'La necessària inutilitat de les humanitats'

Laura Borràs a la Fontana d'Or
FOTO: Carme Callejon

D'aquesta manera, i amb paraules de Georges Steiner, Laura Borràs defineix la necessitat que les humanitats siguin presents amb força en la formació dels joves i ho fa des de la reivindicació de la vigència dels clàssics. 'Vivim una crisi de les humanitats perquè sembla que no serveixen per res però ens donen valors, equipatge del qual anem molt escassos', diu Borràs. La reconeguda filòloga afirma que 'els textos no són vells ni nous, el que varia és la mirada que hi projectem com a lectors' i en aquest sentit afirma que la grandesa dels clàssics és la seva pervivència al llarg del temps, la seva modernitat. Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica per la UB, directora del projecte de recerca internacional Hermeneia i del Màster en Literatura en l'era digital de la UB, ha estat aquest dimecres a Girona on ha inaugurat el cicle 'Clàssics Moderns' a Caixaforum. Segons Borràs un text clàssic és, etimològicament parlant, un text 'de primera classe', que ens planteja qüestions de màxima vigència, que ens il·lumina, que ens continua parlant més enllà del temps. 'Els clàssics ens acompanyen sempre i canvien segons la nostra mirada', diu Laura Borràs. 'És un text que es fon i es refon', assegura. Segons la doctora no sempre hem d'anar a buscar els clàssics a la tradició grecollatina. 'Hi ha clàssics molt nous', textos que són 'monuments del llenguatge' i que els reconeixerem perquè un clàssic 'és un judici de valors, ha dit.

L'autora de 'Perquè llegir els clàssics avui' assegura que els 'humans ens alimentem de relats, de ficció', però lamenta que no ens han ensenyat a llegir més enllà de l'adquisició de l'habilitat mecànica. 'El nostre és un món de paraules i amb les paraules teixim la nostra realitat ordinària i extraordinària', diu Borràs. 'La verbalització de les emocions ens diferencia del primat més avançat', afegeix i conclou que a través de l'alquímia del llenguatge 'el poeta fa poesia'. D'aquesta manera es construeixen els llibres, 'un artefacte tecnològic d'una gran complexitat que durant molt temps va ser la forma més important d'oci en facilitar l'accés a la literatura que 'ens permet viure vides en préstec, viatjar a móns desconeguts i conèixer altres realitats no sempre bones'. 'I és que literatura, entesa com a representació del món mitjançant la paraula o com a art del llenguatge, també pot parlar del mal, no sempre ha de parlar del bé', ha dit. Segons Borràs 'llegim i comprenem en funció del que sabem perquè el lector es projecta en l'obra d'art, també en la literària. En aquest sentit la literatura ens ajuda a viure la nostra vida perquè els textos es transformen segons la nostra mirada, la nostra percepció, el nostre estat d'ànim, la nostra experiència i la nostra maduresa. La lectura creativa fa que el text es transformi igual que la música es recrea en ser interpretada. 'La mutabilitat del clàssic li permet canviar davant el nou lector', ha dit. Borràs ha posat d'exemple un text de Mario Benedetti, la poesia 'Corazón coraza', transmesa a través de la mirada creadora en ser recitada primer pel propi poeta en la seva versió més pura i després reinterpretada, rellegida i recreada per José Sacristan en el curt 'Paseo' on un condemnat a mort se la fa seva per donar el do de la paraula a un home que no el té reinventant el mite de Cyrano de Bergerac. Sacristan omple de poesia l'expressió d'una emoció i projecta la seva mirada sobre el text de Benedetti donant-li la vida. T.S. Elliot deia que quan escoltem algú llegir un poema que l'ha entès, l'entenem millor.

Borràs ha reivindicat el paper dels llibres i de la lectura com a 'abstracció del món' tot i que ha defensat també la irrupció de les noves tecnologies a l'hora de consumir ficció i ha recordat que 'les humanitats seran digitals o no seran'. El cicle continua amb quatre sessions més els dies 18, 25 d'abril, 2 i 9 de maig on es tractaran els clàssics 'Èdip Rei' de Sòfocles, 'L'obra mestra desconeguda' d'Honoré de Balzac, 'Els morts' de James Joyce i 'La metamorfosi' de Franz Kafka.

PASEO - cortometraje per espeluchin

'La finalitat de l'escriptor és que el lector no abandoni'

'Aquest és l'objectiu del novel·lista', diu Eduard Márquez, 'mantenir la tensió narrativa, amagar la informació per despertar l'interès del lector i fer que aquest continuï llegint fins al final'. Márquez és un escriptor auster, metòdic, estricte i el·líptic que revisa la seva obra fins al límit abans de lliurar-la a l'editor, que la reescriu les vegades que calgui per donar-la per acabada. 'L'eina més important d'un escriptor és la paperera', diu Márquez recordant Ernest Hemingway. I és que l'autor de 'El silenci dels arbres' entén i viu l'escriptura com un ofici. Segons Márquez per escriure una novel·la cal una context narratiu poderós i una història humana potent. 'El silenci dels arbres' té ambdues coses'. 'La història, allò de què vols parlar, és el plom del saltamartí a l'hora d'escriure', diu Márquez.

L'origen de 'El silenci dels arbres' el trobem en un passatge de 'L'agulla daurada' de Montserrat Roig en què un antic guia de l'Hermitage continua passejant els visitants per les sales del museu, ara buides, durant el setge de Leningrad i explicant-los els quadres que ja no hi són. 'El silenci dels arbres', una novel·la 'd'amor en temps de guerra', ens parla de la intensitat de la memòria, del poder de la imaginació i de la força interior i per fer-ho ens descriu la història d'uns personatges que viatgen per camins sense retorn, que es fan preguntes i que necessiten recordar el seu passat, destruït per la guerra, per poder sobreviure en el present i assumir que no tenen futur. Es tracta de l'Andreas Hymer, que torna a la seva ciutat natal per donar un concert gratuït i animar així la gent que sobreviu entre l'horror de la destrucció i els franctiradors. En aquest viatge Hymer s'enfronta amb les ferides del passat a través de l'Amela Jensen, la seva examant i poc a poc descobreix la figura de la seva mare, la Sophie Kesner, a qui en realitat no coneixia. 'Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d'anys i amb prou feines n'arribes a conèixer la superfície i poc més' diu l'Amela. El luthier Ernest Bolsi, ara convertit en guia del museu de música que porta els visitants per les sales buides on hi havia exposats els instruments, és el personatge que guia Hymer pel viatge que l'ha de conduir a conèixer la seva mare, una dona inconformista que porta la seva passió per la música al límit cercant noves experiències interpretatives. Bolsi era l'amant de la Sophie Kesner. De rerefons, la figura del pare desdibuixada al començament i que es dimensiona a mesura que avança la novel·la.

I entremig les cartes intercalades. Gent anònima explicant històries individuals en primera persona que ens parlen del setge d'una ciutat qualsevol en una dimensió al·legòrica que dóna més força al text. La novel·la és doncs un trencaclosques que al final encaixa a la perfecció quan el personatge principal és l'encarregat de fer arribar les cartes als seus destinataris. I això Márquez ho fa amb una exhibició d'austeritat narrativa, utilitzant la paraula justa. 'Menys és més', diu. I escriu amb frases curtes, amb punts i seguits i amb una prosa dinàmica, precisa i lleugera que s'acosta a la poesia. Com l'alumne de Juan de Mairena. Sobreposant les escenes i passant del present al passat només amb un moviment de l'objectiu, amb un canvi de pla, amb una 'frontissa', com diu ell. El temps narratiu és sempre present, 'i és que els meus personatges no tenen passat, la guerra els l'ha robat', especifica l'autor.

Des de la gestació de la novel·la fins la seva arribada a les prestatgeries van passar tres anys i mig. En aquest temps Márquez es va documentar fins a l'infinit. Va viatjar a Sarajevo, es va entrevistar amb gent que havia après a conviure amb la tragèdia d'una guerra, va conèixer l'ofici de luthier i va experimentar amb la interpretació musical en escenaris insòlits. 'I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres'. Aquesta és la frase que dóna títol a la novel·la i que Sophie Kesner pronuncia per esperonar un Andreas de vuit anys a deixar-se portar pel so del violí. 'Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cos et sortirà', diu la Sophie.

Eduard Márquez ha assistit aquest vespre a la sessió del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena que s'ha fet a la Biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Gregori. I ens ha captivat. Márquez és un escriptor magnífic, apassionant quan explica el procés de construcció narrativa de la seva novel·la, quan mostra el material: fotografies, receptes de cuina, cartes, esborranys, correccions, apunts i quan parla dels seus records convertits en matèria literària. 'I és que una novel·la és un 50% música i un 50%, sentit', ha dit.

L'Eduard Márquez ahir en un moment de la sessió del Club de lectura. FOTO: Carme Callejon