dijous, 22 de març del 2012

'L'escriptor ha de projectar la seva mirada'

'Has de projectar la teva mirada', diu Ferran Torrent referint-se a la feina d'escriptor. 'Quan descrius un personatge, l'has de conèixer, hi has d'haver parlat, has de viure la seva pulsió. Quan crees un espai l'has d'haver viscut, no el pots imaginar', afegeix. Segons Torrent, 'per aquest motiu per escriure novel·la contemporània cal combinar carrer amb despatx en un 50%'. 'I ho has de fer amb el teu estil', diu. En el mateix sentit s'ha expressat Empar Moliner que ha assegurat que tot i que no hem de buscar autobiografies en les novel·les l'escriptor sempre repassa el seu entorn i es nodreix de la pròpia experiència per crear. 'No parlo de mi però el que hi ha a la novel·la ho trec del meu voltant', ha dit. Moliner ha ressaltat que l'escriptor ha de defugir de la impostura i ha de crear personatges i situacions reals, que no vol dir que siguin veritat i sobretot ha de tenir fe en l'argument. Aquest vespre Empar Moliner ha estat a la Llibreria 22 de Girona a presentar la seva nova novel·la 'La col·laboradora' editada per Columna al costat de Ferran Torrent que ha vingut a promocionar la seva darrera obra 'Ombres en la nit', una història trepidant que narra una trama d'espionatge a l'Europa dels anys 40. La novel·la de Torrent també està editada per Columna.

'La col·laboradora' és la història d'una escriptora que escriu per un altre, 'una negra'. 'Quan dic de què faig (quan ho dic fora del secor editorial) és com si digués 'detectiu privat' o 'forense'. Tothom exclama 'Ah si?', amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui en la multinacional on treballo en règim d'autònoma) em miren amb menyspreu', diu la protagonista en començar el segon capítol. Torrent ha destacat l'estil 'inconfusible' de Moliner. La novel·la està escrita en primera persona 'cosa que facilita encara més que els lectors es pensin que la protagonista sóc jo', ha dit Moliner.

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger 

dimecres, 21 de març del 2012

'Quatre paraules i gairebé ja t'he fet el poema'

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

(Narcís Comadira)

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens afegim a aquest homenatge que des de 2007 organitzen la UnescoCat i la Institució de les Lletres Catalanes i que se celebra a tot el món des que l'any 2001 va ser proposat per la Unesco. En literatura la poesia és l'art d'expressar, en paraules l'espiritualitat pròpia, individual o col·lectiva, les emocions, la intimitat del poeta, la seva ànima. I mitjançant mots disposats segons la mètrica neixen textos bellíssims que estableixen lligams amb la música. La poesia dóna tanta importància al contingut com a la forma. Com diu Narcís Comadira en el poema 'Quatre paraules' creat per a aquesta commemoració, el poeta parla d'amor. I en parlar d'amor parla de tot allò que hi té relació, de l'amor i de la seva absència, del dolor i de la solitud, de l'ésser humà i dels seus fantasmes, de l'ànima. Tal com l'àngel li recorda al poeta 'tu escriu amor pel món i pel país i per aquesta llengua que es mor i et trenca l’ànima: veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes'.

dimarts, 20 de març del 2012

'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

dissabte, 17 de març del 2012

'A l'atzar agraeixo haver nascut dona'

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Extraordinaris versos de la no menys extraordinària Maria-Mercè Marçal. Avui és el Dia de la poesia catalana a Internet i des de LletrA han fet una crida a emplenar les xarxes socials de versos catalans. Com altres blocaires ens afegim a aquest virtual homenatge. La meva humil selecció no té res a veure amb els millors versos de la poesia catalana sinó que són versos que en un moment o altre a mi m'han embolcallat, m'han entristit o m'han fet embogir. Els versos que dits de la manera adequada han fet que plorés amb més consol la pèrdua d'algú estimat o que m'han acompanyat un tros de camí i m'han servit per dir t'estimo, que m'han ajudat a entendre i a vegades a explicar un moment, un petó, una llàgrima, un silenci o tot un món. Per això he començat amb Marçal. Ella parla de la nostra essència. Naturalment n'hi ha molts més.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
(Joan Salvat Papasseit)

No hi havia a València dos amants com nosaltres
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
(Vicent Andrés Estellés)

Molt he estimat i molt estimo encara
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més ...
(Miquel Martí i Pol)

‎Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia.
(Miquel Martí i Pol)

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
(Pere Quart)

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
(Ausiàs March)

I finalment uns versos de Gabriel Ferrater del seu llibre 'Teoria dels cossos' que ens parlen de la pressa, de les oportunitats perdudes i de la solitud que patim enmig de la multitud.

Pujo l'escala del metro
de pressa, que s'ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.

I acaba:

Tothom sap pensar alguna cosa
d'algun diner ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.
(Gabriel Ferrater)

divendres, 9 de març del 2012

Serena, una heroïna (post)moderna a la Barcelona del segle XV

'Amb la Cecília a coll i l'infant que duia a la panxa a punt de néixer, la Brígida va pregar com mai. (...) Per la Serena, que ens fa de pare i de mare i de tot, amb aquest temperament tan arriat i tan valent que li heu donat, però allunyeu-me-la de les temptacions, perquè és massa curiosa i tot ho vol saber'. Poc després de fer aquesta pregària durant l'ofici de la Candelera a Santa Maria del Mar, la mare de la Serena mor en caure la rosassa de l'església pels efectes del terratrèmol que va patir Barcelona l'any 1428. Serena és una novel·la de dones creïbles escrita per una dona on el personatge clau masculí, el pare, és absent. La darrera novel·la de Dolors Garcia Cornellà  està ambientada a la Barcelona del segle XV i és sobretot 'la història de les dones, que quan els homes marxen aguanten el pilar i treballen arran de terra per tirar endavant', ha dit l'escriptor Josep M. Fonalleras en la presentació del llibre que s'ha fet aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona.  L'obra té dos eixos sobre els quals pivota tota l'estructura. Un és la història, els fets reals, que Dolors Garcia ha dosificat per no cansar el lector amb dades excessives i l'altre és la llengua, clara i entenedora amb una sintaxi acurada i un lèxic precís. A partir d'aquests dos elements, Garcia ha construït un relat de ficció en què descriu un paisatge humà on destaca la figura de Serena que un cop morta la mare i amb el pare segrestat pels pirates 'no vol abandonar les seves germanes a l'hospici i es proposa tirar endavant la família'. Una autèntica heroïna (post)moderna, com diria Bel Olid. És un homenatge a la tenacitat, al treball i al coratge i amb un missatge d'esperança que 'hi ha un futur possible' gràcies a la transmissió del coneixement, ha dit Fonalleras. L'autora ha explicat que ella ha escrit el llibre però que són els lectors que creen i recreen l'obra amb les seves interpretacions. Garcia alterna el relat en tercera persona amb diàlegs potents que donen molta vitalitat al text. La novel·la, classificada com a literatura juvenil tot i que també és adequada per al públic adult, té il·lustracions de Jordi Vila i ha estat editada per Cruïlla.

Heroïnes (post)modernes

'Fa dècades que diverses autores que han analitzat en profunditat els models femenins i masculins que presenta la literatura infantil exigeixen una presència major de protagonistes femenines, i una representació de les dones, com a mínim, més d'acord amb la realitat'. Així comença Bel Olid el seu assaig 'Les heroïnes contraataquen'. Tal i com el subtítol indica, 'Models literaris contra l'universal masculí a la literatura infantil', l'assaig és un intent de trencar amb la divisió tradicional de models literaris per a nens i models literaris per a nenes amb comportaments molt estereotipats per ambdues bandes. Segons explica Olid 'un 90% dels nens lectors no accepten lectures amb nenes protagonistes'. Al revés trobem que les nenes mostres predilecció per les protagonistes femenines però no rebutgen els relats en què el personatge principal sigui un nen. Olid diu que en molts casos les protagonistes femenines són 'autèntiques Barbies o 'bledes assoleiades' i els nens no s'hi senten identificats però en d'altres són xicotots que ja es comporten com a nens i per tant deixen de ser nenes'. En ambdós casos les nenes hi perden. L'autora assenyala que la literatura infantil i juvenil segueix oferint una divisió tradicional nen-nena sense tenir en compte els avenços que hi ha hagut a la societat quant a l'assumpció de rols entre homes i dones i reivindica un tractament menys sexista dels personatges. En aquest sentit estableix una mena de cànon de set obres de qualitat en què les protagonistes són nenes 'que es comporten com a persones'. D'aquesta manera s'alliberaran en 'igual mesura nenes i nens' perquè les nenes podran viure aventures fora de casa i els nens podran descobrir l'àmbit domèstic i de les emocions i tots, nens i nenes, tindran més llibertat 'per ser com són, i no com creuen que s'espera que siguin', diu Olid. Les lectures triades són 'L'aventura de la Cecília i el drac', 'Tres germanes lladres', 'Julia, la niña que tenía sombra de chico', 'Pippi Calcesllargues', 'Matilda', 'Coraline' i 'Emili, the strange. Els dies perduts'. El llibre va rebre el VIII Premi Rovelló d'assaig de literatura infantil i juvenil 2010 i ha estat publicat per Pagès Editors.