'Llegir Borges et fa sentir petit, com més t’endinses en
Borges, més petit et sents', diu l’escriptor Lluís Muntada. I és que l’obra de Borges
espanta tot i que admet molts tipus de lectura, des de la purament estètica
fins a una altra de molt més profunda. Ell mateix deia que volia ser llegit
sense explicacions, com a mer plaer, com quan escoltem una melodia o prenem un
cafè. Llegir Borges és llegir un clàssic i com tots els clàssics ens ofereix
noves vies de pensament i noves formes estètiques, deia Italo Calvino, i
ens fa més complexos. Perquè a l’obra de Borges hi trobem una osmosi completa entre
vida i literatura, és un mirall que reflecteix un altre mirall i en llegir-lo ens
tornem una mica borgians i se'ns activa una consciència literària que ja mai
abandonarem.
La ceguesa de Borges, congènita per part de pare, condiciona
la seva vida i el seu estil literari ja que l’autor busca refugi a la
biblioteca on els somnis poden compensar una impossible vida d’acció. La seva és una mirada a l’interior del
pensament. Parla del que veuen els seus ulls cecs, el seu
interior, la seva ment. Per això Borges descriu móns imaginaris on res no és el que sembla i tot és aparença, on la realitat és
purament mental i només existeixen les idees. 'Antes el mundo interfería demasiado' deia Borges en una entrevista que li va fer Gay Talese l'any 62 a Nova York. 'Ahora todo el mundo está en mi interior. Y veo mejor porqué puedo ver todas las cosas que sueño', va afegir.
Tot i que l’obra de
Borges, contes, assajos i poesia, és inclassificable trobem temes recurrents com
són els laberints, la circularitat de la vida (sortir d’una via i tornar per
una altra al punt de partida), l’atzar, el somni, els miralls, la infinitud, el
temps, les biblioteques, l’enciclopèdia o l’ambigüitat. També la duplicitat, la
sensació de l’home que se sent tancat dins d’un altre home, que potser ni tan
sols existeix i és només el somni d’un tercer és un dels tòpics borgians per
excel·lència. La ment crea l’univers, la ficció és veritat i el
somni és realitat. Borges connecta amb el llegat de Shakespeare, Calderon (La
vida es sueño), Lewis Carroll (Alicia al país de les meravelles) i també amb la
tradició agnòstica i l’idealisme de Berkeley on la noció d’ésser està relacionada amb la percepció i reprodueix móns
remots a partir d’imatges oníriques. El
laberint, tema central de tota l’obra de
Borges, representa
el caos ordenat. Es una construcción humana perquè els humans s’hi perdin. Es
una metáfora del cosmos, una construcció intel·ligent per confondre la
intel·ligència on tota fragmentació de la realitat torna a la unitat primigènia i original. I enmig del laberint borgià hi ha històries intemporals que es repeteixen. Borges és escèptic, molt savi i deliberadament fuig de qualsevol conflicte cultural. Això el converteix en el més universal dels escriptors hispanoamericans. En l’obra borgiana univers, biblioteca, laberint i llibre infinit són manifestacions d'una mateixa realitat. El
mirall, un altre dels elements que es repeteix crea sensació
d’horror perquè multiplica la realitat i en dóna múltiples versions a vegades
deformants. És una frontera entre realitat i aparença, una versió de la caverna
platònica. Nosaltres som dins la caverna i veiem reflexos de la realitat.
Amb Borges neix una nova concepció de la literatura que serà
gènere de gèneres, on tot és arbitrari, que introdueix elements de la filosofia a la
ficció i on el coneixement sempre arriba per revelació, en un moment d’epifania que tenen personatge i lector. Parteix d’una visió panteista de la realitat on tota la naturalesa és manifestació de la divinitat.
Tot és literatura i l’única realitat és el llenguatge. Borges és un
receptacle de tota la tradició literària que el precedeix i la seva és una obra
carregada d’erudició, que no obstant es pot gaudir tot i no conèixer-ne els referents ja que té un alt valor estètic. Mestre de laberints i miralls,
Borges va estudiar en profunditat la influència literària, la literatura de la
imaginació i va abocar-la cap al seus lectors, el seu '
circulo infinito de amigos invisibles'.
L'escriptor argentí va néixer a Buenos Aires el
1899 i va morir a Ginebra el 1986. Se’l considera un dels fundadors de la
literatura hispanoamericana del segle XX i un dels pares literaris de tota una
generació d’escriptors. Tot i la dimensió de Borges si hagués mor als 40 anys
no el recordaríem, ja que va escriure l’obra que li va donar el prestigi després
de tenir un accident als 39 anys, la convalescència del qual va ser força
llarga. Durant aquest temps va escriure ‘
Pierre
Menard, autor del Quijote’, on la lectura es representa com una mena de
reescriptura. No en va, Borges va dir que ell no era important pel que havia
escrit, sinó pel que havia llegit. Creia que la literatura canònica ‘és un immens poema compost per moltes mans a través
dels segles’. La seva idea de literatura la veiem en aquest conte on ens
apareix un autor, Pierre Menard, que ha escrit el Quijote, el mateix Quijote
que va escriure Miguel de Cervantes. És una metàfora del llibre infinit, de l’idealisme
literari, de què tota literatura és plagi. ‘Tots els escriptors son tots i cap
al mateix temps’, deia des del seu panteisme literari. El conte és l’antecedent
de ‘
Tlön, Uqbar, Orbis Tertius’ i de
tota la resta de narracions que el varen fer famós. En el lloc d’Uqbar hi podem posar qualsevol dels llocs, persones o coses que apareixen en les ficcions borgianes. Sempre el mirall i l’enciclopèdia van junts. Sempre l’enciclopèdia, real o imaginària, és tant un laberint com una brúixola. Vivim en una fantasmagoria, en una imatge de l’eternitat distorsionada en un mirall. L’ordre inferior és una mirall de l’ordre superior. Per Borges, tot el cosmos és un laberint. L’escriptora i crítica argentina Ana Maria Barrenechea deia que ‘Borges era un autor extraordinari entestat en destruir la realitat i convertir l’home en una ombra’. A l’Argentina la seva
reputació com a escriptor va començar amb el relat ‘
El jardín de los senderos que se bifurcan’, on apareix un laberint
fet de temps, un llibre com a laberint, i que va donar origen més tard
al recull ‘
Ficciones’. Harold Bloom,
autor de ‘
El cànon occidental’
assegura que el millor relat de Borges és ‘
La
muerte y la brújula’. En aquest conte el lector, igual que un
dels personatges, cau a la trampa del protagonista i del mateix Borges en no
adonar-se que res del que creu entendre és real. Tot és artifici, tot és
ficció. Ficció dins la ficció. Joc de miralls que ens fan veure realitats que
no són.
Borges és un visionari i les seves ficcions s'han materialitzat en els nostres dies. És el precursor de la gran
biblioteca accessible des de tot arreu, de l’enciclopèdia única i infinita, del
llibre que no s’acaba mai i del qual tots en som autors.
Internet, Google o Wikipèdia. Igual que el projecte del metge anglès Gordon Bell, que ha fet
realitat la ficció de '
Funes el memorioso' en convertir la vida d’un home
en un arxiu de records emmagatzemat en un ordinador. El científic acumula
tota la informació que rep diàriament a través d’una càmera que porta al coll i
que recull més de 2000 fotos al dia, una gravadora que enregistra tots els sons
i altres sensors que capten els canvis de llum i temperatura. Tot es converteix
en arxiu, des dels mails que rep, fins els programes de televisió que veu o la
gent amb qui es creua pel carrer. Però aixó genera un debat, ja que Gordon Bell
per recordar un dia necessita un altre dia sencer. Té sentit un mapa de la Xina
tan gran com la Xina?, com diria el mateix Borges. 'En l’arxiu de records de Gordon Bell té la mateixa rellevància el record del primer petó que posar-se, cada dia, les sabates'.
Aquest mes des del club de lectura de
l'Ateneu de la Vall de Llémena ens hem afegit a l'Univers Borges que s'organitza cada any a Girona. Hem llegit '
Ficciones'. Ahir en vàrem fer la sessió. La conclusió és que ens hem sentit aclaparats per l'erudició de Borges, pel seu domini del llenguatge i dels referents que introdueix en els seus contes. Pel seu coneixement vastíssim de la filosofia i de tota la tradició cultural que el precedeix però al mateix temps ens ha agradat endinsar-nos en el món borgià pel que fa a la seva percepció de la realitat. I hem viscut els nostres moments de revelació en descobrir que el narrador de '
El arco y la espada' és en realitat en Moon, que l'home gris de '
Las ruinas circulares' és un ésser somniat, que
a 'El milagro secreto', entre que les bales surten dels canons dels fusells fins que impacten sobre el cos de Hladik passa un any de temps imaginat però real, que 'El jardín de los senderos que se bifurcan' és una metàfora del laberint que suposa la vida i que al 'El sur', Dahlman somnia la seva mort i quan passa, igual com l'ha somniat, no sap si la continua somniant o està passant de veritat.
