Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

Quan el 2012 esgota les darreres hores, se'ns barreja el record de l'any que s'acaba i la por de l'any que comença. Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix, deia Albert Einstein. Per tant, perquè l'any que avui estrenem, i que encara es manté intacte en el nostre ideal, sigui millor que el malmès 2012 haurem de canviar molt i fer les coses d'una altra manera, amb una altra mirada. Com els personatges rodons de Forster, haurem d'evolucionar davant el nostre entorn per esdevenir Pereira i rebelar-nos. Que el 2013 ens porti a tots el coratge necessari per començar de nou!

NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

Els drets del lector, segons Daniel Pennac

Dret a no llegir.

Dret a saltar pàgines. 

Dret a no acabar al llibre. 

Dret a rellegir. 

Dret a llegir qualsevol cosa.

Dret a llegir el que m'agrada.

Dret al bovarisme (malaltia textualment contagiosa) 

Dret a llegir en qualsevol lloc. 

Dret a fullejar. 

Dret a llegir en veu alta. 

Dret a callar.

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit i immers en una espiral de silenci sense ser-ne conscient però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, li havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i guanya el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciosa i silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant. A la sessió d'avui ens ha acompanyat l'escriptor barceloní Jaume Benavente, autor de 'Llums a la costa', també ambientada a Lisboa, i bon coneixedor de l'obra de l'autor italià. Com Tabucchi, Benavente és un creador d'atmosferes, amb personatges que reflexionen sobre la vida i l'existència humana i amb un marcat interès pel viatge literari. Benavente, que conserva una imatge idealitzada del seu pas per Lisboa en el periple que l'havia de portar de petit a Brasil, ens ha apropat la mirada estrangera sobre una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, ens ha parlat de la Lisboa inventada però real, de com l'escriptor construeix el seu imaginari no sempre proper i de com el lector el modifica a través de la seva pròpia experiència. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos perquè als comentaris d'en Jaume Benavente hi hem afegit la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.

Tots amb la Marató de TV3

'Sempre hi ha algú de qui no és possible que prescindim.
Potser gràcies a això vivim encara'

(Joan Vinyoli)

A la recerca del setè camió i de la nostra història

El diumenge dia 2 de desembre, amb un fred intens, ens en vàrem anar cap a la Vajol a recórrer el rastre del setè camió i el seu tresor perdut. Sota el guiatge, sempre magistral de l'Assumpta Montellà, autora del llibre 'El setè camió, el tresor perdut de la República' vàrem començar el recorregut al castell de Sant Ferran de Figueres on, perduda ja la Guerra, es varen celebrar les darreres corts republicanes en un espai força denigrant per tan magna reunió.Era el mateix lloc on 60 anys enrere i en una mena d'èxode erràtic varen amagar-hi 'Les Menines' i altres quadres d'igual importància procedents del fons del Prado per protegir-los de les bombes d'ambdós bàndols.

El recorregut per la història sempre dóna perspectiva i vàrem caminar pel mateix lloc on, abatut, va marxar el president Companys, els masos on es varen allotjar Azaña, Negrín o el mateix Companys. L'Assumpta ens va apropar la història menuda, aquella que, com a bona antropòloga,  li agrada a ella, les converses entre les persones que havien guiat fins llavors el destí dels nostre país i que es trobaven atrapats en un camí sense retorn. Eren els vençuts i només podien mantenir la dignitat perquè havien perdut tota la resta.

Finalment vàrem visitar la mina d'en Negrín, una antiga mina de talc que va ser bunqueritzada pel fill del primer ministre de la República i on hi van amagar un tresor d'or procedent de la incautació de les caixes de reparació del Banc d'Espanya. On va anar aquest or? Una part va sortir de l'Estat cap a un destí incert segurament darrera algunes de les figures més notables que havien emprès el camí de l'exili. Hi ha una història però que explica que un camió carregat d'or es va perdre i no va arribar al seu destí. O almenys, no al destí previst. La tradició oral ha estructurat històries difícils de creure però fantàstiques per escoltar. Com sempre la companyia de l'Assumpta és un mestratge extraordinari.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra...

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, de les teves coses
parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra 

que no caldrà ni que parlem de tu 

per recordar-te; a poc a poc 

seràs un gest, un mot, un gust, una mirada 

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo. 

Miquel Martí i Pol

  (Llibre d'Absències)

Aquest diumenge l'Anna se n'ha anat. I ens ha deixat sols i tristos. 'No hi ha Edèn que valgui sense una serp', diu el poeta. I és cert. La vida és esplèndida i insuportable a parts iguals i avui ens mostra la seva cara més injusta i amarga. L'Anna era la nostra amiga i la trobarem a faltar, l'enyorarem. A l'escola, a bàsquet, esmorzant a can Ribas, a la piscina, a Cartellà, a la biblioteca, al club de lectura o passejant pel poble. Sempre hi era. L'esperarem i se'ns farà estrany no veure-la arribar amb la seva bonhomia. Però la recordarem i parlarem d'ella i així evitarem que se'n vagi del tot. L'autèntica mort és l'oblit. A reveure, amiga. Descansa en pau.

Fes el que t'agradi. Probablement a la llarga serà el que faràs millor

Amb aquesta frase el pare d'en Larry Morgan, el protagonista de 'En lloc segur', beneeix la dedicació del seu fill a la literatura. 'Era un home savi', diu en Sid Lang, el seu amic, amb un deix d'amargura i una mena de sentiment de culpabilitat provocat pel fet que ell mai ha tingut la comprensió dels qui l'envolten per poder-se dedicar a allò que realment l'apassiona: la poesia. 'En lloc segur' de Wallace Stegner és un cant a l'amistat i a les relacions humanes. A l'ambició, a les il·lusions, als objectius assolits i sobretot als no assolits. 'Si vols una cosa, la planeges, hi treballes i fas que passi', afirma la Charity Lang. És una reflexió al voltant d'allò que fa que la vida sigui angoixant i meravellosa, sublim i insuportable. 'No hi ha eden que valgui sense una serp', diu Larry Morgan. Com assenyala Ricardo Menéndez Salmon, en el pròleg, 'En lloc segur' és 'novel·la de l'emoció i la raó, intensa en el què i admirable en el com'. Stegner narra l'amistat de quatre persones, una parella rica de l'est i una de pobra de l'oest, durant gairebé 40 anys. En el marc del món acadèmic universitari, els protagonistes es mouran durant el pitjors anys de la Gran Depressió americana intentant satisfer els seus anhels i pivotant al voltant de tres puntals, com assenyala Menéndez: l'esperança política, la recerca de la bellesa 'com la possibilitat de trobar en l'art un recinte contra les inclemències de la vida', exemplificat en el viatge que fan a Florència com a metàfora i la força indestructible de l'amistat. 'L'amicitia dura més que la res publica, o com a mínim igual que l'ars poetica', diu en Larry. 'El que realment il·lumina aquests mesos són les cares dels nostres amics', sentencia, 'l'amicitia és un doll pur'.

Els Lang es faran càrrec dels seus amics en tots els moments dolorosos en què els Morgan necessiten ajuda. Quan arriben a Madison, quan neix la nena i la Sally queda molt feble, quan en Larry es queda sense feina i sobretot quan la Sally contrau la polio que la deixa impossibilitada per la resta de la seva vida. A canvi però, els Lang troben en els Morgan el consol a les seves misèries, el mirall on projectar les seves frustracions i les seves pors, on cercar seguretat i on mirar-se i veure's ells mateixos. 'Diria que el teu matrimoni ha tingut en tu un efecte semblant al que el meu ha tingut en mi', li reconeix en Sid a en Larry, buscant així alleugerir la seva 'manca de coratge'. La Charity exerceix sobre tothom la seva particular manera d'entendre l'amistat i l'amor, generosa i egoista alhora, en alguns moments 'tirànica', organitzant-los la vida i decidint què han de fer i sentir, què han de voler ser i quins han de ser els seus objectius, planificant a tothora. Els personatges estan subjugats a la personalitat immensa de la Charity però, com diu en Sid, també s'hi senten 'encadenats'. 'El meu problema és que és una esclavitud que no puc suportar perdre' diu en Sid quan la Charity ha planejat fins al darrer segon el moment precís de la seva mort i ha repartit els papers entre tots els seus éssers estimats seguint el guió que ella ha preparat per a cadascun d'ells. 'Soc el teu marit! Tinc dret a estar amb tu', reclama en Sid en el llit de mort de la Charity. Ella, que detesta la feblesa li respon '...no puc suportar que t'enfonsis'. Un final tràgic, patètic, carregat de dramatisme i tan èpic com la resta de les seves vides. En definitiva, 'En lloc segur' és una reflexió profunda sobre la naturalesa humana, sobre els lligams emocionals, sobre l'amor en majúscula però també sobre la seva cara més angoixant i anorreadora. També és un elogi de la tribu en el sentit més ampli del terme i un tribut al somni americà, entès com a metàfora del creixement sorgit de l'esforç i que afavoreix la mobilitat ascendent, 'la peristalsi vertical a la societat', segons el sociòleg Sorokin.

Per altra banda, 'En lloc segur' és una lliçó de literatura en general i de narrativa en particular: sobre l'elecció del punt de vista, la creació d'intriga, la dosificació d'informació o l'ús del diàleg per mostrar la naturalesa dels personatges. La novel·la està escrita en tercera persona però des del punt de vista d'un narrador personatge. La implicació és molt més intensa perquè el narrador forma part dels fets però alhora només coneix allò que ha viscut o ha vist. Stegner soluciona els límits del narrador personatge amb la imaginació, el que li han explicat els altres i la invenció. Ho diu molt clar en el capítol que descriu el moment en què en Sid arriba a Battle Pond perseguint la Charity. 'He descobert que el record sol ser mig invenció' diu el narrador-personatge. El que pensen i senten els personatges ho expliquen ells mateixos a través de les converses, intenses, doloroses i sinceres que mantenen en Sid i en Larry, en Larry i la Sally, la Sally i la Charity, en Larry i la Hallie...En alguns casos esdevenen autèntiques confessions i els personatges se'ns revelen en tota la seva humanitat, sense intermediaris, fent avançar la història a través de les seves paraules.

Stegner acaba escrivint la novel·la que en Larry no vol escriure, la història dels seus amics: 'No seria capaç de reproduir els Sid i la Charity reals, menys encara explicar-los; i si me'ls inventés estaria falsificant una cosa que no vull falsificar', diu . Finalment 'En lloc segur' és una reflexió sobre el fet d'escriure 'l'art de fer veritats a partir de materials falsos', la tasca de l'escriptor 'inventar arguments que poden resoldre' i el paper de la literatura en temps de crisi 'mobilitzar les masses i redreçar els mals'. En les seves pàgines hi trobem constants referències literàries: des de l'Odissea d'Homer fins a 'Winesburg Ohio', de Sherwood Anderson passant pel grup de Bloomsbury, 'Tess dels d'Ubberville, de Thomas Hardy o 'L'illa del llac Innisfree' de Yeats, entre molts altres. No és en va que 'Stegner va escriure aquesta novel·la quan ja havia culminat la seva tasca universitària com a professor de literatura, havent consolidat un ambiciós programa d'escriptura creativa que el va convertir en un referent per a múltiples generacions d'escriptors', com assenyala l'escriptor i professor Lluís Muntada.

A la sessió del club de lectura vàrem estar tots d'acord que Wallace Stegner és injustament desconegut. Tots els assistents varen remarcar la gran qualitat del text així com la força de la història, la implicació dels personatges i la intensitat de les emocions que ens ha mantingut atrapats des del primer capítol. És d'aquells llibres que quan l'acabes necessites temps per continuar assaborint-lo, com un bon vi.

Alço la copa a la meva boca. I et miro, i sospiro.

Amb aquest vers acaba A drinking song, de Wiliam Buttler Yeats, una de les poesies que l'Olga ens va recitar mentre bevíem un reserva del celler Empordàlia que ens havia servit l'Alba. I perquè aquest poema i no un altre?. En Miquel ens va explicar que aquest poema, com el reserva, és una creació de senectut del poeta irlandès, quan la visió del passat creix en amplitud i el futur és el present. 'I tentinejo, palpo parets de fosca, no tocant ja mai el cos de préssec de cap dona', diu Joan Vinyoli en el seu Autoretrat a seixanta-cinc anys. En això consisteix la vinoteca, en fer un maridatge entre la lectura i el vi, en casar vins amb literatura. En gaudir del vi mentre ens omplim de poesia i en gaudir de la poesia mentre ens embriaguem de vi. 'Embriagueu-vos', diu Baudelaire, 'de vi, de poesia o de virtut, com més us plagui', afegeix. 'Però embriagueu-vos', sentencia.

El maridatge comença amb un vi blanc. D'aquesta manera 'els records d'una dolçor llunyana, el sabor penetrant, untuós i plaent i la mesurada acidesa' del vi blanc ens evoca la joventut, els anys en que 'tu hermoso traje de primavera es diferente, el corazón sube a las ramas, el viento mueve el día...' com diu Neruda en la Oda al vino. Les sensacions del primer tast, 'beso quemante', 'amistad de los seres, transparencia, coro de disciplina y abundancia de flores', ens estremeixen.

L'escriptor Miquel Martin, l'actriu Olga Cercós i la sumiller Alba Sala tenen un repertori pensat i acte seguit ens recomanen un criança, un vi de 'tardor enjoiada, de color roig robí intens, de cirera madura', que 'convida a descobrir noves i interessants combinacions. 'Del fons de la taverna un cant joiós sortí que deia: 'No deixem en el got ni una llàgrima. Bevem de pressa, amics, abans que el fer destí es xarrupi d'un glop el vi de la nostra ànima', diu Omar Khayyam, un poeta iranià del segle XI, al poema Robayat. L'ímpetu de la joventut dóna pas a la serenor i el pas dels anys ens aporta una visió atemperada de la vida, però comença a fugir el temps. Tempus fugit. 'Beure i fruir és ma vida' recita l'Olga i la seva veu ens envolta i ens embriaguem de poesia. 'Mon vida és la teva alegria', continua el poeta iranià.

Yeats i Vinyoli ens arrosseguen fins al final de la vida. 'Quina color de vida molt viscuda', diu el poeta català. El vi, reserva, d'un vermell intens i una marcada tonalitat de teula antiga. 'Mira'm la cara encesa de sàtir vell' ens reclama l'Olga amb una veu aspra que ens travessa com l'amargor del poema i el cos del vi.

El darrer poema és Hivernal de Guerau de Liost, poeta català del segle XIX. '`Deu nos do companyia a la vora del foc', diu. El poema, com el vi, ens evoca el final d'un àpat i les postres més tradicionals. El Garnatxa proposat, com les reunions familiars al voltant d'una taula o del foc, té 'color vermell teula amb tons de pi roig, melis i daurats'. 'En assaborir-lo es retroben i distingeixen una a una les diferents aromes copsades. Postgust intens, persistent, saborós, dolç i natural, diu la nota de tast. Ens transporta, com la magdalena de Proust, a les tardes hivernals, a l'escalfor de la llar, al temps perdut.'Que se'escurcin els vespres i s'allarguin els dies', acaba.

Una trobada fantàstica que va reunir una trentena de persones a la rectoria de Cartellà. Una experiència inoblidable, un cúmul de sensacions i una bona manera de celebrar el primer aniversari del club i començar el curs d'enguany. Va ser possible gràcies a l'Ateneu de Cartellà i vàrem comptar amb la col·laboració de l'Esther Surinach del grup de treball 'Llibres i companyia'.

Maridatge de vins i poesia a Cartellà

El club de lectura de l'Ateneu de Cartellà ha organitzat per al divendres 28 de setembre una vinoteca. Es tracta d'una activitat que combina el tast de vins i la literatura i que serà conduïda per l’escriptor Miquel Martín, l’actriu Olga Cercós i un sommelier d'Empordàlia. Durant la trobada, els participants podran gaudir de la lectura i comentari de textos literaris dramatitzats tot degustant vins. L'objectiu de l'activitat és difondre coneixements sobre el món del vi i la literatura d'una manera original i en un entorn singular. Amb aquesta activitat celebrarem el primer aniversari del club de lectura i iniciarem el nou curs.

El vi entra a la boca

I l’amor entra als ulls

Això és tot el que sabem del cert

Alço la copa a la meva boca

I et miro, i sospiro

Wiliam Butler Yeats 

Responsibilities and Other Poems

VINOTECA

divendres, 28 de setembre

20:30

Rectoria de Cartellà

preu socis Ateneu: 5 euros

preu no socis: 10 euros

Les places són limitades. 

Inscriviu-vos al 649723883

o a delectura@hotmail.com

Kabul, la ciutat dels mil sols esplèndids

'Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndis que s'amaguen darrera els seus murs' 
Saib-e-Tabrizi segle XVII

Les lamparetes de la Tònia.

Aquest mes de juliol hem llegit la novel·la 'Mil sols esplèndids' (2007) de Khaled Hosseini, editada per Amsterdam en català i Salamandra en castellà. Ambientada primer a Herat i més tard a Kabul, 'Mil sols esplèndids' és la història de la Mariam i la Laila unides pel seu destí tràgic i lligades a tres dècades d'enfrontaments a l'Afganistan. Dues dones de dues procedències socials diferents i d'edats diferents trobaran l'una en l'altra el suport necessari per sobreviure en una societat on la dona és marginada, anorreada, torturada i empresonada sota el burka. L'autor recorre de la mà d'aquestes dues dones els darrers 30 anys de la història de l'Afganistan, 30 anys d'invasions, on la dominació soviètica va donar pas al domini dels senyors de la guerra, més tard dels talibans i finalment dels nordamericans deixant el país en una situació de misèria i guerra i on la brutalitat contra les dones ha crescut amb total impunitat. Sorprèn la mirada de l'autor, una mirada masculina que en alguns moments se'ns revela tremendament femenina, i que fa que no sigui un llibre només per a dones. És una novel·la però podria ser la història real de qualsevol família afganesa. I és que l'autor ens parla amb un llenguatge entenedor i senzill però no per això mancat de profunditat. L'estil planer de la novel·la deixa brillar la història que s'hi explica. Els personatges viuen, senten, bateguen i lluiten per sobreviure enmig de la guerra, d'un país que va a la deriva i d'una societat fratricida i irracional on antany va haver-hi cultura i esplendor, prosperitat i pensament crític. Les descripcions són acurades i el coneixement de l'entorn que manifesta l'autor és extraordinari fins al punt que hi ha moments en què el lector necessita agafar aire davant tant sofriment i tanta maldat.

Amb aquesta novel·la l'autor fa una mirada d'alerta sobre el seu país i denuncia que qualsevol intervenció alliberadora que hagi patit Afganistan ha acabat convertint-se en una nova forma d'opressió i sempre amb les mateixes víctimes, els afganesos, sobretot les dones. Hosseini, el primer autor afganès que escriu novel·les en anglès, creu en el poder de la ficció, com ell mateix explica. ‘Les pel·lícules, novel·les o quadres narren històries amb les quals la gent pot connectar. Permeten expressar un sentit nou del temps i de l’espai i ofereixen al lector la possibilitat d’accedir a un món al qual de cap altra manera no hi tindria accés. 'Mil sols esplèndids', dedicada a ‘les dones ferides de l’Afganistan’ és un lament, un plor, un crit de ràbia i impotència però també un cant a l'esperança, una petició, una pregària i una mirada cap al futur.

Khaled Hosseini, metge i escriptor va néixer a Kabul l'any 1965. Fill d'una professora i un diplomàtic després de la invasió soviètica del seu país varen instal·lar-se a Califòrnia, als Estats Units. El 2006 va ser nomenat ambaixador de bona voluntat de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats) i el 2007, arran d'un viatge que va fer al seu país amb aquesta organització, l'autor va crear la seva pròpia fundació, Khaled Hosseini Foundation, la qual treballa per proporcionar assistència humanitària a l’Afganistan. Actualment viu a Califòrnia. Influït per les seves experiències infantils, Hosseini va debutar amb 'El caçador d'estels' ('Cometas en el cielo' en la traducció al castellà), assolint un gran èxit internacional. Es tracta de la història de dos nois afganesos de diferent classe social que comparteixen una forta amistat fins que un fet tràgic els separa. Quatre anys més tard va publicar 'Mil sols esplèndids', on les protagonistes són dones. En la seva obra Hosseini recrea ambients històrics del seu país des d'una òptica poètica i íntima.

A la tertúlia d'ahir, que vàrem fer en el marc incomparable del pati de la rectoria de Cartellà, vàrem gaudir de la companyia de Sàgar Malé, membre de la Junta directiva d'ASHDA (Associació pels drets humans a l'Afganistan) i de Jordi Xuclà, diputat membre de la comissió que l'any 2010 va debatre sobre la presència de tropes de l'OTAN a l'Afganistan. Ambdós ens van donar la seva visió del conflicte i de la situació política i social que es viu en aquest país i ens van explicar com es treballa en la cerca de solucions. Vàrem parlar dels encerts i els errors d'occident en aquesta part del món i en com el dret d'ingerència s'ha transformat en l'obligació de protegir. Xuclà va parlar des de la seva òptica idealista i va fer una defensa d'aquest deure de protecció i restabliment de la democràcia tot i els perills que comporta pel defensat el fet que qui el defensa 'vulgui canviar el món per millorar-lo a la seva manera'. El perill de la pau armada en què es defensa la intervenció militar per garantir la pau. En retòrica se'n diu oxímoron. També va fer èmfasi que no n'hi ha prou en repartir 'democràcia' com si es tractés d'ajuda humanitària i va generar el dubte entre els assistents sobre la conveniència o no d'intervenir i la manera com s'ha de fer. 'No podem oblidar que la carta dels drets humans es va fer sobre una matriu occidental', va recordar Xuclà. Per la seva banda Malé ens va explicar, amb la contundència de qui ho ha viscut en la pròpia pell, la impunitat amb què s'accepta la ultraviolència familiar dins la societat afganesa i com el masclisme patriarcal ha perpetuat el conflicte. També va advertir sobre la necessitat de conèixer l'estructura tribal que configura la societat afganesa i com hi ha conflictes entre ètnies que han esdevingut letals per a la població. Malé ens va explicar les actuacions que ASHDA està fent a l'Afganistan, en com es treballa amb nenes, dones a la presó, addictes a l'opi, dones maltractades i en la necessitat de distingir què són trets culturals i què atemptats contra els drets humans. En aquest punt es va mostrar absolutament intransigent en qualificar de cultura qualsevol forma de coerció a la llibertat individual i va explicar que els talibans varen convertir en llei algunes pràctiques seculars que, sobretot en ambients rurals, ja estaven injustament integrades en la vida quotidiana de moltes dones. 

Amb aquesta tertúlia hem acabat aquest primer curs, que ha estat un èxit, i que reprendrem el mes de setembre amb una vinoteca.

El club de lectura participa al 'Club de la bona lletra' de Catalunya Ràdio

Aquest diumenge 22 de juliol cinc integrants del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena, en Doro Acero, l'Anna Vaquer, l'Antònia Montaner, la Veva Noguera i la Carme Callejon hem participat en el recentment estrenat programa 'El club de la bona lletra' de Catalunya Ràdio dirigit per la Blanca Busquets. En aquesta ocasió hem parlat amb la Maria Barbal i hem debatut a l'entorn d'Emma, la novel·la basada en la mort d'una indigent en un caixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. L'experiència ha estat un plaer. En els estudis de Catalunya Ràdio ens vàrem sentir molt ben acollits i l'amabilitat de la Blanca Busquets així com el tracte de la Maria Barbal varen suplir la nostra falta d'experiència davant dels micròfons. Per altra banda voldria destacar la inestimable col·laboració dels participants. Sense ells, sense vosaltres, res del que hem aconseguit en el nostre club hagués estat possible. Quan els vaig comentar la proposta de la Blanca, que ens coneixia d'haver assistit a la primera sessió del nostre club el mes de novembre passat, la varen acollir amb entusiasme i varen expressar la seva voluntat de participar-hi. Vàrem estar preparant la tertúlia, tothom va aportar la seva pròpia visió del personatge i de la història, ens vàrem reunir més d'una vegada per redactar les preguntes. Finalment el resultat el podeu escoltar. Ens en sentim satisfets. Gràcies.

Lectures d'estiu...

Comencen les vacances i pensem que tindrem el temps suficient per fer tot allò que no hem pogut fer durant l'any. Entre les coses que tenim pendents, un munt de llibres. De cop ara tindrem les llargues tardes d'estiu en què podrem submergir-nos en pàgines i pàgines de lletra impresa sota una bona ombra. O els vespres. O els matins vora el mar. Fem-ho, recuperem les lectures que han quedat aparcades i endisem-nos en tantes vides de ficció. Però, quins llibres hem de posar a la maleta? Libros del Asteroide ha fet una selecció de títols que ens permeten viatjar sense moure'ns de casa. També hi podem posar 'A dalt tot està tranquil' de Gerbrand Bakker o 'Germans gairebé bessons' de Merce Cuartiella, ambdós Premi Llibreter 2012. O 'La gatera', de Muriel Villanueva, darrer Premi Just Casero, una novel·la que obre portes i en tanca i que et deixa una bona estona pensant. Finalment també podríem aprofitar per llegir tot allò que ens ha quedat pendent en el transcurs del club. Les recomanacions que han fet els companys, els llibres que ens han quedat per acabar o bé els títols que ens han aparegut relacionats amb els que ja hem llegit. Us en proposo uns quants, 'Tren a Puigcerdà' de Blanca Busquets, 'L'últim dia abans de demà' d'Eduard Màrquez, la biografia d'Elisabeth Heidenbenz d'Assumpta Montellà, 'Pedra de Tartera' de Maria Barbal, 'Niebla' de Miguel de Unamuno, 'El aleph' de Jorge Luís Borges, 'Un viatge a l'Índia' d'Edward Norman Foster, 'El llibreter de Kabul' d'Asne Seierstad, 'El caçador d'estels' de Khaled Hosseini o 'La pedra de paciència' d'Atiq Rahimi. I naturalment 'Jo confesso' de Jaume Cabré que tindrem l'autor aquí al febrer de 2013.

BON ESTIU I BONA LECTURA!

Borges és immensitat

'Llegir Borges et fa sentir petit, com més t’endinses en Borges, més petit et sents', diu l’escriptor Lluís Muntada. I és que l’obra de Borges espanta tot i que admet molts tipus de lectura, des de la purament estètica fins a una altra de molt més profunda. Ell mateix deia que volia ser llegit sense explicacions, com a mer plaer, com quan escoltem una melodia o prenem un cafè. Llegir Borges és llegir un clàssic i com tots els clàssics ens ofereix noves vies de pensament i noves formes estètiques, deia Italo Calvino, i ens fa més complexos. Perquè a l’obra de Borges hi trobem una osmosi completa entre vida i literatura, és un mirall que reflecteix un altre mirall i en llegir-lo ens tornem una mica borgians i se'ns activa una consciència literària que ja mai abandonarem.

La ceguesa de Borges, congènita per part de pare, condiciona la seva vida i el seu estil literari ja que l’autor busca refugi a la biblioteca on els somnis poden compensar una impossible vida d’acció. La seva és una mirada a l’interior del pensament. Parla del que veuen els seus ulls cecs, el seu interior, la seva ment. Per això Borges descriu móns imaginaris on res no és el que sembla i tot és aparença, on la realitat és purament mental i només existeixen les idees. 'Antes el mundo interfería demasiado' deia Borges en una entrevista que li va fer Gay Talese l'any 62 a Nova York. 'Ahora todo el mundo está en mi interior. Y veo mejor porqué puedo ver todas las cosas que sueño', va afegir.

Tot i que l’obra de Borges, contes, assajos i poesia, és inclassificable trobem temes recurrents com són els laberints, la circularitat de la vida (sortir d’una via i tornar per una altra al punt de partida), l’atzar, el somni, els miralls, la infinitud, el temps, les biblioteques, l’enciclopèdia o l’ambigüitat. També la duplicitat, la sensació de l’home que se sent tancat dins d’un altre home, que potser ni tan sols existeix i és només el somni d’un tercer és un dels tòpics borgians per excel·lència. La ment crea l’univers, la ficció és veritat i el somni és realitat. Borges connecta amb el llegat de Shakespeare, Calderon (La vida es sueño), Lewis Carroll (Alicia al país de les meravelles) i també amb la tradició agnòstica i l’idealisme de Berkeley on la noció d’ésser està relacionada amb la percepció i reprodueix móns remots a partir d’imatges oníriques. El laberint, tema central de tota l’obra de Borges, representa el caos ordenat. Es una construcción humana perquè els humans s’hi perdin. Es una metáfora del cosmos, una construcció intel·ligent per confondre la intel·ligència on tota fragmentació de la realitat torna a la unitat primigènia i original. I enmig del laberint borgià hi ha històries intemporals que es repeteixen. Borges és escèptic, molt savi i deliberadament fuig de qualsevol conflicte cultural. Això el converteix en el més universal dels escriptors hispanoamericans. En l’obra borgiana univers, biblioteca, laberint i llibre infinit són manifestacions d'una mateixa realitat. El mirall, un altre dels elements que es repeteix crea sensació d’horror perquè multiplica la realitat i en dóna múltiples versions a vegades deformants. És una frontera entre realitat i aparença, una versió de la caverna platònica. Nosaltres som dins la caverna i veiem reflexos de la realitat.

Amb Borges neix una nova concepció de la literatura que serà gènere de gèneres, on tot és arbitrari, que introdueix elements de la filosofia a la ficció i on el coneixement sempre arriba per revelació, en un moment d’epifania que tenen personatge i lector. Parteix d’una visió panteista de la realitat on tota la naturalesa és manifestació de la divinitat. Tot és literatura i l’única realitat és el llenguatge. Borges és un receptacle de tota la tradició literària que el precedeix i la seva és una obra carregada d’erudició, que no obstant es pot gaudir tot i no conèixer-ne els referents ja que té un alt valor estètic. Mestre de laberints i miralls, Borges va estudiar en profunditat la influència literària, la literatura de la imaginació i va abocar-la cap al seus lectors, el seu 'circulo infinito de amigos invisibles'.

