Els drets del lector, segons Daniel Pennac

Dret a no llegir.

Dret a saltar pàgines. 

Dret a no acabar al llibre. 

Dret a rellegir. 

Dret a llegir qualsevol cosa.

Dret a llegir el que m'agrada.

Dret al bovarisme (malaltia textualment contagiosa) 

Dret a llegir en qualsevol lloc. 

Dret a fullejar. 

Dret a llegir en veu alta. 

Dret a callar.

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit i immers en una espiral de silenci sense ser-ne conscient però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, li havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i guanya el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciosa i silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant. A la sessió d'avui ens ha acompanyat l'escriptor barceloní Jaume Benavente, autor de 'Llums a la costa', també ambientada a Lisboa, i bon coneixedor de l'obra de l'autor italià. Com Tabucchi, Benavente és un creador d'atmosferes, amb personatges que reflexionen sobre la vida i l'existència humana i amb un marcat interès pel viatge literari. Benavente, que conserva una imatge idealitzada del seu pas per Lisboa en el periple que l'havia de portar de petit a Brasil, ens ha apropat la mirada estrangera sobre una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, ens ha parlat de la Lisboa inventada però real, de com l'escriptor construeix el seu imaginari no sempre proper i de com el lector el modifica a través de la seva pròpia experiència. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos perquè als comentaris d'en Jaume Benavente hi hem afegit la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.

Tots amb la Marató de TV3

'Sempre hi ha algú de qui no és possible que prescindim.
Potser gràcies a això vivim encara'

(Joan Vinyoli)

A la recerca del setè camió i de la nostra història

El diumenge dia 2 de desembre, amb un fred intens, ens en vàrem anar cap a la Vajol a recórrer el rastre del setè camió i el seu tresor perdut. Sota el guiatge, sempre magistral de l'Assumpta Montellà, autora del llibre 'El setè camió, el tresor perdut de la República' vàrem començar el recorregut al castell de Sant Ferran de Figueres on, perduda ja la Guerra, es varen celebrar les darreres corts republicanes en un espai força denigrant per tan magna reunió.Era el mateix lloc on 60 anys enrere i en una mena d'èxode erràtic varen amagar-hi 'Les Menines' i altres quadres d'igual importància procedents del fons del Prado per protegir-los de les bombes d'ambdós bàndols.

El recorregut per la història sempre dóna perspectiva i vàrem caminar pel mateix lloc on, abatut, va marxar el president Companys, els masos on es varen allotjar Azaña, Negrín o el mateix Companys. L'Assumpta ens va apropar la història menuda, aquella que, com a bona antropòloga,  li agrada a ella, les converses entre les persones que havien guiat fins llavors el destí dels nostre país i que es trobaven atrapats en un camí sense retorn. Eren els vençuts i només podien mantenir la dignitat perquè havien perdut tota la resta.

Finalment vàrem visitar la mina d'en Negrín, una antiga mina de talc que va ser bunqueritzada pel fill del primer ministre de la República i on hi van amagar un tresor d'or procedent de la incautació de les caixes de reparació del Banc d'Espanya. On va anar aquest or? Una part va sortir de l'Estat cap a un destí incert segurament darrera algunes de les figures més notables que havien emprès el camí de l'exili. Hi ha una història però que explica que un camió carregat d'or es va perdre i no va arribar al seu destí. O almenys, no al destí previst. La tradició oral ha estructurat històries difícils de creure però fantàstiques per escoltar. Com sempre la companyia de l'Assumpta és un mestratge extraordinari.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra...

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, de les teves coses
parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra 

que no caldrà ni que parlem de tu 

per recordar-te; a poc a poc 

seràs un gest, un mot, un gust, una mirada 

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo. 

Miquel Martí i Pol

  (Llibre d'Absències)

Aquest diumenge l'Anna se n'ha anat. I ens ha deixat sols i tristos. 'No hi ha Edèn que valgui sense una serp', diu el poeta. I és cert. La vida és esplèndida i insuportable a parts iguals i avui ens mostra la seva cara més injusta i amarga. L'Anna era la nostra amiga i la trobarem a faltar, l'enyorarem. A l'escola, a bàsquet, esmorzant a can Ribas, a la piscina, a Cartellà, a la biblioteca, al club de lectura o passejant pel poble. Sempre hi era. L'esperarem i se'ns farà estrany no veure-la arribar amb la seva bonhomia. Però la recordarem i parlarem d'ella i així evitarem que se'n vagi del tot. L'autèntica mort és l'oblit. A reveure, amiga. Descansa en pau.

