'Quatre paraules i gairebé ja t'he fet el poema'

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

(Narcís Comadira)

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens afegim a aquest homenatge que des de 2007 organitzen la UnescoCat i la Institució de les Lletres Catalanes i que se celebra a tot el món des que l'any 2001 va ser proposat per la Unesco. En literatura la poesia és l'art d'expressar, en paraules l'espiritualitat pròpia, individual o col·lectiva, les emocions, la intimitat del poeta, la seva ànima. I mitjançant mots disposats segons la mètrica neixen textos bellíssims que estableixen lligams amb la música. La poesia dóna tanta importància al contingut com a la forma. Com diu Narcís Comadira en el poema 'Quatre paraules' creat per a aquesta commemoració, el poeta parla d'amor. I en parlar d'amor parla de tot allò que hi té relació, de l'amor i de la seva absència, del dolor i de la solitud, de l'ésser humà i dels seus fantasmes, de l'ànima. Tal com l'àngel li recorda al poeta 'tu escriu amor pel món i pel país i per aquesta llengua que es mor i et trenca l’ànima: veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes'.

'A l'atzar agraeixo haver nascut dona'

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Extraordinaris versos de la no menys extraordinària Maria-Mercè Marçal. Avui és el Dia de la poesia catalana a Internet i des de LletrA han fet una crida a emplenar les xarxes socials de versos catalans. Com altres blocaires ens afegim a aquest virtual homenatge. La meva humil selecció no té res a veure amb els millors versos de la poesia catalana sinó que són versos que en un moment o altre a mi m'han embolcallat, m'han entristit o m'han fet embogir. Els versos que dits de la manera adequada han fet que plorés amb més consol la pèrdua d'algú estimat o que m'han acompanyat un tros de camí i m'han servit per dir t'estimo, que m'han ajudat a entendre i a vegades a explicar un moment, un petó, una llàgrima, un silenci o tot un món. Per això he començat amb Marçal. Ella parla de la nostra essència. Naturalment n'hi ha molts més.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
(Joan Salvat Papasseit)

No hi havia a València dos amants com nosaltres
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
(Vicent Andrés Estellés)

Molt he estimat i molt estimo encara
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més ...
(Miquel Martí i Pol)

‎Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia.
(Miquel Martí i Pol)

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
(Pere Quart)

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
(Ausiàs March)

I finalment uns versos de Gabriel Ferrater del seu llibre 'Teoria dels cossos' que ens parlen de la pressa, de les oportunitats perdudes i de la solitud que patim enmig de la multitud.

Pujo l'escala del metro
de pressa, que s'ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.

I acaba:

Tothom sap pensar alguna cosa
d'algun diner ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.
(Gabriel Ferrater)