dimecres, 15 de gener de 2014

'S'ha acabat l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'

Irène Némirovsky
'Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió però la meta és lluny i el temps, escàs'. Sísif com a metàfora de l'absurditat de l'existència humana, de com la vida pot esdevenir una condemna. A 'Suite francesa', un retrat en mosaic de la misèria humana davant l'adversitat i la barbàrie, hi trobem aquesta frase gravada a l'escriptori de Gabriel Corte. Ell, com els altres personatges, intenta salvar-se individualment i es degrada per conservar les seves pertinences o per aconseguir un cistell de menjar. 'Odiava la guerra, amenaçava molt més que la seva vida o el seu benestar; destruïa contínuament l'univers de ficció, l'únic en el qual se sentia bé', pensa Corte.

D'aquesta novel·la, que Irène Némirovsky va escriure l'any 1942 però que no es va publicar fins el 2004, s'ha dit gairebé tot. Obra coral i inacabada que retrata en directe els primers anys de la II Guerra Mundial parteix de l'èxode que l'any 1940 varen protagonitzar els francesos fugint dels nazis. La primera part descriu amb cruesa i ironia, però també amb tendresa, la fugida massiva dels parisencs davant l'arribada imminent dels alemanys i la segona part se situa en un poble ocupat per soldats de la Wermacht. 'És com el missatge d'un nàufrag que rebem dins una ampolla' i que ens arriba des del passat intacte, 'sense interferències ni revisionismes'. Sense contaminar. És una mirada lúcida, implacable, crua, violenta i realista que fa Némirovsky de la França ocupada. I ho fa a partir de la infrahistòria, de les històries menudes. Sense herois, amb personatges traidors, miserables, espantats, roïns, tristos, egoistes i tremendament humans, tant els ocupats com els ocupants, que només lluiten per sobreviure. Com va fer la pròpia Irène en tots els episodis de la seva vida.

A 'Tempesta de juny' veiem personatges desolats davant un món que s'enfonsa. 'Es quedaria un temps a Lisboa i després abandonaria l'odiosa Europa, fastigosa de sang. Se la va imaginar mentalment, un cadàver mig descompost, ple de ferides. Es va estremir', reflexiona Charles Langelet o els Michaud que lamenten no poder-se endur tots els records quan han d'abandonar París. 'Per més que ho provessin els millors s'havien de quedar allà, entre aquelles pobres parets'. 'La caritat cristiana, la mansuetud de segles de civilització li queien com ornaments inútils que deixaven al descobert la seva ànima àrida i nua. Estava sola amb els seus fills en un món hostil. Havia d'alimentar i protegir els seus petits. La resta ja no comptava', diu la senyora Pericand. Són personatges al voltant dels quals l'autora descriu un món en destrucció i que afavoreix que apareguin les pulsions internes més fosques. Personatges rodons que evolucionen al llarg de tot el capítol fins esdevenir ombres d'ells mateixos. 'S'ha acabat  l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'.

'Dolce' dibuixa un seguit de personatges connectats en part amb els primers però que podrien funcionar de manera independent. A Bussy conviuen en aparent harmonia els vilatans amb els oficials de la Vermacht que han ocupat França. I Némirovsky continua amb el seu retrat mordaç, àcid, a vegades tragicòmic, però real de la guerra i de les seves conseqüències. Amb vides trencades, soldats allunyats de les seves famílies, deportats. De nou l'autora ens descriu un 'paisatge amb figures' que lluiten per tirar endavant, per dominar les seves emocions, altra vegada, per sobreviure en un món arrasat. És una mirada desesperada a l'anima humana.

Dins el deliri nazi, Némirovsky va escollir quedar-se a França i lluitar per ser tractada com una 'burgesa francesa', sol·licitant la ciutadania, suplicant-li al mariscal Petain, retratant de manera poc amable els jueus, convertint-se al catolicisme fins i tot. Practicant el que els seus detractors van qualificar 'd'antisemitisme o autoodi jueu'. Però no ho va aconseguir, França la va rebutjar brutalment, i el mes de juliol de 1942 va ser deportada, primer a Pithiviers i després a Auschwitz, on va morir suposadament de tisi. El seu marit va emprendre un camí humiliant i dolorós per salvar-la, tal i com podem veure en la correspondència que reprodueix 'Suite francesa' però va seguir la seva mateixa sort i va morir pocs mesos després en el mateix camp que Irène. Com diu el seu biògraf Philipponat, 'des del dia en què els gendarmes la van arrestar Iréne Nemirovsky va deixar de ser una novel·lista, una mare, una esposa, una russa, una dona francesa i va ser només una jueva'.

Irène Némirovsky va escriure 'Suita francesa', sobre la 'lava ardent', sabent que se li acabava el temps com deia ella mateixa, en una llibreta menuda on va apilonar les paraules que ens han arribat. Ella se sabia hereva d'una estirp víctima de deportacions i condemnada a fugir, testimoni d'un temps excepcional i volia que el seu llegat no es perdés. Per això va confiar el manuscrit a les seves filles, Denise i Elisabeth, que el van conservar fins a la seva publicació. 'Són les darreres paraules de la meva mare' va dir Denise Epstein quan es va publicar 'Suite francesa'. Avui s'ha traduït a 35 idiomes. Ho podia preveure? Confiava Iréne en què el seu testimoni ens arribaria amb tota la seva intensitat?
Detall del manuscrit de Suite francesa

Cap comentari:

Publica un comentari