dilluns, 28 de novembre del 2011

'No podia fer altra cosa'


Interior de la Maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger
Visitar Elna amb el guiatge magistral de l'Assumpta Montellà, autora de 'La maternitat d'Elna' és una experiència inoblidable que guardarem per sempre en la carpeta dels arxius perdurables. Després de trepitjar Argelers i imaginar l'horror de viure i morir sobre aquella sorra humida i amb la tramuntana bufant a tota hora, la maternitat és un miratge, 'un oasi de pau enmig d'un oceà de destrucció', com deia la mateixa Elisabeth Eidenbenz. El temps ens va acompanyar, certament. El paisatge que ens oferia la platja va ser un escenari natural per a l'explicació magistral de l'Assumpta que ens va posar a tots la pell de gallina i ens va fer plorar. Les restes de la tempesta que fa uns dies va assotar aquella zona ens van donar una petita idea del que podia ser un dia de pluja i vent en aquella platja sense cap més esguard que el propi coratge. Després del relat dessolador a Argelers, arribar a Elna és tan reconfortant que per un moment vaig imaginar que quan aquelles pobres noies embarassades entraven a la maternitat es devien pensar que s'havien mort i havien anat directament al cel. Era un túnel que ens portava de la mort a la vida. Mercè Domènech, una de les dones entrevistades en el llibre d'Assumpta Montellà diu 'vaig poder infantar a la Maternitat d'Elna. El dia que va néixer el meu fill jo no podia reprimir les llàgrimes. Tothom pensava que plorava d’emoció. Només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers'. Per tants i tants nens enterrats en aquella sorra freda i humida, en aquella trampa mortal. Mercè Doménech parlava del fill d'una seva amiga que va morir pocs dies abans que Elisabet Eidenbenz arribés a Elna.

Argelers perpetua la vergonya de l'ésser humà, capaç de torturar, encara pitjor que matar, altres persones en nom de no se sap ben bé què. Però alhora Elna ens recorda que hi ha esperança. 'La mare em va donar la vida a la Maternitat d'Elna i l'Elisabeth Eidenbenz la confiança en el gènere humà', diu Sergi Barba, un dels 597 nens nascuts a la maternitat i que Montellà va entrevistar per al seu llibre. 'No podia fer altra cosa', deia l'Elisabeth. Impressionant. Com quan l'Assumpta ens va dir que, segons l'Elizabeth, la solidaritat és necessària per combatre l'egoisme que neix de l'esperit de supervivència. Tota una lliçó.

Ahir va ser la darrera vegada que l'Assumpta Montellà va guiar un grup en la visita a la maternitat d'Elna abans que la tanquin per reformar-la. L'Assumpta és una historiadora extraordinària i incansable que lluita per combatre l'oblit, que busca veus anònimes i que posa l'objectiu 'arran de terra', com diu ella, per escriure història en majúscules.

Entre Argelers i Elna, vàrem visitar la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure. Machado, 'el poeta del poble' va morir durant la retirada i la seva tomba s'ha convertit en un lloc de peregrinatge on mai hi falten les flors. 'Estos días azules y ese sol de la infancia' va ser el darrer vers que va escriure el poeta andalús abans de morir. Com al poema 'Retrato', Machado parla de la seva infantesa: 'Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla...' Els darrers versos d'aquest poema de maduresa acompanyen Machado al cementiri de Cotlliure: 'y cuando llegue el día del último viaje y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontrareis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar'. Ahir tots ens vàrem fer una mica més grans.

L'edifici de la maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger
Tota la colla a la platja d'Argelers. FOTO: Cesc Comte

divendres, 25 de novembre del 2011

La felicitat té el límit exacte dels nostres cossos

Iolanda Batallé, autora de 'La memòria de les formigues' (Ara Llibres), ha estat aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona per presentar el seu nou llibre 'El límit exacte dels nostres cossos' (Amsterdam). Batallé ha explicat que la seva obra és un recull de contes dividits en dues parts, la primera més 'frívola i directa' i la segona 'més dura i cruel, però alhora més poètica i intimista'. Segons l'autora el llibre parla del desig, 'el desig sexual i el desig de viure i de sobreviure a la guerra i a la vida', ha explicat.

Acompanyada de Guillem Terribas i del músic i escriptor Francesc Miralles, la presentació ha constat d'una lectura musicada de fragments de 'La Capel family', el conte que inicia la segona part. 'Utilitzar massa hores del teu temps en coses que no t'agraden hauria d'estar prohibit', diu Batallé en aquest conte i afegeix 'els vius som uns privilegiats que ens compliquem la vida de mala manera'. El conte acaba sent un recull de reflexions, algunes àcides, sobre la vida i assegura que 'amb una ració d'aquesta vida ja n'hi havia prou, i si no, que ho preguntessin als nens de les guerres'. Batallé conclou que la 'felicitat té el límit exacte dels nostres cossos' i acaba dient que 'la feina hauria de ser estimar'.

Es tracta d'un recull de setze contes, d'històries 'humanes', de situacions absurdes, protagonitzades per 'personatges inusuals que diuen molt de nosaltres mateixos, de les nostres relacions i comportament, de la vida que vivim i la que no vivim i sobretot de la vida que ens agradaria viure, dels nostres desitjos, anhels, somnis i frustracions. 'Avui he vist la terra de les flors. No és aquí ni allà, és per tot arreu. Només cal mirar', diu l'autora. Batallé és escriptora, periodista i editora. Actualment és directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. 

La presentació ha acabat amb la lectura musicada del conte 'El consolador, la Mari i el coix', 'potser en un altre lloc, en un altre poble, un coix espera un altre coix en una sabateria. Potser és el coix del meu coix i com que tots dos esperen asseguts mai es trobaran'. En algun racó de la nostra ànima tots esperem alguna cosa durant tota la nostra vida que mai no passarà.

Iolanda Batallé llegint un fragment de 'El límit exacte dels nostres cossos' 
FOTO: Enric Llauger

'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci'

Michela Murgia, escriptora sarda i autora de 'L'acabadora' ha estat aquest matí a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter per parlar de la seva novel·la. 'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci', ha assegurat Murgia i és que 'L'acabadora' és una novel·la on tanta importància té el que es diu com el que no es diu. Les mirades, els gestos, els silencis i les absències configuren un univers carregat de simbolisme on, segons ha explicat Murgia, 'no tot el que s'explica és real però sí que és veritat'. 'Si es coneix bé una realitat se'n pot captar l'essència', ha dit.

'L'acabadora' ens relata la història de Bonaria Urrai, una dona encarregada d'ajudar a ben morir els veïns de la seva comunitat. 'És un ofici que només té sentit en el si d'una col·lectivitat on tot es fa de manera coral: néixer, viure i morir', ha dit Murgia. La novel·la també relata el fenòmen dels fillus de anima, 'nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra', diu la mateixa autora en les primeres frases de la seva obra. 'Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai era filla d'aquest segon part', diu Murgia. Maria va amb Bonaria Urrai i amb ella estableix una relació maternoflial només possible en una cultura com la de Sardenya que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Murgia ha explicat que ella mateixa és una filla d'ànima. 'La Maria mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar però no va aconseguir que li vingués al cap'. Aquesta escena té a veure amb la fatalitat i amb els silencis tan presents a la novel·la. 'A Sardenya un ha d'entendre les coses abans que es diguin i fins i tot abans que passin', ha dit l'escriptora. 'L'acabadora', al final és 'una novel·la coral on l'autèntic protagonista és un poble, una època i la seva manera d'entendre la vida i la mort'. 'Aquesta trama de relacions és el que fa possible l'existència de l'acabadora', ha explicat la novel·lista.

Murgia ha assegurat que tot i la pràctica tan estesa dels fillus de ànima no hi havia hagut mai cap novel·la que en parlés i que ella en va voler deixar un testimoni. 'Mai cap escriptor havia parlat d'aquest ús tan comú a Sardenya', ha dit. 'Cada paraula té la potència d'un món' ha explicat i 'si no és així, val més no dir-la', ha afegit. En la seva manera d'entendre l'ofici d'escriure, Murgia creu que dir les coses d'una manera massa explícita és tractar el lector de poc intel·ligent.

Michela Murgia ha dit que 'L'acabadora'  és una novel·la matrilineal on les dones tenen un paper fonamental en el desenvolupament dels fets i els homes adquireixen un paper secundari. A l'obra hi ha dues parts diferenciades per un canvi de ritme i de registre lingüístic en la seva versió original, però que no es capta en la seva traducció. Intentar reduir la funció d'ajudar a ben morir de l'acabadora a l'eutanàsia seria com passar de la col·lectivitat a la individualitat.

Michela Murgia ha estat acompanyada d'Stefano Puddu, autor de l'epíleg de la traducció catalana de la novel·la. Puddu ha dit que el nucli profund de la novel·la és 'una indagació sobre les diverses formes de la maternitat que justament és el revers de la filiació'. De lectura aparentment fàcil a causa d'un llenguatge directe i planer, 'L'acabadora' té la complexitat que les paraules no dites tenen tanta importància com les que es diuen.

Michela Murgia llegint un fragment de 'L'acabadora' a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. FOTO: Carme Callejon

dimarts, 8 de novembre del 2011

‘Qui trenca el silenci, un dia recull un premi’


Amb aquestes paraules Blanca Busquets va cloure la seva intervenció quan va recollir el premi Llibreter 2011 per la seva novel·la ‘La nevada del cucut’. I és que tant les protagonistes de l’obra, la Tònia i la Lali, dues resilients, com ella mateixa, la Blanca, trenquen silencis escrivint. Aquest dilluns a la nit la Blanca Busquets va assistir al nostre club de lectura i ens va explicar com va gestar l’obra, com la va escriure, què hi ha d’autobiogràfic i què de ficció. Però sobretot ens va assegurar que tota la seva novel·la és fruit de l’observació de la vida. Els seus personatges són creïbles, perquè són versemblants, perquè han existit i existeixen, si bé amb altres noms i en altres llocs. ‘Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita de Gaudí i Maragall però ningú pensa que al costat hi havia la Catalunya rural, de muntanya on s'hi feien barbaritats’, diu Busquets.

Blanca Busquets és una escriptora increïble, perquè fa fàcil allò que sembla impossible. I és que a ‘La nevada del cucut’ hi ha molts elements que casen de manera natural en un exercici de literatura magnífic. Busquets lliga amb maestria, en una novel·la basada en la seva pròpia experiència, elements autobiogràfics amb un homenatge a la literatura catalana concretada en Solitud i els Drames Rurals de Víctor Català, però també en Terra baixa d’Àngel Guimerà quan identifica la muntanya amb els sentiments més purs i la plana amb les passions més baixes. Alhora però ho fa amb una estructura sorprenent i torbadora en què intercala, com un trencaclosques, els episodis del passat amb els episodis actuals i canviant la persona narrativa de primera persona, la Tònia, a tercera, la Lali. D’aquesta manera lliga encara més la combinació entre el passat, el narrador personatge, el de la novel·la autobiogràfica, amb el present, el narrador omniscient, l’espectador que tot ho sap i l’escriptora professional que acaba esdevenint la Lali, alter-ego de la mateixa Blanca Busquets.

La sessió d’ahir va anar molt bé, més que bé. A la tertúlia van sortir tots els temes presents a la novel·la: el silenci anorreador, el paisatge com a personatge, els maltractaments dins el matrimoni, el sotmetiment de les dones, l'analfabetisme, la duresa de la vida ancestral a la Catalunya rural de principis del segle XX, les perversions humanes, l’assetjament escolar, el patiment psicològic, la por, la xocolata, present a totes les novel·les de la Blanca Busquets, l’homenatge a Solitud, a la literatura catalana i a l’ofici d’escriure en general.

Busquets va dir que en aquesta novel·la explica per primera vegada com ella va patir assetjament escolar i com va començar a escriure per alliberar-se i per trencar el silenci. Com la Tònia, com la Lali. D’una manera o altra l’escriptura les salva a totes tres. I és que Busquets és una escriptora incansable. Ja està immersa en un nou projecte que veurà la llum d'aquí un any i que té com a protagonista un violí. Igual que la pròxima novel·la que llegirem al club de lectura: El silenci dels arbres de l'Eduard Màrquez.

Ara ja podem dir que el nostre club ha començat a caminar. I ho ha fet amb pas segur. Tenim una llista de llibres, uns lectors interessats i interessants i de moment el record d'una vetllada entranyable. Gràcies a tots.


Blanca Busquets en un moment de la seva intervenció. 
FOTO: Carme Callejon

dimarts, 1 de novembre del 2011

Les humanitats seran digitals, o no seran


'Les humanitats seran digitals o no seran'. Aquest és el títol d'una entrevista feta a la professora de la UB Laura Borràs i publicada a la Vanguardia. Borràs és doctora en filologia romànica, directora del Màster de literatura en l'era digital i directora del grup de recerca internacional Hermeneia. Compara els llibres digitals amb el manuscrits miniats medievals en el sentit que cap de les dues manifestacions literàries són enteses en tota la seva complexitat. La diferència és que els manuscrits miniats són considerats alta literatura i en canvi el libre digital encara està 'en procés de configuració i recorrent el seu camí de legitimació', diu. Per Borràs l'error més comú és confondre 'literatura digital amb literatura digitalitzada'.

Segons la professora de la UB 'la literatura impresa que es portada a la pantalla és literatura digitalitzada, mentres que la literatura digital neix i es crea a través de procediments electrònics per ser llegida i consumida també en aquest mitjà, de manera que la condiciona tant en la seva creació com en la seva recepció'. Borràs insisteix i diu que 'la principal diferencia és que la digitalització de la literatura suposa la traslació del model conegut, el paper i la impremta, al format digital. És una simple transposició de suport sense que canvïi l'essència del text en si mateixi, mentres que la literatura digital, per definició, no pot ser impresa perquè aprofita i explota les possibilitats intrínseques del mitjà'. En la literatura digital, el lector estableix el seu propi itinerari a partir de la intertextualitat. En aquest sentit, Borràs recorda la teoria de la recepció segons la qual el fenòmen literari se centra en el lector com a protagonista quant a la construcció de sentits i significats del text. Tal com diu Borràs en analitzar l'obra de Joan Margarit a 'Perquè llegir els clàssics', 'els poemes tenen significats que també responen a les sensibilitats dels diferents lectors'. 'El lector de poesia té més a veure amb l'intèrpret que amb el que s'ha de limitar a escoltar un concert', diu Margarit. Així, la literatura digital permet i cerca la interacció entre lector i autor. Per acabar Borràs destaca que allò veritablement important és llegir 'sigui en el format que sigui'. En aquest punt cal mencionar el seu darrer llibre 'Perquè llegir els clàssics' on apart de reivindicar la vigència dels clàssics fa un elogi de la lectura.