diumenge, 22 d’abril del 2012

BON SANT JORDI 2012!


Des de l'Ateneu de Cartellà i el club DeLectura us desitgem un Bon Sant Jordi. Com que de recomanacions per fer n'hi ha moltes jo us explicaré quins llibres he escollit per regalar i que em regalin. En primer lloc 'Dos amants com nosaltres' de la Laura Borràs, un assaig sobre l'amor, la passió i la mort a la literatura catalana editat per Ara Llibres. També he triat la nova traducció de l'Odissea que ha fet Joan F. Mira publicada per Proa. Excel·lent. Per una qüestió d'agraiment a la militància lingüística i cultural d'un editor com Quim Torra he posat en el sac la nova traducció al català de 'Els papers pòstums del club Pickwick' de Charles Dickens, feta per Miquel Casacuberta de 'Traduccions inèdites' i publicada per A Contravent. I finalment en ser l'any Sales, crec que és una bona ocasió per comprar i llegir 'Incerta glòria' de Joan Sales publicada per Club Editor.

Sant Jordi té una rosa mig desclosa 
pintada de vermell i de neguit 
Catalunya és el nom d’aquesta rosa 
i el sant la porta al mig del pit. 
La rosa li ha contat gràcies i penes 
i ell se l’estima fins qui sap a on. 
I amb ella té més sang a dins les venes 
                           per plantar cara a tots els dracs del món. 

 Josep M. de Sagarra

divendres, 20 d’abril del 2012

Emma, de Maria Barbal

La protagonista d'Emma té nom d'heroïna literària. Com Emma Bovary la nostra Emma és una dona que fa de l'amor i la passió els motors de la seva vida i es casa, té una filla i un amant. Com l'heroïna de Flaubert, l'Emma de Maria Barbal busca la felicitat que ha imaginat i en no trobar-la s'autodestrueix. Primer fuig i al final mor a mans d'algun dels seus botxins, d'ella mateixa o de l'atzar. La novel·la està narrada en primera persona i és una confessió, la protagonista expressa la seva necessitat d'escriure. Escric per no oblidar-te, perquè no t'allunyis encara més de mi, li diu Emma a la seva filla, Àngels, a qui no pot veure després d'haver-la abandonat en fugir de casa amb Denis. Són reflexions en veu alta a través de les quals el lector va refent la vida de la protagonista.

Maria Barbal es va basar en un fet real. L'any 2005 una indigent va morir cremada en un caixer al barri de Sant Gervasi a Barcelona. Un desengany amorós havia portat la víctima a abandonar la seva vida i a fugir de tot i de tothom. Barbal utilitza aquest fet per construir tota la novel·la al seu voltant. Amb tot ni és el fet desencadenant ni tampoc el desenllaç. Maria Barbal col·loca l'agressió enmig de la novel·la de manera que li permet donar-li una segona oportunitat a l'Emma. La protagonista recupera la visibilitat però alhora perd la llibertat ja que el marit en considerar-la una amenaça per la seva carrera política la tanca en una clínica on queda amagada de qualsevol mirada. Així l'agressió és converteix en un renéixer de l'Emma a partir del qual la nostra protagonista intenta refer la seva vida en recuperar allò que la va fer feliç en la seva infantesa i adolescència. Hi ha una diferència lèxica i d'expressió segons l'estat de l'Emma. La confusió mental de la protagonista la veiem en les seves reflexions caòtiques, amb una sintaxi trencada i abrupta. A vegades amb frases sense sentit. Els sentiments flueixen com ho fan les paraules de manera desordenada. L'autora ens transmet així la sensació angoixant i torbadora que té l'Emma més que explicar-nos-la.

La novel·la té un inici 'in media res', és a dir quan comença el primer capítol el fet desencadenant de tot el conflicte i que ha portat l'Emma al carrer ja ha esclatat. I el lector coneix la veritat a partir dels retrocessos en la història. L'autora ens fa un retrat complex de la protagonista de qui acabem sabent que té una doble personalitat, un passat ple d'interferències i una vida insatisfactòria al costat d'un home que arrossega la inseguretat d'haver estat abandonat pel pare i d'haver hagut de suportar la càrrega emocional de veure patir la mare, una dona dependent primer del marit i després del fill. En l'itinerari degradant d'Emma pel carrer el lector reflexiona sobre la naturalesa humana i sobre tot allò que la protagonista perd sense saber que ho tenia, sobre la crisi de valors de la nostra societat, sobre la solitud humana, la incomunicació i la immensa insolidaritat que ens envolta i sobre la convivència en el temps i l'espai de dues ciutats, de dos mons, de dues realitats antagòniques. La galeria de personatges que trobem són tots ells desdibuixats però vitals en l'evolució de la protagonista. Els pares varen travar una infantesa suposadament feliç de la la nostra heroïna però en la qual els protagonistes van ser ells mateixos i l'amor que es tenien, l'Àlex és un home sever que no li perdona a l'Emma haver posat en perill la seva estabilitat i que és incapaç d'expressar l'amor que sent per ella. La seva filla és un personatge absent tot i ser cabdal en tota la trama. Hi ha també la Júlia, la mare de l'Àlex, que no té massa profunditat psicològica però que representa la màxima amenaça per la recuperació de la vida de l'Emma. Cada cop que ella apareix l'Emma hi perd. Tenim en Denis, un personatge de qui no sabem res però la irrupció del qual és el factor que desencadena la pulsió interna de la protagonista i n'allibera la part fosca. Hi ha el metge, en Martí, a través del qual coneixem tota la vida de l'Emma anterior a l'aparició de'en Denis i allò que crèiem que era la història d'un desengany amorós se'ns converteix en una història d'incomprensió humana, de desencontres, de pòsit emocional, de ferides mal curades, de febleses, de patiment i de silencis al llarg de tota una vida no gaire llarga però molt feixuga. Hi ha l'Ilda, la germana de l'Àlex que dóna una nova mirada sobre els fets i finalment hi ha l'Oriol, l'únic personatge que la troba a faltar quan mor. Representa la connexió de l'Emma amb la seva família, la seva adolescència, els seus estius i el lloc i el temps on ella va ser feliç. Hi ha un moment en què la pròpia Emma es lamenta i diu 'l'Oriol Rovira s'hagués hagut d'enamorar de mi i no de la senyora de la casa del davant'.

En definitiva és una novel·la que parla bàsicament de la falta de comunicació, de la solitud de l'ésser humà, de la fatalitat, de la pèrdua i la recerca del desig de viure i la felicitat, del temps perdut i mai recobrat. De la facilitat amb què un s'entrebanca i se situa a l'altre costat i de com costa retrobar el camí i les ganes de reprendre'l. De les il·lusions malmeses, dels sentiments mal expressats i de les persones mal estimades. I de com tot això pot causar un mal irreparable.

La sessió del club de lectura on vàrem parlar d'Emma va ser enriquidora. És una història que atrapa però que angoixa. D'aparença simple, el text reflecteix el ric bagatge literari de l'autora. Els lectors varen expressar una mena de desconcert respecte la novel·la però les aportacions de tots ens varen ajudar a descobrir nous significats i a rellegir el text..

dijous, 12 d’abril del 2012

'La necessària inutilitat de les humanitats'

Laura Borràs a la Fontana d'Or
FOTO: Carme Callejon
D'aquesta manera, i amb paraules de Georges Steiner, Laura Borràs defineix la necessitat que les humanitats siguin presents amb força en la formació dels joves i ho fa des de la reivindicació de la vigència dels clàssics. 'Vivim una crisi de les humanitats perquè sembla que no serveixen per res però ens donen valors, equipatge del qual anem molt escassos', diu Borràs. La reconeguda filòloga afirma que 'els textos no són vells ni nous, el que varia és la mirada que hi projectem com a lectors' i en aquest sentit afirma que la grandesa dels clàssics és la seva pervivència al llarg del temps, la seva modernitat. Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica per la UB, directora del projecte de recerca internacional Hermeneia i del Màster en Literatura en l'era digital de la UB, ha estat aquest dimecres a Girona on ha inaugurat el cicle 'Clàssics Moderns' a Caixaforum. Segons Borràs un text clàssic és, etimològicament parlant, un text 'de primera classe', que ens planteja qüestions de màxima vigència, que ens il·lumina, que ens continua parlant més enllà del temps. 'Els clàssics ens acompanyen sempre i canvien segons la nostra mirada', diu Laura Borràs. 'És un text que es fon i es refon', assegura. Segons la doctora no sempre hem d'anar a buscar els clàssics a la tradició grecollatina. 'Hi ha clàssics molt nous', textos que són 'monuments del llenguatge' i que els reconeixerem perquè un clàssic 'és un judici de valors, ha dit.

L'autora de 'Perquè llegir els clàssics avui' assegura que els 'humans ens alimentem de relats, de ficció', però lamenta que no ens han ensenyat a llegir més enllà de l'adquisició de l'habilitat mecànica. 'El nostre és un món de paraules i amb les paraules teixim la nostra realitat ordinària i extraordinària', diu Borràs. 'La verbalització de les emocions ens diferencia del primat més avançat', afegeix i conclou que a través de l'alquímia del llenguatge 'el poeta fa poesia'. D'aquesta manera es construeixen els llibres, 'un artefacte tecnològic d'una gran complexitat que durant molt temps va ser la forma més important d'oci en facilitar l'accés a la literatura que 'ens permet viure vides en préstec, viatjar a móns desconeguts i conèixer altres realitats no sempre bones'. 'I és que literatura, entesa com a representació del món mitjançant la paraula o com a art del llenguatge, també pot parlar del mal, no sempre ha de parlar del bé', ha dit. Segons Borràs 'llegim i comprenem en funció del que sabem perquè el lector es projecta en l'obra d'art, també en la literària. En aquest sentit la literatura ens ajuda a viure la nostra vida perquè els textos es transformen segons la nostra mirada, la nostra percepció, el nostre estat d'ànim, la nostra experiència i la nostra maduresa. La lectura creativa fa que el text es transformi igual que la música es recrea en ser interpretada. 'La mutabilitat del clàssic li permet canviar davant el nou lector', ha dit. Borràs ha posat d'exemple un text de Mario Benedetti, la poesia 'Corazón coraza', transmesa a través de la mirada creadora en ser recitada primer pel propi poeta en la seva versió més pura i després reinterpretada, rellegida i recreada per José Sacristan en el curt 'Paseo' on un condemnat a mort se la fa seva per donar el do de la paraula a un home que no el té reinventant el mite de Cyrano de Bergerac. Sacristan omple de poesia l'expressió d'una emoció i projecta la seva mirada sobre el text de Benedetti donant-li la vida. T.S. Elliot deia que quan escoltem algú llegir un poema que l'ha entès, l'entenem millor.

Borràs ha reivindicat el paper dels llibres i de la lectura com a 'abstracció del món' tot i que ha defensat també la irrupció de les noves tecnologies a l'hora de consumir ficció i ha recordat que 'les humanitats seran digitals o no seran'. El cicle continua amb quatre sessions més els dies 18, 25 d'abril, 2 i 9 de maig on es tractaran els clàssics 'Èdip Rei' de Sòfocles, 'L'obra mestra desconeguda' d'Honoré de Balzac, 'Els morts' de James Joyce i 'La metamorfosi' de Franz Kafka.