L'escriptor argentí va néixer a Buenos Aires el 1899 i va morir a Ginebra el 1986. Se’l considera un dels fundadors de la literatura hispanoamericana del segle XX i un dels pares literaris de tota una generació d’escriptors. Tot i la dimensió de Borges si hagués mor als 40 anys no el recordaríem, ja que va escriure l’obra que li va donar el prestigi després de tenir un accident als 39 anys, la convalescència del qual va ser força llarga. Durant aquest temps va escriure ‘Pierre Menard, autor del Quijote’, on la lectura es representa com una mena de reescriptura. No en va, Borges va dir que ell no era important pel que havia escrit, sinó pel que havia llegit. Creia que la literatura canònica ‘és un immens poema compost per moltes mans a través dels segles’. La seva idea de literatura la veiem en aquest conte on ens apareix un autor, Pierre Menard, que ha escrit el Quijote, el mateix Quijote que va escriure Miguel de Cervantes. És una metàfora del llibre infinit, de l’idealisme literari, de què tota literatura és plagi. ‘Tots els escriptors son tots i cap al mateix temps’, deia des del seu panteisme literari. El conte és l’antecedent de ‘Tlön, Uqbar, Orbis Tertius’ i de tota la resta de narracions que el varen fer famós. En el lloc d’Uqbar hi podem posar qualsevol dels llocs, persones o coses que apareixen en les ficcions borgianes. Sempre el mirall i l’enciclopèdia van junts. Sempre l’enciclopèdia, real o imaginària, és tant un laberint com una brúixola. Vivim en una fantasmagoria, en una imatge de l’eternitat distorsionada en un mirall. L’ordre inferior és una mirall de l’ordre superior. Per Borges, tot el cosmos és un laberint. L’escriptora i crítica argentina Ana Maria Barrenechea deia que ‘Borges era un autor extraordinari entestat en destruir la realitat i convertir l’home en una ombra’. A l’Argentina la seva reputació com a escriptor va començar amb el relat ‘El jardín de los senderos que se bifurcan’, on apareix un laberint fet de temps, un llibre com a laberint, i que va donar origen més tard al recull ‘Ficciones’. Harold Bloom, autor de ‘El cànon occidental’ assegura que el millor relat de Borges és ‘La muerte y la brújula’. En aquest conte el lector, igual que un dels personatges, cau a la trampa del protagonista i del mateix Borges en no adonar-se que res del que creu entendre és real. Tot és artifici, tot és ficció. Ficció dins la ficció. Joc de miralls que ens fan veure realitats que no són.

Borges és un visionari i les seves ficcions s'han materialitzat en els nostres dies. És el precursor de la gran biblioteca accessible des de tot arreu, de l’enciclopèdia única i infinita, del llibre que no s’acaba mai i del qual tots en som autors. Internet, Google o Wikipèdia. Igual que el projecte del metge anglès Gordon Bell, que ha fet realitat la ficció de 'Funes el memorioso' en convertir la vida d’un home en un arxiu de records emmagatzemat en un ordinador. El científic acumula tota la informació que rep diàriament a través d’una càmera que porta al coll i que recull més de 2000 fotos al dia, una gravadora que enregistra tots els sons i altres sensors que capten els canvis de llum i temperatura. Tot es converteix en arxiu, des dels mails que rep, fins els programes de televisió que veu o la gent amb qui es creua pel carrer. Però aixó genera un debat, ja que Gordon Bell per recordar un dia necessita un altre dia sencer. Té sentit un mapa de la Xina tan gran com la Xina?, com diria el mateix Borges. 'En l’arxiu de records de Gordon Bell té la mateixa rellevància el record del primer petó que posar-se, cada dia, les sabates'.

Aquest mes des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens hem afegit a l'Univers Borges que s'organitza cada any a Girona. Hem llegit 'Ficciones'. Ahir en vàrem fer la sessió. La conclusió és que ens hem sentit aclaparats per l'erudició de Borges, pel seu domini del llenguatge i dels referents que introdueix en els seus contes. Pel seu coneixement vastíssim de la filosofia i de tota la tradició cultural que el precedeix però al mateix temps ens ha agradat endinsar-nos en el món borgià pel que fa a la seva percepció de la realitat. I hem viscut els nostres moments de revelació en descobrir que el narrador de 'El arco y la espada' és en realitat en Moon, que l'home gris de 'Las ruinas circulares' és un ésser somniat, que a 'El milagro secreto', entre que les bales surten dels canons dels fusells fins que impacten sobre el cos de Hladik passa un any de temps imaginat però real, que 'El jardín de los senderos que se bifurcan' és una metàfora del laberint que suposa la vida i que al 'El sur', Dahlman somnia la seva mort i quan passa, igual com l'ha somniat, no sap si la continua somniant o està passant de veritat.

Escola d'escriptura del Gironès

La Casa de Cultura 'Les Bernardes' de Salt acollirà a partir del curs que ve la primera escola d'escriptura de les comarques gironines. La finalitat amb què neix aquesta escola és l'ensenyament de l'ofici de la paraula escrita, un objectiu ambiciós i entès com 'la millora de les aptituds innates que en menor o major mesura tothom té per l'escriptura', citant Vicenç Pagès. Alhora també voldríem ser un espai de formació i oportunitats per a les persones interessades en l'ús del llenguatge i les seves possibilitats creatives, i en aquest sentit, poder captar talent literari. Davant la proliferació de tallers d'escriptura creativa nosaltres apostem per una formació de llarg recorregut en creació literària que compta amb l'aval de la Universitat de Girona. No descartem la programació de cursos intensius focalitzats en algun punt de la creació i entenem la formació que oferim com la possibilitat que cada estudiant dissenyi el seu itinerari personal.

En aquest primer moment el curs de sortida és 'Narrativa I' de 90 hores concebut com un curs d'especialització universitària de la UdG. Es tracta d'un curs introductori a la narrativa que l'any que ve es podrà complementar amb un segon curs dedicat íntegrament a la novel·la o al conte. La intenció és que l'escola tingui tres itineraris, un dedicat a l'escriptura pròpiament, un altre als oficis relacionats amb el món del llibre i un tercer a la dinamització lectora i la lectura creativa. Dels altres dos itineraris en començaran cursos més endavant. Els nostres alumnes poden ser tant aquelles persones a qui els agrada escriure i volen convertir la seva passió en un ofici, escriptor o professional del món de l'edició, com aquelles que simplement volen aprofundir en el plaer de la lectura i l'escriptura, sense cap ambició professional. En aquests sentit, el nombre d'alumnes està limitat per poder oferir una atenció personalitzada i hem volgut que els professionals que donin les classes siguin escriptors amb obra publicada. De moment podem avançar que en aquest primer curs hi haurà en Josep Maria Fonalleras, la Bel Olid i la Maria Mercè Roca. I estem en contacte amb altres professionals que podrien incorporar-se a l'escola en els pròxims mesos. Una de les novetats que oferim és la formació en literatura digital. Una part important del curs està enfocada a la creació literària que neix a partir de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. És en aquest apartat que comptem amb la Laura Borràs entre els professors de la nova escola.

Finalment hem d'agrair el suport institucional que hem rebut, Diputació de Girona i Consell Comarcal, sense el qual l'Escola no hagués estat possible i també la col·laboració tant del Gremi de Llibreters com de la Central de Biblioteques de les comarques gironines.

'Girona, carrers i ombres'

'Cau la tarda, de tons grocs i daurats, vigília de Sant Josep, encara hivern al calendari, però amb un alè de primavera a l'aire'. Així comença el capítol 'Girona, carrers i ombres' del dietari 'Octubre' de Miquel Pairolí que vàrem escollir per llegir dissabte en la dotzena edició de les XII hores de lectura viva de Girona, enguany dedicada als autors gironins. Una trobada que any rere any reuneix lectors a la plaça Mercaders per recrear fragments literaris sota la mirada atenta del barri vell. Els Amics del Museu d'Art de Girona i el Gremi de Llibreters organitzen aquesta lectura pública en què hi participen voluntaris. 'La immersió en l'aire d'una Girona antiga, sense maquillar, gens turística, és immediat', continua Pairolí. I és ben cert encara que mentre llegim s'acosta gent amb pinta de turistes que tot i no entendre, segurament, el que llegim se senten atrets per l'espectacle i la bellesa de la lectura en aquest indret.

L'altre fragment escollit va ser 'Hotel Borges' dedicat a l'antany 'Gran Hotel Borges' de Lisboa, de passat esplendorós, també del mateix dietari. Tot i no tenir res a veure amb l'autor argentí, ens va semblar una mena de 'picada d'ull' a l'univers literari que enguany està dedicat 'al cec que ho veia tot', segons el descriu Jorge Garralda'. També perquè Lisboa és una ciutat eterna i el Chiado un lloc on el temps s'hi ha aturat, on Pessoa va escriure 'veig els paisatges somniats amb la mateixa claredat amb què contemplo els reals'. Pairolí diu que al Borges, al cor del Chiado, hi havia més silenci que en un hospital. 'Quatre passes més i éreu a la Livraria Bertrand, on podíeu passar estones i estones resseguint prestatges i mirant llibres, sense que ningú us importunés. En compràveu un, un volum del 'Diário de Torga', per exemple, i us l'endúieu a llegir, reclinat al llit, a l'habitació del Borges. Vida regalada, inoblidable'. Silenci i lectura.

'Girona, carrers i ombres'

'El sistema periòdic' de Primo Levi a Llibres per llegir

Llibres per llegir inicia aquest 28 de maig una nova lectura conjunta i guiada per la Coral i l'Elmar. En aquesta ocasió la lectura escollida és 'El sistema periòdic' de Primo Levi. Després de l'èxit de 'Desmuntant Ulisses' celebrem que els responsables d'aquest fòrum ens obsequïin amb una nova lectura d'aquest tipus.

A partir dels elements de la taula periòdica, que donen nom als diferents capítols de l'obra, l'autor italià, tancat a Auschwitz durant la II Guerra Mundial, ens explica episodis de la seva vida de químic, des de la seva infantesa fins la maduresa, amb nombroses anécdotes i reflexions. El sistema periòdic és l'autobiografia d'un químic (Primo Levi era químic) que en analitzar el que ha estat la seva trajectòria professional s'adona que la resta de la seva vida no se'n pot deslligar. Són 21 capítols dedicats cadascun d'ells a un element químic convertit en metàfora de l'home i les relacions humanes.

'Avui el sol surt dues vegades'

'Aquest és un proverbi xinès que es fa servir quan et trobes un amic per sorpresa'. Així comença l'entrevista que té Mathew Ho amb el responsable vietnamita de la seva empresa i que justifica que acabi pactant amb en Wo, botxí de la seva àvia, i traint la seva família. El port de les aromes, (Fragant Harbour) escrit per John Lanchester el 2002 i guardonat amb el Premi Llibreter el 2005 és una història d'oportunitats, una novel·la coral i polifònica que parla de l'amor i de la seva pèrdua, de la guerra i els canvis socials, de les relacions humanes, les servituds, la traïció, el xoc cultural orient-occident i la submissió al diners. I enmig d'aquest batibull d'emocions, emergeix Hong-Kong amb el seu bullici i la seva singularitat, com a símbol, com a illa, com a protagonista, com un personatge més amb tota la seva força. La novel·la és un recorregut per Hong-Kong al llarg del temps i a través de la mirada de quatre personatges, plens de solitud, que precisament no han nascut a la colònia.

En primer lloc tenim Dawn Stone, una periodista sense escrúpols que als anys 90 emigra a Hong-Kong disposada a aprofitar l'oportunitat que li dóna la megalòpolis i a abandonar la seva vida i la seva gent per pujar en l'escala social i assolir poder. Stone té diversos cops de sort que li permeten ascendir en un món on prima la cultura del diner per sobre de tot i sense ambivalències. 'Els diners no diuen mentides. No en saben', diu la protagonista d'aquesta primera part. 'És la gent qui menteix sobre els diners. Es una mica diferent', afegeix. Al final de la novel·la Stone fa d'enllaç entre Matthew Ho i el fill de Wo i facilita que, sense saber-ho, Ho traeixi la memòria del passat pactant amb els botxins de la seva àvia. 'Es la traició entre generacions', diu l'autor. 'Els diners són capaços d'enterrar l'odi arrossegat durant dècades', afegeix, 'perquè l'important és el futur', acaba. La segona història que trobem és la de Tom Stewart, un jove anglès que a l'any 1935 abandona la tranquil·litat del negoci familiar i parteix rumb a la ciutat prodigiosa. En el viatge d'anada coneix la germana Maria, una monja xinesa, que li ensenyarà la llengua cantonesa i canviarà la seva vida. Aquest personatge porta el gruix principal de la història i estableix amb el paisatge una relació emocional que el distancia de la seva Anglaterra natal i el lliga per sempre a Orient. Quan Stewart visita el seu amic Masterson a Londres després de la II Guerra Mundial i aquest li diu que no tornarà a Hong-Kong, el propietari de l'Empire està llegint 'Retorn a Brideshead'. Joaquim Triadú, el prologuista de l'edició catalana d'aquesta novel·la d'Evelyn Waugh va escriure que 'pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança. Per elles vol restar provat l'assert immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat'. 'Masterson i Hong-Kong' eren una mateixa cosa', diu Stewart, com ell mateix, que restarà vinculat per sempre a una ciutat, un paisatge, un temps i un amor que mai trairà encara que tampoc mai aconseguirà posseir del tot.

El tercer personatge és la germana Maria que apareix al llarg de tota la novel·la però que fins al final no en coneixem l'autèntica transcendència. La carta que Mathew Ho li entrega a Tom Stewart és una revel·lació respecte el paper real de Zhang Sha-Mun, el nom xinès de Maria, en la vida d'Stewart i en el conjunt de la novel·la. Maria representa l'honestedat i la força de les conviccions igual que David, el germà de Tom, representa la generositat vetllant pel negoci familiar mentre el seu germà s'enriqueix a l'altra banda del món. El quart personatge és Mathew Ho, fill d'un antic represaliat de la revolució cultural de Mao, que als 8 anys fuig de Xina amb la seva mare i que més tard es converteix en empresari a Hong-Kong. Ho és nét d'Stewart i de Maria en ser fill del seu fill i tancarà el cercle en pactar amb aquells per qui la seva àvia va morir.

Lanchester fa una mirada ràpida però minuciosa i detallada a la història de la colònia al llarg de 60 anys, entre 1930 i finals de la dècada dels 90 quan Hong-Kong passa a mans xineses. Cada personatge explica les coses no com són sinó com les veu i sense implicar-s'hi massa, com si la història els passés per sobre. Tots intenten sobreviure. L'objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector, diu Vicenç Pagès i 'El port de les aromes' ho aconsegueix. El paper de John Lanchester al llarg de la novel·la és proporcionar-nos les claus necessàries perquè els lectors puguem descabdellar el text i entenguem que les quatre històries tenen un mateix protagonista que no és ni Dawn Stone, ni la germana Maria, ni Tom Stewart ni Mathew Ho sinó la mítica i torbadora Hong-Kong, que en cantonès significa 'port de les aromes'. Així diverses veus narratives configuren la història a partir de la superposició de diferents 'jo' que els personatges van assimilant. La resta la posa el lector que pot ser autor en la mesura que tots som autors quan parlem, escoltem, llegim o escribim.

Avui ens ha acompanyat a la nostra tertúlia la Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Girona i membre del jurat que va atorgar el Premi Llibreter a 'El port de les aromes'. El Premi Llibreter pretén donar visibilitat a aquelles obres de qualitat que poden passar desapercebudes per als lectors. Ferrer ens ha explicat quines varen ser les claus per les quals la novel·la de Lanchester va ser distingida amb aquest guardó. A la Maria Carme la podem trobar sempre a la Llibreria Empúries. És una molt bona llibretera, de les anomenades de capçalera, una llibretera prescriptora a la qual pots acudir a demanar-li consell amb la seguretat que l'encertarà.

BON SANT JORDI 2012!

Des de l'Ateneu de Cartellà i el club DeLectura us desitgem un Bon Sant Jordi. Com que de recomanacions per fer n'hi ha moltes jo us explicaré quins llibres he escollit per regalar i que em regalin. En primer lloc 'Dos amants com nosaltres' de la Laura Borràs, un assaig sobre l'amor, la passió i la mort a la literatura catalana editat per Ara Llibres. També he triat la nova traducció de l'Odissea que ha fet Joan F. Mira publicada per Proa. Excel·lent. Per una qüestió d'agraiment a la militància lingüística i cultural d'un editor com Quim Torra he posat en el sac la nova traducció al català de 'Els papers pòstums del club Pickwick' de Charles Dickens, feta per Miquel Casacuberta de 'Traduccions inèdites' i publicada per A Contravent. I finalment en ser l'any Sales, crec que és una bona ocasió per comprar i llegir 'Incerta glòria' de Joan Sales publicada per Club Editor.

Sant Jordi té una rosa mig desclosa 

pintada de vermell i de neguit 

Catalunya és el nom d’aquesta rosa 

i el sant la porta al mig del pit. 

La rosa li ha contat gràcies i penes 

i ell se l’estima fins qui sap a on. 

I amb ella té més sang a dins les venes 

                           per plantar cara a tots els dracs del món. 

 Josep M. de Sagarra

Emma, de Maria Barbal

La protagonista d'Emma té nom d'heroïna literària. Com Emma Bovary la nostra Emma és una dona que fa de l'amor i la passió els motors de la seva vida i es casa, té una filla i un amant. Com l'heroïna de Flaubert, l'Emma de Maria Barbal busca la felicitat que ha imaginat i en no trobar-la s'autodestrueix. Primer fuig i al final mor a mans d'algun dels seus botxins, d'ella mateixa o de l'atzar. La novel·la està narrada en primera persona i és una confessió, la protagonista expressa la seva necessitat d'escriure. Escric per no oblidar-te, perquè no t'allunyis encara més de mi, li diu Emma a la seva filla, Àngels, a qui no pot veure després d'haver-la abandonat en fugir de casa amb Denis. Són reflexions en veu alta a través de les quals el lector va refent la vida de la protagonista.

Maria Barbal es va basar en un fet real. L'any 2005 una indigent va morir cremada en un caixer al barri de Sant Gervasi a Barcelona. Un desengany amorós havia portat la víctima a abandonar la seva vida i a fugir de tot i de tothom. Barbal utilitza aquest fet per construir tota la novel·la al seu voltant. Amb tot ni és el fet desencadenant ni tampoc el desenllaç. Maria Barbal col·loca l'agressió enmig de la novel·la de manera que li permet donar-li una segona oportunitat a l'Emma. La protagonista recupera la visibilitat però alhora perd la llibertat ja que el marit en considerar-la una amenaça per la seva carrera política la tanca en una clínica on queda amagada de qualsevol mirada. Així l'agressió és converteix en un renéixer de l'Emma a partir del qual la nostra protagonista intenta refer la seva vida en recuperar allò que la va fer feliç en la seva infantesa i adolescència. Hi ha una diferència lèxica i d'expressió segons l'estat de l'Emma. La confusió mental de la protagonista la veiem en les seves reflexions caòtiques, amb una sintaxi trencada i abrupta. A vegades amb frases sense sentit. Els sentiments flueixen com ho fan les paraules de manera desordenada. L'autora ens transmet així la sensació angoixant i torbadora que té l'Emma més que explicar-nos-la.

La novel·la té un inici 'in media res', és a dir quan comença el primer capítol el fet desencadenant de tot el conflicte i que ha portat l'Emma al carrer ja ha esclatat. I el lector coneix la veritat a partir dels retrocessos en la història. L'autora ens fa un retrat complex de la protagonista de qui acabem sabent que té una doble personalitat, un passat ple d'interferències i una vida insatisfactòria al costat d'un home que arrossega la inseguretat d'haver estat abandonat pel pare i d'haver hagut de suportar la càrrega emocional de veure patir la mare, una dona dependent primer del marit i després del fill. En l'itinerari degradant d'Emma pel carrer el lector reflexiona sobre la naturalesa humana i sobre tot allò que la protagonista perd sense saber que ho tenia, sobre la crisi de valors de la nostra societat, sobre la solitud humana, la incomunicació i la immensa insolidaritat que ens envolta i sobre la convivència en el temps i l'espai de dues ciutats, de dos mons, de dues realitats antagòniques. La galeria de personatges que trobem són tots ells desdibuixats però vitals en l'evolució de la protagonista. Els pares varen travar una infantesa suposadament feliç de la la nostra heroïna però en la qual els protagonistes van ser ells mateixos i l'amor que es tenien, l'Àlex és un home sever que no li perdona a l'Emma haver posat en perill la seva estabilitat i que és incapaç d'expressar l'amor que sent per ella. La seva filla és un personatge absent tot i ser cabdal en tota la trama. Hi ha també la Júlia, la mare de l'Àlex, que no té massa profunditat psicològica però que representa la màxima amenaça per la recuperació de la vida de l'Emma. Cada cop que ella apareix l'Emma hi perd. Tenim en Denis, un personatge de qui no sabem res però la irrupció del qual és el factor que desencadena la pulsió interna de la protagonista i n'allibera la part fosca. Hi ha el metge, en Martí, a través del qual coneixem tota la vida de l'Emma anterior a l'aparició de'en Denis i allò que crèiem que era la història d'un desengany amorós se'ns converteix en una història d'incomprensió humana, de desencontres, de pòsit emocional, de ferides mal curades, de febleses, de patiment i de silencis al llarg de tota una vida no gaire llarga però molt feixuga. Hi ha l'Ilda, la germana de l'Àlex que dóna una nova mirada sobre els fets i finalment hi ha l'Oriol, l'únic personatge que la troba a faltar quan mor. Representa la connexió de l'Emma amb la seva família, la seva adolescència, els seus estius i el lloc i el temps on ella va ser feliç. Hi ha un moment en què la pròpia Emma es lamenta i diu 'l'Oriol Rovira s'hagués hagut d'enamorar de mi i no de la senyora de la casa del davant'.

En definitiva és una novel·la que parla bàsicament de la falta de comunicació, de la solitud de l'ésser humà, de la fatalitat, de la pèrdua i la recerca del desig de viure i la felicitat, del temps perdut i mai recobrat. De la facilitat amb què un s'entrebanca i se situa a l'altre costat i de com costa retrobar el camí i les ganes de reprendre'l. De les il·lusions malmeses, dels sentiments mal expressats i de les persones mal estimades. I de com tot això pot causar un mal irreparable.

La sessió del club de lectura on vàrem parlar d'Emma va ser enriquidora. És una història que atrapa però que angoixa. D'aparença simple, el text reflecteix el ric bagatge literari de l'autora. Els lectors varen expressar una mena de desconcert respecte la novel·la però les aportacions de tots ens varen ajudar a descobrir nous significats i a rellegir el text..

'La necessària inutilitat de les humanitats'

Laura Borràs a la Fontana d'Or
FOTO: Carme Callejon

D'aquesta manera, i amb paraules de Georges Steiner, Laura Borràs defineix la necessitat que les humanitats siguin presents amb força en la formació dels joves i ho fa des de la reivindicació de la vigència dels clàssics. 'Vivim una crisi de les humanitats perquè sembla que no serveixen per res però ens donen valors, equipatge del qual anem molt escassos', diu Borràs. La reconeguda filòloga afirma que 'els textos no són vells ni nous, el que varia és la mirada que hi projectem com a lectors' i en aquest sentit afirma que la grandesa dels clàssics és la seva pervivència al llarg del temps, la seva modernitat. Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica per la UB, directora del projecte de recerca internacional Hermeneia i del Màster en Literatura en l'era digital de la UB, ha estat aquest dimecres a Girona on ha inaugurat el cicle 'Clàssics Moderns' a Caixaforum. Segons Borràs un text clàssic és, etimològicament parlant, un text 'de primera classe', que ens planteja qüestions de màxima vigència, que ens il·lumina, que ens continua parlant més enllà del temps. 'Els clàssics ens acompanyen sempre i canvien segons la nostra mirada', diu Laura Borràs. 'És un text que es fon i es refon', assegura. Segons la doctora no sempre hem d'anar a buscar els clàssics a la tradició grecollatina. 'Hi ha clàssics molt nous', textos que són 'monuments del llenguatge' i que els reconeixerem perquè un clàssic 'és un judici de valors, ha dit.

L'autora de 'Perquè llegir els clàssics avui' assegura que els 'humans ens alimentem de relats, de ficció', però lamenta que no ens han ensenyat a llegir més enllà de l'adquisició de l'habilitat mecànica. 'El nostre és un món de paraules i amb les paraules teixim la nostra realitat ordinària i extraordinària', diu Borràs. 'La verbalització de les emocions ens diferencia del primat més avançat', afegeix i conclou que a través de l'alquímia del llenguatge 'el poeta fa poesia'. D'aquesta manera es construeixen els llibres, 'un artefacte tecnològic d'una gran complexitat que durant molt temps va ser la forma més important d'oci en facilitar l'accés a la literatura que 'ens permet viure vides en préstec, viatjar a móns desconeguts i conèixer altres realitats no sempre bones'. 'I és que literatura, entesa com a representació del món mitjançant la paraula o com a art del llenguatge, també pot parlar del mal, no sempre ha de parlar del bé', ha dit. Segons Borràs 'llegim i comprenem en funció del que sabem perquè el lector es projecta en l'obra d'art, també en la literària. En aquest sentit la literatura ens ajuda a viure la nostra vida perquè els textos es transformen segons la nostra mirada, la nostra percepció, el nostre estat d'ànim, la nostra experiència i la nostra maduresa. La lectura creativa fa que el text es transformi igual que la música es recrea en ser interpretada. 'La mutabilitat del clàssic li permet canviar davant el nou lector', ha dit. Borràs ha posat d'exemple un text de Mario Benedetti, la poesia 'Corazón coraza', transmesa a través de la mirada creadora en ser recitada primer pel propi poeta en la seva versió més pura i després reinterpretada, rellegida i recreada per José Sacristan en el curt 'Paseo' on un condemnat a mort se la fa seva per donar el do de la paraula a un home que no el té reinventant el mite de Cyrano de Bergerac. Sacristan omple de poesia l'expressió d'una emoció i projecta la seva mirada sobre el text de Benedetti donant-li la vida. T.S. Elliot deia que quan escoltem algú llegir un poema que l'ha entès, l'entenem millor.

Borràs ha reivindicat el paper dels llibres i de la lectura com a 'abstracció del món' tot i que ha defensat també la irrupció de les noves tecnologies a l'hora de consumir ficció i ha recordat que 'les humanitats seran digitals o no seran'. El cicle continua amb quatre sessions més els dies 18, 25 d'abril, 2 i 9 de maig on es tractaran els clàssics 'Èdip Rei' de Sòfocles, 'L'obra mestra desconeguda' d'Honoré de Balzac, 'Els morts' de James Joyce i 'La metamorfosi' de Franz Kafka.

PASEO - cortometraje per espeluchin

'L'escriptor ha de projectar la seva mirada'

'Has de projectar la teva mirada', diu Ferran Torrent referint-se a la feina d'escriptor. 'Quan descrius un personatge, l'has de conèixer, hi has d'haver parlat, has de viure la seva pulsió. Quan crees un espai l'has d'haver viscut, no el pots imaginar', afegeix. Segons Torrent, 'per aquest motiu per escriure novel·la contemporània cal combinar carrer amb despatx en un 50%'. 'I ho has de fer amb el teu estil', diu. En el mateix sentit s'ha expressat Empar Moliner que ha assegurat que tot i que no hem de buscar autobiografies en les novel·les l'escriptor sempre repassa el seu entorn i es nodreix de la pròpia experiència per crear. 'No parlo de mi però el que hi ha a la novel·la ho trec del meu voltant', ha dit. Moliner ha ressaltat que l'escriptor ha de defugir de la impostura i ha de crear personatges i situacions reals, que no vol dir que siguin veritat i sobretot ha de tenir fe en l'argument. Aquest vespre Empar Moliner ha estat a la Llibreria 22 de Girona a presentar la seva nova novel·la 'La col·laboradora' editada per Columna al costat de Ferran Torrent que ha vingut a promocionar la seva darrera obra 'Ombres en la nit', una història trepidant que narra una trama d'espionatge a l'Europa dels anys 40. La novel·la de Torrent també està editada per Columna.

'La col·laboradora' és la història d'una escriptora que escriu per un altre, 'una negra'. 'Quan dic de què faig (quan ho dic fora del secor editorial) és com si digués 'detectiu privat' o 'forense'. Tothom exclama 'Ah si?', amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui en la multinacional on treballo en règim d'autònoma) em miren amb menyspreu', diu la protagonista en començar el segon capítol. Torrent ha destacat l'estil 'inconfusible' de Moliner. La novel·la està escrita en primera persona 'cosa que facilita encara més que els lectors es pensin que la protagonista sóc jo', ha dit Moliner.

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger 

'Quatre paraules i gairebé ja t'he fet el poema'

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

(Narcís Comadira)

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens afegim a aquest homenatge que des de 2007 organitzen la UnescoCat i la Institució de les Lletres Catalanes i que se celebra a tot el món des que l'any 2001 va ser proposat per la Unesco. En literatura la poesia és l'art d'expressar, en paraules l'espiritualitat pròpia, individual o col·lectiva, les emocions, la intimitat del poeta, la seva ànima. I mitjançant mots disposats segons la mètrica neixen textos bellíssims que estableixen lligams amb la música. La poesia dóna tanta importància al contingut com a la forma. Com diu Narcís Comadira en el poema 'Quatre paraules' creat per a aquesta commemoració, el poeta parla d'amor. I en parlar d'amor parla de tot allò que hi té relació, de l'amor i de la seva absència, del dolor i de la solitud, de l'ésser humà i dels seus fantasmes, de l'ànima. Tal com l'àngel li recorda al poeta 'tu escriu amor pel món i pel país i per aquesta llengua que es mor i et trenca l’ànima: veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes'.

'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger