Com
l’ampolla de Klein, a 'Jo confesso' Cabré replega el seu personatge sobre ell mateix en una mena de metàfora de la història de la humanitat que oblida el mal que ha fet per fer-lo de nou. En aquesta magnífica novel·la Cabré fa un repàs a la història d'Occident centrant-se en la presència del mal. Recrea episodis separats per mig segle però mimètics pel que fa al triomf de la maldat. 'El fet que entre Eimeric i Höss hi hagi 500 anys no té cap importància', diu Cabré. D'aquesta manera hi ha un joc de miralls en què l'inquisidor fra Nicolau Eimeric i el nazi Rudolph Höss estan a banda i banda i un reflecteix l'altre com si fossin la mateixa persona 'quant a manca d'empatia cap a les seves víctimes i menyspreu per la vida humana'. El capítol 24 on l'inquisidor i el comandant d'Auschwitz es fonen en un mateix botxí és la primera narració que va escriure Cabré de la nova novel·la i és on veiem de manera més diàfana com alguns crims es repeteixen de manera cíclica. L'autor, per aconseguir una atmosfera harmònica, una cadència musical, un vaivé que embolcalli, passa de la primera a la tercera persona narrativa. Allunyant i acostant el personatge i és que l'Adrià Ardèvol, el protagonista, és 'alter ego' de l'autor, afirma Cabré. 'Quan descrius el teu món et sents més segur', afegeix.
|
Ampolla de Klein |
'Jo confesso' és una reflexió, l'expiació d'una culpa, un viatge cap a la veritat de l’Adrià que creix en una família plena de secrets inconfessables i misteris i on ell és dipositari de tot el llegat cultural, religiós, social, polític, criminal i humà que el precedeix. Dins d'aquest univers destaca la botiga d'antiguitats de la família, un espai on conviuen els objectes que el pare cobeja i pels quals mata i mor i especialment el Vial, l'esplèndid violí Storioni del segle XVIII que l'Adrià conserva com el seu tresor més preuat però que està tacat de sang des de l'inici del seu recorregut.
'Jo confesso' és també una història d'amor incondicional, d'amistat, de recuperació, de descoberta, d'assumpció de la culpa del pare, de redempció i de perdó. Però el mal plana sobre els personatges i la traïció hi és present fins la darrera pàgina. L'ampolla de Klein en un moviment impossible ens retorna a l'inici i fa que la vida de l'Adrià, com la història d'Occident, es retroalimenti.
Jaume Cabre va ser a Girona dijous passat on va fer una xerrada al club de lectura de Sant Narcís. Des de l'Ateneu de Cartellà ens hi vàrem afegir, convidats pel bon amic Lluís Gil, i durant una hora i mitja vàrem poder gaudir de la saviesa de l'escriptor. Cabré ens va explicar el procés creatiu que el va portar a escriure aquesta esperada obra. 'Faig una novel·la, fent-la, sense esquemes previs, seguint un procés evolutiu', va assegurar 'i a vegades demano ajuda als personatges', va dir. 'El primer capítol va ser el darrer que vaig escriure', va assegurar 'i conté tota la novel·la en tres ratlles', va afegir: '
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable', diu l'Adrià Ardèvol en l'inici del contracte amb el lector. Cabré va finalitzar la xerrada dient que 'quan la novel·la s'acaba et sents atordit, buit i sense saber què fer amb la teva vida'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada