'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

'A l'atzar agraeixo haver nascut dona'

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Extraordinaris versos de la no menys extraordinària Maria-Mercè Marçal. Avui és el Dia de la poesia catalana a Internet i des de LletrA han fet una crida a emplenar les xarxes socials de versos catalans. Com altres blocaires ens afegim a aquest virtual homenatge. La meva humil selecció no té res a veure amb els millors versos de la poesia catalana sinó que són versos que en un moment o altre a mi m'han embolcallat, m'han entristit o m'han fet embogir. Els versos que dits de la manera adequada han fet que plorés amb més consol la pèrdua d'algú estimat o que m'han acompanyat un tros de camí i m'han servit per dir t'estimo, que m'han ajudat a entendre i a vegades a explicar un moment, un petó, una llàgrima, un silenci o tot un món. Per això he començat amb Marçal. Ella parla de la nostra essència. Naturalment n'hi ha molts més.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
(Joan Salvat Papasseit)

No hi havia a València dos amants com nosaltres
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
(Vicent Andrés Estellés)

Molt he estimat i molt estimo encara
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més ...
(Miquel Martí i Pol)

‎Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia.
(Miquel Martí i Pol)

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
(Pere Quart)

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
(Ausiàs March)

I finalment uns versos de Gabriel Ferrater del seu llibre 'Teoria dels cossos' que ens parlen de la pressa, de les oportunitats perdudes i de la solitud que patim enmig de la multitud.

Pujo l'escala del metro
de pressa, que s'ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.

I acaba:

Tothom sap pensar alguna cosa
d'algun diner ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.
(Gabriel Ferrater)

Serena, una heroïna (post)moderna a la Barcelona del segle XV

'Amb la Cecília a coll i l'infant que duia a la panxa a punt de néixer, la Brígida va pregar com mai. (...) Per la Serena, que ens fa de pare i de mare i de tot, amb aquest temperament tan arriat i tan valent que li heu donat, però allunyeu-me-la de les temptacions, perquè és massa curiosa i tot ho vol saber'. Poc després de fer aquesta pregària durant l'ofici de la Candelera a Santa Maria del Mar, la mare de la Serena mor en caure la rosassa de l'església pels efectes del terratrèmol que va patir Barcelona l'any 1428. Serena és una novel·la de dones creïbles escrita per una dona on el personatge clau masculí, el pare, és absent. La darrera novel·la de Dolors Garcia Cornellà  està ambientada a la Barcelona del segle XV i és sobretot 'la història de les dones, que quan els homes marxen aguanten el pilar i treballen arran de terra per tirar endavant', ha dit l'escriptor Josep M. Fonalleras en la presentació del llibre que s'ha fet aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona.  L'obra té dos eixos sobre els quals pivota tota l'estructura. Un és la història, els fets reals, que Dolors Garcia ha dosificat per no cansar el lector amb dades excessives i l'altre és la llengua, clara i entenedora amb una sintaxi acurada i un lèxic precís. A partir d'aquests dos elements, Garcia ha construït un relat de ficció en què descriu un paisatge humà on destaca la figura de Serena que un cop morta la mare i amb el pare segrestat pels pirates 'no vol abandonar les seves germanes a l'hospici i es proposa tirar endavant la família'. Una autèntica heroïna (post)moderna, com diria Bel Olid. És un homenatge a la tenacitat, al treball i al coratge i amb un missatge d'esperança que 'hi ha un futur possible' gràcies a la transmissió del coneixement, ha dit Fonalleras. L'autora ha explicat que ella ha escrit el llibre però que són els lectors que creen i recreen l'obra amb les seves interpretacions. Garcia alterna el relat en tercera persona amb diàlegs potents que donen molta vitalitat al text. La novel·la, classificada com a literatura juvenil tot i que també és adequada per al públic adult, té il·lustracions de Jordi Vila i ha estat editada per Cruïlla.

Heroïnes (post)modernes

'Fa dècades que diverses autores que han analitzat en profunditat els models femenins i masculins que presenta la literatura infantil exigeixen una presència major de protagonistes femenines, i una representació de les dones, com a mínim, més d'acord amb la realitat'. Així comença Bel Olid el seu assaig 'Les heroïnes contraataquen'. Tal i com el subtítol indica, 'Models literaris contra l'universal masculí a la literatura infantil', l'assaig és un intent de trencar amb la divisió tradicional de models literaris per a nens i models literaris per a nenes amb comportaments molt estereotipats per ambdues bandes. Segons explica Olid 'un 90% dels nens lectors no accepten lectures amb nenes protagonistes'. Al revés trobem que les nenes mostres predilecció per les protagonistes femenines però no rebutgen els relats en què el personatge principal sigui un nen. Olid diu que en molts casos les protagonistes femenines són 'autèntiques Barbies o 'bledes assoleiades' i els nens no s'hi senten identificats però en d'altres són xicotots que ja es comporten com a nens i per tant deixen de ser nenes'. En ambdós casos les nenes hi perden. L'autora assenyala que la literatura infantil i juvenil segueix oferint una divisió tradicional nen-nena sense tenir en compte els avenços que hi ha hagut a la societat quant a l'assumpció de rols entre homes i dones i reivindica un tractament menys sexista dels personatges. En aquest sentit estableix una mena de cànon de set obres de qualitat en què les protagonistes són nenes 'que es comporten com a persones'. D'aquesta manera s'alliberaran en 'igual mesura nenes i nens' perquè les nenes podran viure aventures fora de casa i els nens podran descobrir l'àmbit domèstic i de les emocions i tots, nens i nenes, tindran més llibertat 'per ser com són, i no com creuen que s'espera que siguin', diu Olid. Les lectures triades són 'L'aventura de la Cecília i el drac', 'Tres germanes lladres', 'Julia, la niña que tenía sombra de chico', 'Pippi Calcesllargues', 'Matilda', 'Coraline' i 'Emili, the strange. Els dies perduts'. El llibre va rebre el VIII Premi Rovelló d'assaig de literatura infantil i juvenil 2010 i ha estat publicat per Pagès Editors.

'Els personatges caminen, parlen, respiren'

Jetta Carleton

Els personatges de 'Quatre germanes' caminen, parlen, respiren. En definitiva, són vius. I ho són com tots nosaltres, de manera imprevisible, amb clarobscurs, amb contradiccions, amb dubtes, amb conflictes i tensions, amb il·lusió, amb decepcions i a vegades a contracor. Però sobretot viuen, tiren endavant, evolucionen i creixen. Quan tanquem la darrera pàgina de la novel·la, en Mathew, la Callie, la Jessica, la Leonie, l'Ed, la Mary Jo i el record de la Mathy continuen vivint en la nostra imaginació per un temps llarg. D'alguna manera les seves vides són la nostra vida. I és que els lectors no necessitem les novel·les per viure altres vides, sinó per viure la nostra. Per comprendre-la i per entendre-la. I en alguns casos, per suportar-la. Som lectors creatius i en llegir una novel·la la interpretem i en aquest sentit la reescribim. D'aquesta manera ahir al vespre entre tots els assistents al club de lectura vàrem rellegir la novel·la de Jetta Carleton. Ens havia d'acompanyar Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, però un problema personal li va impedir poder assistir a la nostra tertúlia. Tothom va fer alguna aportació, alguna lectura singular, alguna interpretació diferent. Totes valuosíssimes. De fet els escriptors busquen això. El seu lector ideal és el lector crític, aquell que reinventa el text i superant el sentit literal de les paraules en capta el sentit metafòric, interrogant l'obra fins a l'infinit. I és que no podem oblidar que la novel·la, el text literari, és art i com a tal no és realitat sinó representació de la realitat, i per tant, recreable. 'Quatre germanes' considerat per un dels tertulians 'd'una modernitat extraordinària pels temes que tracta' ens va servir per parlar de literatura i de tècniques narratives però també del sentit de la vida. Com deia el seu editor, el mític director literari de Knopf, Robert Gottlieb, 'Dels centenars de novel·les que he editat, 'Quatre germanes' és realment l’única que he rellegit diverses vegades des de la seva publicació i, cada cop que la torno a llegir, m’emociona tant com la primera vegada'.

'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel'

'Quatre germanes', publicada el 1962, és l'única novel·la que va escriure Jetta Carleton. En ella l’autora ens fa el retrat d’una època i a partir d’uns personatges basats en la seva pròpia família introdueix temes diversos, alguns de molt punyents com el fanatisme religiós, la infidelitat, la hipocresia d’una societat molt conservadora, l'ascens socials, la frustració de la pròpia vida o les relacions sexuals del mestre amb les alumnes i per damunt de tot l'amor que es tenen els membres de la família. Al principi de la novel·la Carleton ja adverteix que ‘les semblances entre els personatges del llibre i la meva família es limiten a la feina que tenien i al seu entorn, a l’amor a Déu i a l’estimació que es tenien. Només això és veritat. La resta és ficció’. 'Con el objeto de explicar la verdad debemos darle al texto carácter de ficción' que diu Paul Auster a 'Invisible'.

La novel·la comença amb un paràgraf que defineix la vida a Missouri a finals del segle XIX, principis del XX 'una terra tan generosa com modestament pot’, diu. Els personatges es van creant a mesura que els anem llegint. Al llarg de la novel·la els coneixem i anem canviant l'opinió que en teníem en començar la història. Es tracta d'un mestre rural, en Mathew Soames, home de conviccions rectes i moral austera que viu en una granja als afores de Renfro, Missouri, amb la seva dona, Callie i les seves filles Jessica, Leonie, Mathy i Mary Jo. Cadascuna d'elles destaca per un tret de la seva personalitat que la fa singular. Mentre la Jessica és obstinada, la Leonie és recte com el pare i té unes fortes creences religioses, la Mathy és indòmita, irreverent i lliure i la Mary Jo és la més independent. La relació que s’estableix entre les filles i el pare sembla d’obediència absoluta, tot i que a mida que la novel·la avança la figura paterna, omnipotent al principi, es va enfonsant al mateix temps que el lector va descobrint les seves febleses amagades i silenciades durant anys sota un fanatisme religiós ferri, igual que l'abnegació de la mare que es veu qüestionada amb una confessió inesperada en el darrer capítol.

També ens sorprèn la persona narrativa. En el primer capítol és la Mary Jo, un narrador personatge, la filla més petita de la família que a causa de la diferència d'edat amb les seves germanes sembla que estableix una distància objectiva amb els fets narrats. A partir del segon capítol apareix un narrador omniscient que ho sap tot dels personatges. Explica fets i pensaments que només sap ell i el protagonista del capítol però no la resta de personatges.Tenim d'aquesta manera sis retrats que també són sis punts de vista. El primer, el de la família, té el punt de vista de la Mary Jo. Després vénen els capítols dedicats a la Jèssica, en Matheew, la Mathy, la Leonie i la Callie. Els mateixos fets són narrats des de diferents òptiques. Quan ens pensem que ja ho sabem tot sobre la família Soames, Carleton ens sorprèn amb un nou gir en el decurs dels fets que ho canvia tot i que dóna un sentit diferent a tot el que ja sabíem. Així, en enfrontar-nos per primer cop a l'Ed Inwood, l'alumne díscol i irreverent que qüestiona l'autoritat del mestre Soames no ens podem imaginar tot el que vindrà després. I és que l'Ed Inwood personifica els dubtes que té Mathew Soames i el coratge que no té i que fa que l'envegi. L'Ed qüestiona l'existència de Déu davant un Mathew que es queda sense respostes. Serà a través de la redempció de l'Ed Inwood que en Mathew trobarà el perdó a les seves febleses, a la por a viure, a l'adoració que sent per les alumnes de qui en realitat desitja la intel·ligència, les oportunitats, el futur i la joventut i trobarà respostes als seus dubtes. 'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel', diu en Mathew.

Es una novel·la que parla de relacions humanes i sentiments, de frustracions, ambicions i objectius, on no passa res i passa tot, on s'explica la vida d'un estiu a l'altre. Amb canvis sorprenents en el ritme narratiu i en el fluir de la trama. La calma que regna en tota la novel·la és una calma aparent. Hi ha moments en què sembla que el temps s'aturi però un fet inesperat ens fa notar que la vida s'obre pas i els personatges més vitals com la Mathy o l'Ed arrosseguen la resta amb la seva passió. I encara que sembli que hi ha càstig, no n'hi ha. La Callie ho entén al final. 'La mort de la Mathy no va ser un càstig per ningú, igual que no ho havia estat la seva vida. Els havia fet feliços. Encara que la seva mort els havia fet mal, no se n'havia anat com a càstig'. La novel·la és tancada. El primer capítol comença el darrer dia de les vacances quan les tres filles ja deixen la granja familiar on tornen cada any a passar tres setmanes amb els pares. El darrer capítol acaba el dia que 'les nenes han d'arribar a la granja per passar-hi tres setmanes'. Entremig tota una vida, els records que constitueixen la novel·la. El pròxim 22 de febrer tenim la sessió del club de lectura on comentarem la novel·la acompanyats de l'editor Luís Solano.

200 anys del naixement de Charles Dickens

Charles Dickens

Aquest dimarts fa 200 anys del naixement, el 7 de febrer de 1812, al sud d'Anglaterra, de Charles Dickens, un dels novel·listes més populars de tota la història de la literatura. L'aniversari de l'autor de 'La petita Dorrit', 'Oliver Twist' o 'David Copperfield', per citar alguns dels seus personatges més coneguts s'ha convertit en un esdeveniment literari molt celebrat. Biblioteques, llibreries, clubs de lectura, diaris o blocs han elaborat notícies, biografies, reportatges, guies de lectura, bibliografies, exposicions i itineraris pel Londres victorià, han recordat cites i han acordat llegir fragments el mateix dia que ara fa 200 anys va néixer a Landport l'autor més celebrat de les lletres angleses. Escriptor realista, gairebé cronista d'una època, va descriure la societat baixa i marginal del Londres més victorià exercint una funció de denúncia i crítica social. Les seves obres tenen protagonistes molt bons i antagonistes molt dolents, tot i que amb possibilitat de redempció com és el cas d'un dels seus personatges més memorables, Ebenezer Scrooge, l'avar protagonista de Cançó de Nadal, a qui la visita dels fantasmes del Nadal passat, present i futur li fan veure el seu error i espantat per les visions decideix canviar i 'fer el bé esperonat per l'esperit de Nadal'. Un dels temes preferits de Dickens és la infantesa, principal víctima de les desigualtats socials de l'època victoriana i de les injustícies nascudes a l'empara de la revolució industrial. Dickens va exercir una notable influència en escriptors posteriors com Tom Wolfe o John Irving. I encara avui les seves obres són molt llegides. Des de Dickens 2012 s'ha posat en marxa 'una celebració de caire internacional de la vida i obra de Charles Dickens en què hi participen institucions i organitzacions de tot el món per tal d'organitzar un programa d'actes i activitats per commemorar aquest aniversari tan especial', com ens expliquen a Llibres per llegir.