'El sistema periòdic' de Primo Levi a Llibres per llegir

Llibres per llegir inicia aquest 28 de maig una nova lectura conjunta i guiada per la Coral i l'Elmar. En aquesta ocasió la lectura escollida és 'El sistema periòdic' de Primo Levi. Després de l'èxit de 'Desmuntant Ulisses' celebrem que els responsables d'aquest fòrum ens obsequïin amb una nova lectura d'aquest tipus.

A partir dels elements de la taula periòdica, que donen nom als diferents capítols de l'obra, l'autor italià, tancat a Auschwitz durant la II Guerra Mundial, ens explica episodis de la seva vida de químic, des de la seva infantesa fins la maduresa, amb nombroses anécdotes i reflexions. El sistema periòdic és l'autobiografia d'un químic (Primo Levi era químic) que en analitzar el que ha estat la seva trajectòria professional s'adona que la resta de la seva vida no se'n pot deslligar. Són 21 capítols dedicats cadascun d'ells a un element químic convertit en metàfora de l'home i les relacions humanes.

'Avui el sol surt dues vegades'

'Aquest és un proverbi xinès que es fa servir quan et trobes un amic per sorpresa'. Així comença l'entrevista que té Mathew Ho amb el responsable vietnamita de la seva empresa i que justifica que acabi pactant amb en Wo, botxí de la seva àvia, i traint la seva família. El port de les aromes, (Fragant Harbour) escrit per John Lanchester el 2002 i guardonat amb el Premi Llibreter el 2005 és una història d'oportunitats, una novel·la coral i polifònica que parla de l'amor i de la seva pèrdua, de la guerra i els canvis socials, de les relacions humanes, les servituds, la traïció, el xoc cultural orient-occident i la submissió al diners. I enmig d'aquest batibull d'emocions, emergeix Hong-Kong amb el seu bullici i la seva singularitat, com a símbol, com a illa, com a protagonista, com un personatge més amb tota la seva força. La novel·la és un recorregut per Hong-Kong al llarg del temps i a través de la mirada de quatre personatges, plens de solitud, que precisament no han nascut a la colònia.

En primer lloc tenim Dawn Stone, una periodista sense escrúpols que als anys 90 emigra a Hong-Kong disposada a aprofitar l'oportunitat que li dóna la megalòpolis i a abandonar la seva vida i la seva gent per pujar en l'escala social i assolir poder. Stone té diversos cops de sort que li permeten ascendir en un món on prima la cultura del diner per sobre de tot i sense ambivalències. 'Els diners no diuen mentides. No en saben', diu la protagonista d'aquesta primera part. 'És la gent qui menteix sobre els diners. Es una mica diferent', afegeix. Al final de la novel·la Stone fa d'enllaç entre Matthew Ho i el fill de Wo i facilita que, sense saber-ho, Ho traeixi la memòria del passat pactant amb els botxins de la seva àvia. 'Es la traició entre generacions', diu l'autor. 'Els diners són capaços d'enterrar l'odi arrossegat durant dècades', afegeix, 'perquè l'important és el futur', acaba. La segona història que trobem és la de Tom Stewart, un jove anglès que a l'any 1935 abandona la tranquil·litat del negoci familiar i parteix rumb a la ciutat prodigiosa. En el viatge d'anada coneix la germana Maria, una monja xinesa, que li ensenyarà la llengua cantonesa i canviarà la seva vida. Aquest personatge porta el gruix principal de la història i estableix amb el paisatge una relació emocional que el distancia de la seva Anglaterra natal i el lliga per sempre a Orient. Quan Stewart visita el seu amic Masterson a Londres després de la II Guerra Mundial i aquest li diu que no tornarà a Hong-Kong, el propietari de l'Empire està llegint 'Retorn a Brideshead'. Joaquim Triadú, el prologuista de l'edició catalana d'aquesta novel·la d'Evelyn Waugh va escriure que 'pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança. Per elles vol restar provat l'assert immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat'. 'Masterson i Hong-Kong' eren una mateixa cosa', diu Stewart, com ell mateix, que restarà vinculat per sempre a una ciutat, un paisatge, un temps i un amor que mai trairà encara que tampoc mai aconseguirà posseir del tot.

El tercer personatge és la germana Maria que apareix al llarg de tota la novel·la però que fins al final no en coneixem l'autèntica transcendència. La carta que Mathew Ho li entrega a Tom Stewart és una revel·lació respecte el paper real de Zhang Sha-Mun, el nom xinès de Maria, en la vida d'Stewart i en el conjunt de la novel·la. Maria representa l'honestedat i la força de les conviccions igual que David, el germà de Tom, representa la generositat vetllant pel negoci familiar mentre el seu germà s'enriqueix a l'altra banda del món. El quart personatge és Mathew Ho, fill d'un antic represaliat de la revolució cultural de Mao, que als 8 anys fuig de Xina amb la seva mare i que més tard es converteix en empresari a Hong-Kong. Ho és nét d'Stewart i de Maria en ser fill del seu fill i tancarà el cercle en pactar amb aquells per qui la seva àvia va morir.

Lanchester fa una mirada ràpida però minuciosa i detallada a la història de la colònia al llarg de 60 anys, entre 1930 i finals de la dècada dels 90 quan Hong-Kong passa a mans xineses. Cada personatge explica les coses no com són sinó com les veu i sense implicar-s'hi massa, com si la història els passés per sobre. Tots intenten sobreviure. L'objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector, diu Vicenç Pagès i 'El port de les aromes' ho aconsegueix. El paper de John Lanchester al llarg de la novel·la és proporcionar-nos les claus necessàries perquè els lectors puguem descabdellar el text i entenguem que les quatre històries tenen un mateix protagonista que no és ni Dawn Stone, ni la germana Maria, ni Tom Stewart ni Mathew Ho sinó la mítica i torbadora Hong-Kong, que en cantonès significa 'port de les aromes'. Així diverses veus narratives configuren la història a partir de la superposició de diferents 'jo' que els personatges van assimilant. La resta la posa el lector que pot ser autor en la mesura que tots som autors quan parlem, escoltem, llegim o escribim.

Avui ens ha acompanyat a la nostra tertúlia la Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Girona i membre del jurat que va atorgar el Premi Llibreter a 'El port de les aromes'. El Premi Llibreter pretén donar visibilitat a aquelles obres de qualitat que poden passar desapercebudes per als lectors. Ferrer ens ha explicat quines varen ser les claus per les quals la novel·la de Lanchester va ser distingida amb aquest guardó. A la Maria Carme la podem trobar sempre a la Llibreria Empúries. És una molt bona llibretera, de les anomenades de capçalera, una llibretera prescriptora a la qual pots acudir a demanar-li consell amb la seguretat que l'encertarà.

Emma, de Maria Barbal

La protagonista d'Emma té nom d'heroïna literària. Com Emma Bovary la nostra Emma és una dona que fa de l'amor i la passió els motors de la seva vida i es casa, té una filla i un amant. Com l'heroïna de Flaubert, l'Emma de Maria Barbal busca la felicitat que ha imaginat i en no trobar-la s'autodestrueix. Primer fuig i al final mor a mans d'algun dels seus botxins, d'ella mateixa o de l'atzar. La novel·la està narrada en primera persona i és una confessió, la protagonista expressa la seva necessitat d'escriure. Escric per no oblidar-te, perquè no t'allunyis encara més de mi, li diu Emma a la seva filla, Àngels, a qui no pot veure després d'haver-la abandonat en fugir de casa amb Denis. Són reflexions en veu alta a través de les quals el lector va refent la vida de la protagonista.

Maria Barbal es va basar en un fet real. L'any 2005 una indigent va morir cremada en un caixer al barri de Sant Gervasi a Barcelona. Un desengany amorós havia portat la víctima a abandonar la seva vida i a fugir de tot i de tothom. Barbal utilitza aquest fet per construir tota la novel·la al seu voltant. Amb tot ni és el fet desencadenant ni tampoc el desenllaç. Maria Barbal col·loca l'agressió enmig de la novel·la de manera que li permet donar-li una segona oportunitat a l'Emma. La protagonista recupera la visibilitat però alhora perd la llibertat ja que el marit en considerar-la una amenaça per la seva carrera política la tanca en una clínica on queda amagada de qualsevol mirada. Així l'agressió és converteix en un renéixer de l'Emma a partir del qual la nostra protagonista intenta refer la seva vida en recuperar allò que la va fer feliç en la seva infantesa i adolescència. Hi ha una diferència lèxica i d'expressió segons l'estat de l'Emma. La confusió mental de la protagonista la veiem en les seves reflexions caòtiques, amb una sintaxi trencada i abrupta. A vegades amb frases sense sentit. Els sentiments flueixen com ho fan les paraules de manera desordenada. L'autora ens transmet així la sensació angoixant i torbadora que té l'Emma més que explicar-nos-la.