Fes el que t'agradi. Probablement a la llarga serà el que faràs millor

Amb aquesta frase el pare d'en Larry Morgan, el protagonista de 'En lloc segur', beneeix la dedicació del seu fill a la literatura. 'Era un home savi', diu en Sid Lang, el seu amic, amb un deix d'amargura i una mena de sentiment de culpabilitat provocat pel fet que ell mai ha tingut la comprensió dels qui l'envolten per poder-se dedicar a allò que realment l'apassiona: la poesia. 'En lloc segur' de Wallace Stegner és un cant a l'amistat i a les relacions humanes. A l'ambició, a les il·lusions, als objectius assolits i sobretot als no assolits. 'Si vols una cosa, la planeges, hi treballes i fas que passi', afirma la Charity Lang. És una reflexió al voltant d'allò que fa que la vida sigui angoixant i meravellosa, sublim i insuportable. 'No hi ha eden que valgui sense una serp', diu Larry Morgan. Com assenyala Ricardo Menéndez Salmon, en el pròleg, 'En lloc segur' és 'novel·la de l'emoció i la raó, intensa en el què i admirable en el com'. Stegner narra l'amistat de quatre persones, una parella rica de l'est i una de pobra de l'oest, durant gairebé 40 anys. En el marc del món acadèmic universitari, els protagonistes es mouran durant el pitjors anys de la Gran Depressió americana intentant satisfer els seus anhels i pivotant al voltant de tres puntals, com assenyala Menéndez: l'esperança política, la recerca de la bellesa 'com la possibilitat de trobar en l'art un recinte contra les inclemències de la vida', exemplificat en el viatge que fan a Florència com a metàfora i la força indestructible de l'amistat. 'L'amicitia dura més que la res publica, o com a mínim igual que l'ars poetica', diu en Larry. 'El que realment il·lumina aquests mesos són les cares dels nostres amics', sentencia, 'l'amicitia és un doll pur'.

Els Lang es faran càrrec dels seus amics en tots els moments dolorosos en què els Morgan necessiten ajuda. Quan arriben a Madison, quan neix la nena i la Sally queda molt feble, quan en Larry es queda sense feina i sobretot quan la Sally contrau la polio que la deixa impossibilitada per la resta de la seva vida. A canvi però, els Lang troben en els Morgan el consol a les seves misèries, el mirall on projectar les seves frustracions i les seves pors, on cercar seguretat i on mirar-se i veure's ells mateixos. 'Diria que el teu matrimoni ha tingut en tu un efecte semblant al que el meu ha tingut en mi', li reconeix en Sid a en Larry, buscant així alleugerir la seva 'manca de coratge'. La Charity exerceix sobre tothom la seva particular manera d'entendre l'amistat i l'amor, generosa i egoista alhora, en alguns moments 'tirànica', organitzant-los la vida i decidint què han de fer i sentir, què han de voler ser i quins han de ser els seus objectius, planificant a tothora. Els personatges estan subjugats a la personalitat immensa de la Charity però, com diu en Sid, també s'hi senten 'encadenats'. 'El meu problema és que és una esclavitud que no puc suportar perdre' diu en Sid quan la Charity ha planejat fins al darrer segon el moment precís de la seva mort i ha repartit els papers entre tots els seus éssers estimats seguint el guió que ella ha preparat per a cadascun d'ells. 'Soc el teu marit! Tinc dret a estar amb tu', reclama en Sid en el llit de mort de la Charity. Ella, que detesta la feblesa li respon '...no puc suportar que t'enfonsis'. Un final tràgic, patètic, carregat de dramatisme i tan èpic com la resta de les seves vides. En definitiva, 'En lloc segur' és una reflexió profunda sobre la naturalesa humana, sobre els lligams emocionals, sobre l'amor en majúscula però també sobre la seva cara més angoixant i anorreadora. També és un elogi de la tribu en el sentit més ampli del terme i un tribut al somni americà, entès com a metàfora del creixement sorgit de l'esforç i que afavoreix la mobilitat ascendent, 'la peristalsi vertical a la societat', segons el sociòleg Sorokin.

Per altra banda, 'En lloc segur' és una lliçó de literatura en general i de narrativa en particular: sobre l'elecció del punt de vista, la creació d'intriga, la dosificació d'informació o l'ús del diàleg per mostrar la naturalesa dels personatges. La novel·la està escrita en tercera persona però des del punt de vista d'un narrador personatge. La implicació és molt més intensa perquè el narrador forma part dels fets però alhora només coneix allò que ha viscut o ha vist. Stegner soluciona els límits del narrador personatge amb la imaginació, el que li han explicat els altres i la invenció. Ho diu molt clar en el capítol que descriu el moment en què en Sid arriba a Battle Pond perseguint la Charity. 'He descobert que el record sol ser mig invenció' diu el narrador-personatge. El que pensen i senten els personatges ho expliquen ells mateixos a través de les converses, intenses, doloroses i sinceres que mantenen en Sid i en Larry, en Larry i la Sally, la Sally i la Charity, en Larry i la Hallie...En alguns casos esdevenen autèntiques confessions i els personatges se'ns revelen en tota la seva humanitat, sense intermediaris, fent avançar la història a través de les seves paraules.

Stegner acaba escrivint la novel·la que en Larry no vol escriure, la història dels seus amics: 'No seria capaç de reproduir els Sid i la Charity reals, menys encara explicar-los; i si me'ls inventés estaria falsificant una cosa que no vull falsificar', diu . Finalment 'En lloc segur' és una reflexió sobre el fet d'escriure 'l'art de fer veritats a partir de materials falsos', la tasca de l'escriptor 'inventar arguments que poden resoldre' i el paper de la literatura en temps de crisi 'mobilitzar les masses i redreçar els mals'. En les seves pàgines hi trobem constants referències literàries: des de l'Odissea d'Homer fins a 'Winesburg Ohio', de Sherwood Anderson passant pel grup de Bloomsbury, 'Tess dels d'Ubberville, de Thomas Hardy o 'L'illa del llac Innisfree' de Yeats, entre molts altres. No és en va que 'Stegner va escriure aquesta novel·la quan ja havia culminat la seva tasca universitària com a professor de literatura, havent consolidat un ambiciós programa d'escriptura creativa que el va convertir en un referent per a múltiples generacions d'escriptors', com assenyala l'escriptor i professor Lluís Muntada.

A la sessió del club de lectura vàrem estar tots d'acord que Wallace Stegner és injustament desconegut. Tots els assistents varen remarcar la gran qualitat del text així com la força de la història, la implicació dels personatges i la intensitat de les emocions que ens ha mantingut atrapats des del primer capítol. És d'aquells llibres que quan l'acabes necessites temps per continuar assaborint-lo, com un bon vi.

Alço la copa a la meva boca. I et miro, i sospiro.

Amb aquest vers acaba A drinking song, de Wiliam Buttler Yeats, una de les poesies que l'Olga ens va recitar mentre bevíem un reserva del celler Empordàlia que ens havia servit l'Alba. I perquè aquest poema i no un altre?. En Miquel ens va explicar que aquest poema, com el reserva, és una creació de senectut del poeta irlandès, quan la visió del passat creix en amplitud i el futur és el present. 'I tentinejo, palpo parets de fosca, no tocant ja mai el cos de préssec de cap dona', diu Joan Vinyoli en el seu Autoretrat a seixanta-cinc anys. En això consisteix la vinoteca, en fer un maridatge entre la lectura i el vi, en casar vins amb literatura. En gaudir del vi mentre ens omplim de poesia i en gaudir de la poesia mentre ens embriaguem de vi. 'Embriagueu-vos', diu Baudelaire, 'de vi, de poesia o de virtut, com més us plagui', afegeix. 'Però embriagueu-vos', sentencia.

El maridatge comença amb un vi blanc. D'aquesta manera 'els records d'una dolçor llunyana, el sabor penetrant, untuós i plaent i la mesurada acidesa' del vi blanc ens evoca la joventut, els anys en que 'tu hermoso traje de primavera es diferente, el corazón sube a las ramas, el viento mueve el día...' com diu Neruda en la Oda al vino. Les sensacions del primer tast, 'beso quemante', 'amistad de los seres, transparencia, coro de disciplina y abundancia de flores', ens estremeixen.

L'escriptor Miquel Martin, l'actriu Olga Cercós i la sumiller Alba Sala tenen un repertori pensat i acte seguit ens recomanen un criança, un vi de 'tardor enjoiada, de color roig robí intens, de cirera madura', que 'convida a descobrir noves i interessants combinacions. 'Del fons de la taverna un cant joiós sortí que deia: 'No deixem en el got ni una llàgrima. Bevem de pressa, amics, abans que el fer destí es xarrupi d'un glop el vi de la nostra ànima', diu Omar Khayyam, un poeta iranià del segle XI, al poema Robayat. L'ímpetu de la joventut dóna pas a la serenor i el pas dels anys ens aporta una visió atemperada de la vida, però comença a fugir el temps. Tempus fugit. 'Beure i fruir és ma vida' recita l'Olga i la seva veu ens envolta i ens embriaguem de poesia. 'Mon vida és la teva alegria', continua el poeta iranià.

Yeats i Vinyoli ens arrosseguen fins al final de la vida. 'Quina color de vida molt viscuda', diu el poeta català. El vi, reserva, d'un vermell intens i una marcada tonalitat de teula antiga. 'Mira'm la cara encesa de sàtir vell' ens reclama l'Olga amb una veu aspra que ens travessa com l'amargor del poema i el cos del vi.

El darrer poema és Hivernal de Guerau de Liost, poeta català del segle XIX. '`Deu nos do companyia a la vora del foc', diu. El poema, com el vi, ens evoca el final d'un àpat i les postres més tradicionals. El Garnatxa proposat, com les reunions familiars al voltant d'una taula o del foc, té 'color vermell teula amb tons de pi roig, melis i daurats'. 'En assaborir-lo es retroben i distingeixen una a una les diferents aromes copsades. Postgust intens, persistent, saborós, dolç i natural, diu la nota de tast. Ens transporta, com la magdalena de Proust, a les tardes hivernals, a l'escalfor de la llar, al temps perdut.'Que se'escurcin els vespres i s'allarguin els dies', acaba.

Una trobada fantàstica que va reunir una trentena de persones a la rectoria de Cartellà. Una experiència inoblidable, un cúmul de sensacions i una bona manera de celebrar el primer aniversari del club i començar el curs d'enguany. Va ser possible gràcies a l'Ateneu de Cartellà i vàrem comptar amb la col·laboració de l'Esther Surinach del grup de treball 'Llibres i companyia'.