'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

Serena, una heroïna (post)moderna a la Barcelona del segle XV

'Amb la Cecília a coll i l'infant que duia a la panxa a punt de néixer, la Brígida va pregar com mai. (...) Per la Serena, que ens fa de pare i de mare i de tot, amb aquest temperament tan arriat i tan valent que li heu donat, però allunyeu-me-la de les temptacions, perquè és massa curiosa i tot ho vol saber'. Poc després de fer aquesta pregària durant l'ofici de la Candelera a Santa Maria del Mar, la mare de la Serena mor en caure la rosassa de l'església pels efectes del terratrèmol que va patir Barcelona l'any 1428. Serena és una novel·la de dones creïbles escrita per una dona on el personatge clau masculí, el pare, és absent. La darrera novel·la de Dolors Garcia Cornellà  està ambientada a la Barcelona del segle XV i és sobretot 'la història de les dones, que quan els homes marxen aguanten el pilar i treballen arran de terra per tirar endavant', ha dit l'escriptor Josep M. Fonalleras en la presentació del llibre que s'ha fet aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona.  L'obra té dos eixos sobre els quals pivota tota l'estructura. Un és la història, els fets reals, que Dolors Garcia ha dosificat per no cansar el lector amb dades excessives i l'altre és la llengua, clara i entenedora amb una sintaxi acurada i un lèxic precís. A partir d'aquests dos elements, Garcia ha construït un relat de ficció en què descriu un paisatge humà on destaca la figura de Serena que un cop morta la mare i amb el pare segrestat pels pirates 'no vol abandonar les seves germanes a l'hospici i es proposa tirar endavant la família'. Una autèntica heroïna (post)moderna, com diria Bel Olid. És un homenatge a la tenacitat, al treball i al coratge i amb un missatge d'esperança que 'hi ha un futur possible' gràcies a la transmissió del coneixement, ha dit Fonalleras. L'autora ha explicat que ella ha escrit el llibre però que són els lectors que creen i recreen l'obra amb les seves interpretacions. Garcia alterna el relat en tercera persona amb diàlegs potents que donen molta vitalitat al text. La novel·la, classificada com a literatura juvenil tot i que també és adequada per al públic adult, té il·lustracions de Jordi Vila i ha estat editada per Cruïlla.