'Els personatges caminen, parlen, respiren'

Jetta Carleton

Els personatges de 'Quatre germanes' caminen, parlen, respiren. En definitiva, són vius. I ho són com tots nosaltres, de manera imprevisible, amb clarobscurs, amb contradiccions, amb dubtes, amb conflictes i tensions, amb il·lusió, amb decepcions i a vegades a contracor. Però sobretot viuen, tiren endavant, evolucionen i creixen. Quan tanquem la darrera pàgina de la novel·la, en Mathew, la Callie, la Jessica, la Leonie, l'Ed, la Mary Jo i el record de la Mathy continuen vivint en la nostra imaginació per un temps llarg. D'alguna manera les seves vides són la nostra vida. I és que els lectors no necessitem les novel·les per viure altres vides, sinó per viure la nostra. Per comprendre-la i per entendre-la. I en alguns casos, per suportar-la. Som lectors creatius i en llegir una novel·la la interpretem i en aquest sentit la reescribim. D'aquesta manera ahir al vespre entre tots els assistents al club de lectura vàrem rellegir la novel·la de Jetta Carleton. Ens havia d'acompanyar Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, però un problema personal li va impedir poder assistir a la nostra tertúlia. Tothom va fer alguna aportació, alguna lectura singular, alguna interpretació diferent. Totes valuosíssimes. De fet els escriptors busquen això. El seu lector ideal és el lector crític, aquell que reinventa el text i superant el sentit literal de les paraules en capta el sentit metafòric, interrogant l'obra fins a l'infinit. I és que no podem oblidar que la novel·la, el text literari, és art i com a tal no és realitat sinó representació de la realitat, i per tant, recreable. 'Quatre germanes' considerat per un dels tertulians 'd'una modernitat extraordinària pels temes que tracta' ens va servir per parlar de literatura i de tècniques narratives però també del sentit de la vida. Com deia el seu editor, el mític director literari de Knopf, Robert Gottlieb, 'Dels centenars de novel·les que he editat, 'Quatre germanes' és realment l’única que he rellegit diverses vegades des de la seva publicació i, cada cop que la torno a llegir, m’emociona tant com la primera vegada'.

'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel'

'Quatre germanes', publicada el 1962, és l'única novel·la que va escriure Jetta Carleton. En ella l’autora ens fa el retrat d’una època i a partir d’uns personatges basats en la seva pròpia família introdueix temes diversos, alguns de molt punyents com el fanatisme religiós, la infidelitat, la hipocresia d’una societat molt conservadora, l'ascens socials, la frustració de la pròpia vida o les relacions sexuals del mestre amb les alumnes i per damunt de tot l'amor que es tenen els membres de la família. Al principi de la novel·la Carleton ja adverteix que ‘les semblances entre els personatges del llibre i la meva família es limiten a la feina que tenien i al seu entorn, a l’amor a Déu i a l’estimació que es tenien. Només això és veritat. La resta és ficció’. 'Con el objeto de explicar la verdad debemos darle al texto carácter de ficción' que diu Paul Auster a 'Invisible'.

La novel·la comença amb un paràgraf que defineix la vida a Missouri a finals del segle XIX, principis del XX 'una terra tan generosa com modestament pot’, diu. Els personatges es van creant a mesura que els anem llegint. Al llarg de la novel·la els coneixem i anem canviant l'opinió que en teníem en començar la història. Es tracta d'un mestre rural, en Mathew Soames, home de conviccions rectes i moral austera que viu en una granja als afores de Renfro, Missouri, amb la seva dona, Callie i les seves filles Jessica, Leonie, Mathy i Mary Jo. Cadascuna d'elles destaca per un tret de la seva personalitat que la fa singular. Mentre la Jessica és obstinada, la Leonie és recte com el pare i té unes fortes creences religioses, la Mathy és indòmita, irreverent i lliure i la Mary Jo és la més independent. La relació que s’estableix entre les filles i el pare sembla d’obediència absoluta, tot i que a mida que la novel·la avança la figura paterna, omnipotent al principi, es va enfonsant al mateix temps que el lector va descobrint les seves febleses amagades i silenciades durant anys sota un fanatisme religiós ferri, igual que l'abnegació de la mare que es veu qüestionada amb una confessió inesperada en el darrer capítol.

També ens sorprèn la persona narrativa. En el primer capítol és la Mary Jo, un narrador personatge, la filla més petita de la família que a causa de la diferència d'edat amb les seves germanes sembla que estableix una distància objectiva amb els fets narrats. A partir del segon capítol apareix un narrador omniscient que ho sap tot dels personatges. Explica fets i pensaments que només sap ell i el protagonista del capítol però no la resta de personatges.Tenim d'aquesta manera sis retrats que també són sis punts de vista. El primer, el de la família, té el punt de vista de la Mary Jo. Després vénen els capítols dedicats a la Jèssica, en Matheew, la Mathy, la Leonie i la Callie. Els mateixos fets són narrats des de diferents òptiques. Quan ens pensem que ja ho sabem tot sobre la família Soames, Carleton ens sorprèn amb un nou gir en el decurs dels fets que ho canvia tot i que dóna un sentit diferent a tot el que ja sabíem. Així, en enfrontar-nos per primer cop a l'Ed Inwood, l'alumne díscol i irreverent que qüestiona l'autoritat del mestre Soames no ens podem imaginar tot el que vindrà després. I és que l'Ed Inwood personifica els dubtes que té Mathew Soames i el coratge que no té i que fa que l'envegi. L'Ed qüestiona l'existència de Déu davant un Mathew que es queda sense respostes. Serà a través de la redempció de l'Ed Inwood que en Mathew trobarà el perdó a les seves febleses, a la por a viure, a l'adoració que sent per les alumnes de qui en realitat desitja la intel·ligència, les oportunitats, el futur i la joventut i trobarà respostes als seus dubtes. 'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel', diu en Mathew.

Es una novel·la que parla de relacions humanes i sentiments, de frustracions, ambicions i objectius, on no passa res i passa tot, on s'explica la vida d'un estiu a l'altre. Amb canvis sorprenents en el ritme narratiu i en el fluir de la trama. La calma que regna en tota la novel·la és una calma aparent. Hi ha moments en què sembla que el temps s'aturi però un fet inesperat ens fa notar que la vida s'obre pas i els personatges més vitals com la Mathy o l'Ed arrosseguen la resta amb la seva passió. I encara que sembli que hi ha càstig, no n'hi ha. La Callie ho entén al final. 'La mort de la Mathy no va ser un càstig per ningú, igual que no ho havia estat la seva vida. Els havia fet feliços. Encara que la seva mort els havia fet mal, no se n'havia anat com a càstig'. La novel·la és tancada. El primer capítol comença el darrer dia de les vacances quan les tres filles ja deixen la granja familiar on tornen cada any a passar tres setmanes amb els pares. El darrer capítol acaba el dia que 'les nenes han d'arribar a la granja per passar-hi tres setmanes'. Entremig tota una vida, els records que constitueixen la novel·la. El pròxim 22 de febrer tenim la sessió del club de lectura on comentarem la novel·la acompanyats de l'editor Luís Solano.

'Mi planta de naranja lima'

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la de l'escriptor brasiler José Mauro de Vasconcelos publicada inicialment l'any 1968 i que ara Libros del Asteroide ha reeditat (Barcelona, 2011). És la història de Zezé, un nen de cinc anys, que 'vol ser poeta i portar corbata de llaç' i a qui la vida farà gran de manera precoç. La novel·la té trets autobiogràfis ja que es basa en la pròpia història de Vasconcelos i la seva infantesa a Bangú. Els ulls innocents i ingenus de Zezé ens descriuen amb un fort lirisme la vida dels més desfavorits en aquest barri de Rio de Janeiro. I ho fa amb una imaginació desbordant i amb una intel·ligència commovedora. Zezé intenta comprendre el dolor dels adults, el dolor i la frustració del seu pare per no tenir feina, el de la seva mare que ha de treballar a tota hora per poder malviure, el del seu oncle i la seva àvia que veuen amb tristesa com la vida se'ls en va i no tenen res, el de la seva mestra a qui ningú regala flors. Zezé també pateix la càrrega de les seves germanes, Gloria, Jadira i Lalá, de Totoca, el seu germà més gran i del Rey Luís, el seu germanet més petit, de qui Zezé es fa càrrec. També dels seus germanets morts de petits Aracy i Jurandyr i d'una germana que va marxar amb uns parents al nord. I en aquest món de misèria i privacions Zezé, amb una tendresa torbadora i una sensibilitat extraordinària, inventa la seva realitat a partir dels seus 'amics' tan imaginaris com peculiars. Es tracta de Minguinho, el seu arbre de 'laranja lima' a qui Zezé tracta com el seu confident, el rat-penat Luciano, els 'animals del Parque Zoologico' que té instal·lat al pati, el cavall Rayo de Luna o els personatges amb qui Zezé somnia com Tom Mix, Ken Maynard o Fred Thompson. I ho fa per sobreviure en un món massa cruel per a un nen de cinc anys. 'Por eso, creo que el Niño Jesús sólo quiso nacer pobre para exhibirse. Después vió que sólo los ricos servían...', diu Zezé enfadat i trist quan comprova que no té cap regal de Nadal. I és que per a un nen intel·ligent i sensible com Zezé no és fàcil créixer en una família pobra.

La novel·la dibuixa amb cruesa no mancada de poesia la vida a les faveles en un ambient de pobresa extrema i ho fa des dels ulls d'un nen i a partir de la lògica infantil. En realitat 'és un retrat de la infantesa'. I enmig d'aquesta desesperació, Zezé, alter ego de l'autor, que busca únicament la tendresa, 'la vida sin ternura no es gran cosa precisamente', troba el Portugués, el 'Portuga, l'amo del cotxe més bonic del barri' i creu que finalment ha trobat el 'pare' que no té, un pare a qui estimar i admirar i sobretot 'un pare que l'estimi a ell'. Però novament la duresa de la realitat el fa créixer de cop i el 'Mangaratiba' irromp brutalment a la seva vida. 'Mi planta de naranja lima' té molt bona crítica i se la considera un 'document social i un estudi psicològic que sona com una cançó', diu Euclides Marqués Andrade. El llibre acaba amb la 'confesión final' on ficció i realitat es donen la mà i es fusionen quan l'autor escriu 'han pasado los años, mi querido Manuel Valadares. Hoy tengo cuarenta y ocho y a veces en mi soledad, tengo la impresión de que sigo siendo un niño, de que vas a aparecérteme y a traerme cromos de artistas de cine o más canicas. Tú fuiste quien me enseñó la ternura de la vida, mi Portuga querido'.

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la amb banda sonora, les cançons d'Ariovaldo que Zezé escolta i canta o els tangos que canta la mare de Zezé i que ell s'emociona en escoltar-la. L'obra va ser publicada inicialment l'any 1968. Des de llavors se n'han venut més de mig milió d'exemplars en portuguès. La novel·la ha estat traduïda a 32 llengües i és lectura obligatòria a totes les escoles de Brasil. En espanyol, fins ara només havia circulat en edicions llatinoamericanes amb traduccions poc acurades. Per aquesta nova edició de Libros del Asteroide s'ha comptat amb una nova i excel·lent traducció de Carlos Manzano com explica l'editor de Libros del Asteroide, Luís Solano en aquest vídeo: