dissabte, 17 de març de 2012

'A l'atzar agraeixo haver nascut dona'

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Extraordinaris versos de la no menys extraordinària Maria-Mercè Marçal. Avui és el Dia de la poesia catalana a Internet i des de LletrA han fet una crida a emplenar les xarxes socials de versos catalans. Com altres blocaires ens afegim a aquest virtual homenatge. La meva humil selecció no té res a veure amb els millors versos de la poesia catalana sinó que són versos que en un moment o altre a mi m'han embolcallat, m'han entristit o m'han fet embogir. Els versos que dits de la manera adequada han fet que plorés amb més consol la pèrdua d'algú estimat o que m'han acompanyat un tros de camí i m'han servit per dir t'estimo, que m'han ajudat a entendre i a vegades a explicar un moment, un petó, una llàgrima, un silenci o tot un món. Per això he començat amb Marçal. Ella parla de la nostra essència. Naturalment n'hi ha molts més.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
(Joan Salvat Papasseit)

No hi havia a València dos amants com nosaltres
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
(Vicent Andrés Estellés)

Molt he estimat i molt estimo encara
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més ...
(Miquel Martí i Pol)

‎Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia.
(Miquel Martí i Pol)

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
(Pere Quart)

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
(Ausiàs March)

I finalment uns versos de Gabriel Ferrater del seu llibre 'Teoria dels cossos' que ens parlen de la pressa, de les oportunitats perdudes i de la solitud que patim enmig de la multitud.

Pujo l'escala del metro
de pressa, que s'ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.

I acaba:

Tothom sap pensar alguna cosa
d'algun diner ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.
(Gabriel Ferrater)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada