dijous, 21 de juny de 2012

Borges és immensitat

'Llegir Borges et fa sentir petit, com més t’endinses en Borges, més petit et sents', diu l’escriptor Lluís Muntada. I és que l’obra de Borges espanta tot i que admet molts tipus de lectura, des de la purament estètica fins a una altra de molt més profunda. Ell mateix deia que volia ser llegit sense explicacions, com a mer plaer, com quan escoltem una melodia o prenem un cafè. Llegir Borges és llegir un clàssic i com tots els clàssics ens ofereix noves vies de pensament i noves formes estètiques, deia Italo Calvino, i ens fa més complexos. Perquè a l’obra de Borges hi trobem una osmosi completa entre vida i literatura, és un mirall que reflecteix un altre mirall i en llegir-lo ens tornem una mica borgians i se'ns activa una consciència literària que ja mai abandonarem.

La ceguesa de Borges, congènita per part de pare, condiciona la seva vida i el seu estil literari ja que l’autor busca refugi a la biblioteca on els somnis poden compensar una impossible vida d’acció. La seva és una mirada a l’interior del pensament. Parla del que veuen els seus ulls cecs, el seu interior, la seva ment. Per això Borges descriu móns imaginaris on res no és el que sembla i tot és aparença, on la realitat és purament mental i només existeixen les idees. 'Antes el mundo interfería demasiado' deia Borges en una entrevista que li va fer Gay Talese l'any 62 a Nova York. 'Ahora todo el mundo está en mi interior. Y veo mejor porqué puedo ver todas las cosas que sueño', va afegir.

Tot i que l’obra de Borges, contes, assajos i poesia, és inclassificable trobem temes recurrents com són els laberints, la circularitat de la vida (sortir d’una via i tornar per una altra al punt de partida), l’atzar, el somni, els miralls, la infinitud, el temps, les biblioteques, l’enciclopèdia o l’ambigüitat. També la duplicitat, la sensació de l’home que se sent tancat dins d’un altre home, que potser ni tan sols existeix i és només el somni d’un tercer és un dels tòpics borgians per excel·lència. La ment crea l’univers, la ficció és veritat i el somni és realitat. Borges connecta amb el llegat de Shakespeare, Calderon (La vida es sueño), Lewis Carroll (Alicia al país de les meravelles) i també amb la tradició agnòstica i l’idealisme de Berkeley on la noció d’ésser està relacionada amb la percepció i reprodueix móns remots a partir d’imatges oníriques. El laberint, tema central de tota l’obra de Borges, representa el caos ordenat. Es una construcción humana perquè els humans s’hi perdin. Es una metáfora del cosmos, una construcció intel·ligent per confondre la intel·ligència on tota fragmentació de la realitat torna a la unitat primigènia i original. I enmig del laberint borgià hi ha històries intemporals que es repeteixen. Borges és escèptic, molt savi i deliberadament fuig de qualsevol conflicte cultural. Això el converteix en el més universal dels escriptors hispanoamericans. En l’obra borgiana univers, biblioteca, laberint i llibre infinit són manifestacions d'una mateixa realitat. El mirall, un altre dels elements que es repeteix crea sensació d’horror perquè multiplica la realitat i en dóna múltiples versions a vegades deformants. És una frontera entre realitat i aparença, una versió de la caverna platònica. Nosaltres som dins la caverna i veiem reflexos de la realitat.

Amb Borges neix una nova concepció de la literatura que serà gènere de gèneres, on tot és arbitrari, que introdueix elements de la filosofia a la ficció i on el coneixement sempre arriba per revelació, en un moment d’epifania que tenen personatge i lector. Parteix d’una visió panteista de la realitat on tota la naturalesa és manifestació de la divinitat. Tot és literatura i l’única realitat és el llenguatge. Borges és un receptacle de tota la tradició literària que el precedeix i la seva és una obra carregada d’erudició, que no obstant es pot gaudir tot i no conèixer-ne els referents ja que té un alt valor estètic. Mestre de laberints i miralls, Borges va estudiar en profunditat la influència literària, la literatura de la imaginació i va abocar-la cap al seus lectors, el seu 'circulo infinito de amigos invisibles'.

L'escriptor argentí va néixer a Buenos Aires el 1899 i va morir a Ginebra el 1986. Se’l considera un dels fundadors de la literatura hispanoamericana del segle XX i un dels pares literaris de tota una generació d’escriptors. Tot i la dimensió de Borges si hagués mor als 40 anys no el recordaríem, ja que va escriure l’obra que li va donar el prestigi després de tenir un accident als 39 anys, la convalescència del qual va ser força llarga. Durant aquest temps va escriure ‘Pierre Menard, autor del Quijote’, on la lectura es representa com una mena de reescriptura. No en va, Borges va dir que ell no era important pel que havia escrit, sinó pel que havia llegit. Creia que la literatura canònica ‘és un immens poema compost per moltes mans a través dels segles’. La seva idea de literatura la veiem en aquest conte on ens apareix un autor, Pierre Menard, que ha escrit el Quijote, el mateix Quijote que va escriure Miguel de Cervantes. És una metàfora del llibre infinit, de l’idealisme literari, de què tota literatura és plagi. ‘Tots els escriptors son tots i cap al mateix temps’, deia des del seu panteisme literari. El conte és l’antecedent de ‘Tlön, Uqbar, Orbis Tertius’ i de tota la resta de narracions que el varen fer famós. En el lloc d’Uqbar hi podem posar qualsevol dels llocs, persones o coses que apareixen en les ficcions borgianes. Sempre el mirall i l’enciclopèdia van junts. Sempre l’enciclopèdia, real o imaginària, és tant un laberint com una brúixola. Vivim en una fantasmagoria, en una imatge de l’eternitat distorsionada en un mirall. L’ordre inferior és una mirall de l’ordre superior. Per Borges, tot el cosmos és un laberint. L’escriptora i crítica argentina Ana Maria Barrenechea deia que ‘Borges era un autor extraordinari entestat en destruir la realitat i convertir l’home en una ombra’. A l’Argentina la seva reputació com a escriptor va començar amb el relat ‘El jardín de los senderos que se bifurcan’, on apareix un laberint fet de temps, un llibre com a laberint, i que va donar origen més tard al recull ‘Ficciones’. Harold Bloom, autor de ‘El cànon occidental’ assegura que el millor relat de Borges és ‘La muerte y la brújula’. En aquest conte el lector, igual que un dels personatges, cau a la trampa del protagonista i del mateix Borges en no adonar-se que res del que creu entendre és real. Tot és artifici, tot és ficció. Ficció dins la ficció. Joc de miralls que ens fan veure realitats que no són.

Borges és un visionari i les seves ficcions s'han materialitzat en els nostres dies. És el precursor de la gran biblioteca accessible des de tot arreu, de l’enciclopèdia única i infinita, del llibre que no s’acaba mai i del qual tots en som autors. Internet, Google o Wikipèdia. Igual que el projecte del metge anglès Gordon Bell, que ha fet realitat la ficció de 'Funes el memorioso' en convertir la vida d’un home en un arxiu de records emmagatzemat en un ordinador. El científic acumula tota la informació que rep diàriament a través d’una càmera que porta al coll i que recull més de 2000 fotos al dia, una gravadora que enregistra tots els sons i altres sensors que capten els canvis de llum i temperatura. Tot es converteix en arxiu, des dels mails que rep, fins els programes de televisió que veu o la gent amb qui es creua pel carrer. Però aixó genera un debat, ja que Gordon Bell per recordar un dia necessita un altre dia sencer. Té sentit un mapa de la Xina tan gran com la Xina?, com diria el mateix Borges. 'En l’arxiu de records de Gordon Bell té la mateixa rellevància el record del primer petó que posar-se, cada dia, les sabates'.

Aquest mes des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens hem afegit a l'Univers Borges que s'organitza cada any a Girona. Hem llegit 'Ficciones'. Ahir en vàrem fer la sessió. La conclusió és que ens hem sentit aclaparats per l'erudició de Borges, pel seu domini del llenguatge i dels referents que introdueix en els seus contes. Pel seu coneixement vastíssim de la filosofia i de tota la tradició cultural que el precedeix però al mateix temps ens ha agradat endinsar-nos en el món borgià pel que fa a la seva percepció de la realitat. I hem viscut els nostres moments de revelació en descobrir que el narrador de 'El arco y la espada' és en realitat en Moon, que l'home gris de 'Las ruinas circulares' és un ésser somniat, que a 'El milagro secreto', entre que les bales surten dels canons dels fusells fins que impacten sobre el cos de Hladik passa un any de temps imaginat però real, que 'El jardín de los senderos que se bifurcan' és una metàfora del laberint que suposa la vida i que al 'El sur', Dahlman somnia la seva mort i quan passa, igual com l'ha somniat, no sap si la continua somniant o està passant de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada