dimarts, 8 de novembre de 2011

‘Qui trenca el silenci, un dia recull un premi’


Amb aquestes paraules Blanca Busquets va cloure la seva intervenció quan va recollir el premi Llibreter 2011 per la seva novel·la ‘La nevada del cucut’. I és que tant les protagonistes de l’obra, la Tònia i la Lali, dues resilients, com ella mateixa, la Blanca, trenquen silencis escrivint. Aquest dilluns a la nit la Blanca Busquets va assistir al nostre club de lectura i ens va explicar com va gestar l’obra, com la va escriure, què hi ha d’autobiogràfic i què de ficció. Però sobretot ens va assegurar que tota la seva novel·la és fruit de l’observació de la vida. Els seus personatges són creïbles, perquè són versemblants, perquè han existit i existeixen, si bé amb altres noms i en altres llocs. ‘Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita de Gaudí i Maragall però ningú pensa que al costat hi havia la Catalunya rural, de muntanya on s'hi feien barbaritats’, diu Busquets.

Blanca Busquets és una escriptora increïble, perquè fa fàcil allò que sembla impossible. I és que a ‘La nevada del cucut’ hi ha molts elements que casen de manera natural en un exercici de literatura magnífic. Busquets lliga amb maestria, en una novel·la basada en la seva pròpia experiència, elements autobiogràfics amb un homenatge a la literatura catalana concretada en Solitud i els Drames Rurals de Víctor Català, però també en Terra baixa d’Àngel Guimerà quan identifica la muntanya amb els sentiments més purs i la plana amb les passions més baixes. Alhora però ho fa amb una estructura sorprenent i torbadora en què intercala, com un trencaclosques, els episodis del passat amb els episodis actuals i canviant la persona narrativa de primera persona, la Tònia, a tercera, la Lali. D’aquesta manera lliga encara més la combinació entre el passat, el narrador personatge, el de la novel·la autobiogràfica, amb el present, el narrador omniscient, l’espectador que tot ho sap i l’escriptora professional que acaba esdevenint la Lali, alter-ego de la mateixa Blanca Busquets.

La sessió d’ahir va anar molt bé, més que bé. A la tertúlia van sortir tots els temes presents a la novel·la: el silenci anorreador, el paisatge com a personatge, els maltractaments dins el matrimoni, el sotmetiment de les dones, l'analfabetisme, la duresa de la vida ancestral a la Catalunya rural de principis del segle XX, les perversions humanes, l’assetjament escolar, el patiment psicològic, la por, la xocolata, present a totes les novel·les de la Blanca Busquets, l’homenatge a Solitud, a la literatura catalana i a l’ofici d’escriure en general.

Busquets va dir que en aquesta novel·la explica per primera vegada com ella va patir assetjament escolar i com va començar a escriure per alliberar-se i per trencar el silenci. Com la Tònia, com la Lali. D’una manera o altra l’escriptura les salva a totes tres. I és que Busquets és una escriptora incansable. Ja està immersa en un nou projecte que veurà la llum d'aquí un any i que té com a protagonista un violí. Igual que la pròxima novel·la que llegirem al club de lectura: El silenci dels arbres de l'Eduard Màrquez.

Ara ja podem dir que el nostre club ha començat a caminar. I ho ha fet amb pas segur. Tenim una llista de llibres, uns lectors interessats i interessants i de moment el record d'una vetllada entranyable. Gràcies a tots.


Blanca Busquets en un moment de la seva intervenció. 
FOTO: Carme Callejon

2 comentaris: