dimecres, 28 de maig del 2014

Participem altre cop com a jurat del Premi Crexells

Aquest any alguns membres del club de lectura participem de nou com a jurat en la XLIII edició del Premi Crexells que atorga anualment l'Ateneu Barcelonès. Les obres finalistes aquest 2014 són 'Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll, Licantropia, de Carles Terés i Cròniques del déu coix de Joan Lluís Lluís. De moment hem llegit els dos primers i ara hem començat a llegir el tercer. Encara no ens hem trobat per comentar-los però fins ara les impressions dels lectors ens indiquen que es tracta de novel·les de molta qualitat. La casualitat, capriciosa, ha volgut que el darrer llibre comentat en la sessió ordinària del club fos 'A sang freda' de Truman Capote i la primera novel·la que hem llegit del Premi Crexells fos 'Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll. Aquest fet ens ha obert la porta de la comparació d'aquestes dues obres que tenen molts punts en comú. L'Ateneu posa a l'abast dels clubs de lectura participants en aquest event tota mena d'informació per tal que puguem fer la feina amb solvència. I per als clubs és una bona oportunitat de participar en un premi tan prestigiós com el Crexells sentint-nos partícips de la decisió del jurat.

Per una banda Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll, és la recreació d'un crim real i atroç que va quedar impune al Pallars. Una família de quatre membres, el pare, la mare i dues filles va ser brutalment assassinada i tot i que es va saber qui eren els culpables mai no es va fer justícia.

Licantropia, de Carles Terés és una novel·la que gira a l'entorn dels homes llop en una zona de la Franja on cíclicament apareixen afectats del mal de la licantropia. Mentre una família ho viu com una maledicció que porta els seus membres a matar els descendents nens, una altra ho viu com una oportunitat de reunir en un sol ésser superior les qualitats de l'home i les del llop.

Finalment hi ha Cròniques del déu coix de Joan Lluís Lluís. L'autor parteix de la idea que els deus antics van començar a morir en el moment en què els humans van deixar d'oferir-los sacrificis ja que vivien del fum d'aquests sacrificis.

El premi es lliurarà el pròxim 26 de juny en el transcurs de la Revetlla literària que es fa anualment a la seu de l'Ateneu Barcelonès. Abans però ens haurem de reunir nosaltres i fer el nostre veredicte que ja intueixo que serà difícil.




dijous, 15 de maig del 2014

Tots som Pereira, Josep



La mort d'en Josep Tur ens ha deixat a tots atordits i sense paraules perquè en Josep era el nostre amic. Parlar de la mort d'un amic sempre és dolorós però a més si la mort és prematura apart de dolorós és injust i difícil d'entendre. I és que en Josep se n'ha anat molt abans del que tots haguéssim volgut però sobretot molt abans del que li tocava.

En Josep formava part del club de lectura des de gairebé el primer any però era darrerament que havia intensificat la seva participació en les nostres tertúlies. En Tur era un home de somriure fàcil, conversa esplèndida i caràcter afable. Quan ens trobàvem sempre parlàvem de llibres que és una manera de parlar de la vida i mica en mica havíem teixit el fil invisible que uneix les persones amb interessos comuns. Recordo la primera vegada que va venir al club de lectura. Havíem llegit 'Afirma Pereira' i en Josep va manifestar amb entusiasme que era un dels seus llibres predilectes. En va deixar constància amb una anàlisi acurada i la seva passió en parlar-ne. 'Afirma Pereira' és un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira, el vell periodista que escriu necrològiques en un diari de Lisboa representa l'home senzill, honest i sincer que es rebel·la contra la injustícia a través del compromís. Per això li agradava a en Josep. Perquè ell també era un home compromès, amb el seu poble, amb l'Ateneu, amb la seva família i amb els seus amics. I generós i entusiasta des de la seva bonhomia. I això el feia molt valuós.

Per acabar m'agradaria fer servir una de les reflexions que escriu Pereira a l'inici de la novel·la i que de ben segur a en Josep no li va passar per alt: 'La relació que caracteritza de la manera més profunda i general el sentit del nostre ésser és la de la vida amb la mort, perquè la limitació de la nostra existència mitjançant la mort és decisiva per a la comprensió i la valoració de la vida. I aquesta és la idea ja que la mort no és només l'únic àrbitre de la felicitat sinó que també és la mesura amb la qual jutgem la pròpia vida, una lluita constant encara que a vegades ens sembli una tragèdia. Descansa en pau, amic. Et trobarem molt a faltar.