La novel·la té un inici 'in media res', és a dir quan comença el primer capítol el fet desencadenant de tot el conflicte i que ha portat l'Emma al carrer ja ha esclatat. I el lector coneix la veritat a partir dels retrocessos en la història. L'autora ens fa un retrat complex de la protagonista de qui acabem sabent que té una doble personalitat, un passat ple d'interferències i una vida insatisfactòria al costat d'un home que arrossega la inseguretat d'haver estat abandonat pel pare i d'haver hagut de suportar la càrrega emocional de veure patir la mare, una dona dependent primer del marit i després del fill. En l'itinerari degradant d'Emma pel carrer el lector reflexiona sobre la naturalesa humana i sobre tot allò que la protagonista perd sense saber que ho tenia, sobre la crisi de valors de la nostra societat, sobre la solitud humana, la incomunicació i la immensa insolidaritat que ens envolta i sobre la convivència en el temps i l'espai de dues ciutats, de dos mons, de dues realitats antagòniques. La galeria de personatges que trobem són tots ells desdibuixats però vitals en l'evolució de la protagonista. Els pares varen travar una infantesa suposadament feliç de la la nostra heroïna però en la qual els protagonistes van ser ells mateixos i l'amor que es tenien, l'Àlex és un home sever que no li perdona a l'Emma haver posat en perill la seva estabilitat i que és incapaç d'expressar l'amor que sent per ella. La seva filla és un personatge absent tot i ser cabdal en tota la trama. Hi ha també la Júlia, la mare de l'Àlex, que no té massa profunditat psicològica però que representa la màxima amenaça per la recuperació de la vida de l'Emma. Cada cop que ella apareix l'Emma hi perd. Tenim en Denis, un personatge de qui no sabem res però la irrupció del qual és el factor que desencadena la pulsió interna de la protagonista i n'allibera la part fosca. Hi ha el metge, en Martí, a través del qual coneixem tota la vida de l'Emma anterior a l'aparició de'en Denis i allò que crèiem que era la història d'un desengany amorós se'ns converteix en una història d'incomprensió humana, de desencontres, de pòsit emocional, de ferides mal curades, de febleses, de patiment i de silencis al llarg de tota una vida no gaire llarga però molt feixuga. Hi ha l'Ilda, la germana de l'Àlex que dóna una nova mirada sobre els fets i finalment hi ha l'Oriol, l'únic personatge que la troba a faltar quan mor. Representa la connexió de l'Emma amb la seva família, la seva adolescència, els seus estius i el lloc i el temps on ella va ser feliç. Hi ha un moment en què la pròpia Emma es lamenta i diu 'l'Oriol Rovira s'hagués hagut d'enamorar de mi i no de la senyora de la casa del davant'.

En definitiva és una novel·la que parla bàsicament de la falta de comunicació, de la solitud de l'ésser humà, de la fatalitat, de la pèrdua i la recerca del desig de viure i la felicitat, del temps perdut i mai recobrat. De la facilitat amb què un s'entrebanca i se situa a l'altre costat i de com costa retrobar el camí i les ganes de reprendre'l. De les il·lusions malmeses, dels sentiments mal expressats i de les persones mal estimades. I de com tot això pot causar un mal irreparable.

La sessió del club de lectura on vàrem parlar d'Emma va ser enriquidora. És una història que atrapa però que angoixa. D'aparença simple, el text reflecteix el ric bagatge literari de l'autora. Els lectors varen expressar una mena de desconcert respecte la novel·la però les aportacions de tots ens varen ajudar a descobrir nous significats i a rellegir el text..

'L'escriptor ha de projectar la seva mirada'

'Has de projectar la teva mirada', diu Ferran Torrent referint-se a la feina d'escriptor. 'Quan descrius un personatge, l'has de conèixer, hi has d'haver parlat, has de viure la seva pulsió. Quan crees un espai l'has d'haver viscut, no el pots imaginar', afegeix. Segons Torrent, 'per aquest motiu per escriure novel·la contemporània cal combinar carrer amb despatx en un 50%'. 'I ho has de fer amb el teu estil', diu. En el mateix sentit s'ha expressat Empar Moliner que ha assegurat que tot i que no hem de buscar autobiografies en les novel·les l'escriptor sempre repassa el seu entorn i es nodreix de la pròpia experiència per crear. 'No parlo de mi però el que hi ha a la novel·la ho trec del meu voltant', ha dit. Moliner ha ressaltat que l'escriptor ha de defugir de la impostura i ha de crear personatges i situacions reals, que no vol dir que siguin veritat i sobretot ha de tenir fe en l'argument. Aquest vespre Empar Moliner ha estat a la Llibreria 22 de Girona a presentar la seva nova novel·la 'La col·laboradora' editada per Columna al costat de Ferran Torrent que ha vingut a promocionar la seva darrera obra 'Ombres en la nit', una història trepidant que narra una trama d'espionatge a l'Europa dels anys 40. La novel·la de Torrent també està editada per Columna.

'La col·laboradora' és la història d'una escriptora que escriu per un altre, 'una negra'. 'Quan dic de què faig (quan ho dic fora del secor editorial) és com si digués 'detectiu privat' o 'forense'. Tothom exclama 'Ah si?', amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui en la multinacional on treballo en règim d'autònoma) em miren amb menyspreu', diu la protagonista en començar el segon capítol. Torrent ha destacat l'estil 'inconfusible' de Moliner. La novel·la està escrita en primera persona 'cosa que facilita encara més que els lectors es pensin que la protagonista sóc jo', ha dit Moliner.

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger 

'Quatre paraules i gairebé ja t'he fet el poema'

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

(Narcís Comadira)

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Des del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena ens afegim a aquest homenatge que des de 2007 organitzen la UnescoCat i la Institució de les Lletres Catalanes i que se celebra a tot el món des que l'any 2001 va ser proposat per la Unesco. En literatura la poesia és l'art d'expressar, en paraules l'espiritualitat pròpia, individual o col·lectiva, les emocions, la intimitat del poeta, la seva ànima. I mitjançant mots disposats segons la mètrica neixen textos bellíssims que estableixen lligams amb la música. La poesia dóna tanta importància al contingut com a la forma. Com diu Narcís Comadira en el poema 'Quatre paraules' creat per a aquesta commemoració, el poeta parla d'amor. I en parlar d'amor parla de tot allò que hi té relació, de l'amor i de la seva absència, del dolor i de la solitud, de l'ésser humà i dels seus fantasmes, de l'ànima. Tal com l'àngel li recorda al poeta 'tu escriu amor pel món i pel país i per aquesta llengua que es mor i et trenca l’ànima: veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes'.

'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

Heroïnes (post)modernes

'Fa dècades que diverses autores que han analitzat en profunditat els models femenins i masculins que presenta la literatura infantil exigeixen una presència major de protagonistes femenines, i una representació de les dones, com a mínim, més d'acord amb la realitat'. Així comença Bel Olid el seu assaig 'Les heroïnes contraataquen'. Tal i com el subtítol indica, 'Models literaris contra l'universal masculí a la literatura infantil', l'assaig és un intent de trencar amb la divisió tradicional de models literaris per a nens i models literaris per a nenes amb comportaments molt estereotipats per ambdues bandes. Segons explica Olid 'un 90% dels nens lectors no accepten lectures amb nenes protagonistes'. Al revés trobem que les nenes mostres predilecció per les protagonistes femenines però no rebutgen els relats en què el personatge principal sigui un nen. Olid diu que en molts casos les protagonistes femenines són 'autèntiques Barbies o 'bledes assoleiades' i els nens no s'hi senten identificats però en d'altres són xicotots que ja es comporten com a nens i per tant deixen de ser nenes'. En ambdós casos les nenes hi perden. L'autora assenyala que la literatura infantil i juvenil segueix oferint una divisió tradicional nen-nena sense tenir en compte els avenços que hi ha hagut a la societat quant a l'assumpció de rols entre homes i dones i reivindica un tractament menys sexista dels personatges. En aquest sentit estableix una mena de cànon de set obres de qualitat en què les protagonistes són nenes 'que es comporten com a persones'. D'aquesta manera s'alliberaran en 'igual mesura nenes i nens' perquè les nenes podran viure aventures fora de casa i els nens podran descobrir l'àmbit domèstic i de les emocions i tots, nens i nenes, tindran més llibertat 'per ser com són, i no com creuen que s'espera que siguin', diu Olid. Les lectures triades són 'L'aventura de la Cecília i el drac', 'Tres germanes lladres', 'Julia, la niña que tenía sombra de chico', 'Pippi Calcesllargues', 'Matilda', 'Coraline' i 'Emili, the strange. Els dies perduts'. El llibre va rebre el VIII Premi Rovelló d'assaig de literatura infantil i juvenil 2010 i ha estat publicat per Pagès Editors.

'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel'

'Quatre germanes', publicada el 1962, és l'única novel·la que va escriure Jetta Carleton. En ella l’autora ens fa el retrat d’una època i a partir d’uns personatges basats en la seva pròpia família introdueix temes diversos, alguns de molt punyents com el fanatisme religiós, la infidelitat, la hipocresia d’una societat molt conservadora, l'ascens socials, la frustració de la pròpia vida o les relacions sexuals del mestre amb les alumnes i per damunt de tot l'amor que es tenen els membres de la família. Al principi de la novel·la Carleton ja adverteix que ‘les semblances entre els personatges del llibre i la meva família es limiten a la feina que tenien i al seu entorn, a l’amor a Déu i a l’estimació que es tenien. Només això és veritat. La resta és ficció’. 'Con el objeto de explicar la verdad debemos darle al texto carácter de ficción' que diu Paul Auster a 'Invisible'.

La novel·la comença amb un paràgraf que defineix la vida a Missouri a finals del segle XIX, principis del XX 'una terra tan generosa com modestament pot’, diu. Els personatges es van creant a mesura que els anem llegint. Al llarg de la novel·la els coneixem i anem canviant l'opinió que en teníem en començar la història. Es tracta d'un mestre rural, en Mathew Soames, home de conviccions rectes i moral austera que viu en una granja als afores de Renfro, Missouri, amb la seva dona, Callie i les seves filles Jessica, Leonie, Mathy i Mary Jo. Cadascuna d'elles destaca per un tret de la seva personalitat que la fa singular. Mentre la Jessica és obstinada, la Leonie és recte com el pare i té unes fortes creences religioses, la Mathy és indòmita, irreverent i lliure i la Mary Jo és la més independent. La relació que s’estableix entre les filles i el pare sembla d’obediència absoluta, tot i que a mida que la novel·la avança la figura paterna, omnipotent al principi, es va enfonsant al mateix temps que el lector va descobrint les seves febleses amagades i silenciades durant anys sota un fanatisme religiós ferri, igual que l'abnegació de la mare que es veu qüestionada amb una confessió inesperada en el darrer capítol.

També ens sorprèn la persona narrativa. En el primer capítol és la Mary Jo, un narrador personatge, la filla més petita de la família que a causa de la diferència d'edat amb les seves germanes sembla que estableix una distància objectiva amb els fets narrats. A partir del segon capítol apareix un narrador omniscient que ho sap tot dels personatges. Explica fets i pensaments que només sap ell i el protagonista del capítol però no la resta de personatges.Tenim d'aquesta manera sis retrats que també són sis punts de vista. El primer, el de la família, té el punt de vista de la Mary Jo. Després vénen els capítols dedicats a la Jèssica, en Matheew, la Mathy, la Leonie i la Callie. Els mateixos fets són narrats des de diferents òptiques. Quan ens pensem que ja ho sabem tot sobre la família Soames, Carleton ens sorprèn amb un nou gir en el decurs dels fets que ho canvia tot i que dóna un sentit diferent a tot el que ja sabíem. Així, en enfrontar-nos per primer cop a l'Ed Inwood, l'alumne díscol i irreverent que qüestiona l'autoritat del mestre Soames no ens podem imaginar tot el que vindrà després. I és que l'Ed Inwood personifica els dubtes que té Mathew Soames i el coratge que no té i que fa que l'envegi. L'Ed qüestiona l'existència de Déu davant un Mathew que es queda sense respostes. Serà a través de la redempció de l'Ed Inwood que en Mathew trobarà el perdó a les seves febleses, a la por a viure, a l'adoració que sent per les alumnes de qui en realitat desitja la intel·ligència, les oportunitats, el futur i la joventut i trobarà respostes als seus dubtes. 'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel', diu en Mathew.

Es una novel·la que parla de relacions humanes i sentiments, de frustracions, ambicions i objectius, on no passa res i passa tot, on s'explica la vida d'un estiu a l'altre. Amb canvis sorprenents en el ritme narratiu i en el fluir de la trama. La calma que regna en tota la novel·la és una calma aparent. Hi ha moments en què sembla que el temps s'aturi però un fet inesperat ens fa notar que la vida s'obre pas i els personatges més vitals com la Mathy o l'Ed arrosseguen la resta amb la seva passió. I encara que sembli que hi ha càstig, no n'hi ha. La Callie ho entén al final. 'La mort de la Mathy no va ser un càstig per ningú, igual que no ho havia estat la seva vida. Els havia fet feliços. Encara que la seva mort els havia fet mal, no se n'havia anat com a càstig'. La novel·la és tancada. El primer capítol comença el darrer dia de les vacances quan les tres filles ja deixen la granja familiar on tornen cada any a passar tres setmanes amb els pares. El darrer capítol acaba el dia que 'les nenes han d'arribar a la granja per passar-hi tres setmanes'. Entremig tota una vida, els records que constitueixen la novel·la. El pròxim 22 de febrer tenim la sessió del club de lectura on comentarem la novel·la acompanyats de l'editor Luís Solano.

200 anys del naixement de Charles Dickens

Charles Dickens

Aquest dimarts fa 200 anys del naixement, el 7 de febrer de 1812, al sud d'Anglaterra, de Charles Dickens, un dels novel·listes més populars de tota la història de la literatura. L'aniversari de l'autor de 'La petita Dorrit', 'Oliver Twist' o 'David Copperfield', per citar alguns dels seus personatges més coneguts s'ha convertit en un esdeveniment literari molt celebrat. Biblioteques, llibreries, clubs de lectura, diaris o blocs han elaborat notícies, biografies, reportatges, guies de lectura, bibliografies, exposicions i itineraris pel Londres victorià, han recordat cites i han acordat llegir fragments el mateix dia que ara fa 200 anys va néixer a Landport l'autor més celebrat de les lletres angleses. Escriptor realista, gairebé cronista d'una època, va descriure la societat baixa i marginal del Londres més victorià exercint una funció de denúncia i crítica social. Les seves obres tenen protagonistes molt bons i antagonistes molt dolents, tot i que amb possibilitat de redempció com és el cas d'un dels seus personatges més memorables, Ebenezer Scrooge, l'avar protagonista de Cançó de Nadal, a qui la visita dels fantasmes del Nadal passat, present i futur li fan veure el seu error i espantat per les visions decideix canviar i 'fer el bé esperonat per l'esperit de Nadal'. Un dels temes preferits de Dickens és la infantesa, principal víctima de les desigualtats socials de l'època victoriana i de les injustícies nascudes a l'empara de la revolució industrial. Dickens va exercir una notable influència en escriptors posteriors com Tom Wolfe o John Irving. I encara avui les seves obres són molt llegides. Des de Dickens 2012 s'ha posat en marxa 'una celebració de caire internacional de la vida i obra de Charles Dickens en què hi participen institucions i organitzacions de tot el món per tal d'organitzar un programa d'actes i activitats per commemorar aquest aniversari tan especial', com ens expliquen a Llibres per llegir.

'La finalitat de l'escriptor és que el lector no abandoni'

'Aquest és l'objectiu del novel·lista', diu Eduard Márquez, 'mantenir la tensió narrativa, amagar la informació per despertar l'interès del lector i fer que aquest continuï llegint fins al final'. Márquez és un escriptor auster, metòdic, estricte i el·líptic que revisa la seva obra fins al límit abans de lliurar-la a l'editor, que la reescriu les vegades que calgui per donar-la per acabada. 'L'eina més important d'un escriptor és la paperera', diu Márquez recordant Ernest Hemingway. I és que l'autor de 'El silenci dels arbres' entén i viu l'escriptura com un ofici. Segons Márquez per escriure una novel·la cal una context narratiu poderós i una història humana potent. 'El silenci dels arbres' té ambdues coses'. 'La història, allò de què vols parlar, és el plom del saltamartí a l'hora d'escriure', diu Márquez.

L'origen de 'El silenci dels arbres' el trobem en un passatge de 'L'agulla daurada' de Montserrat Roig en què un antic guia de l'Hermitage continua passejant els visitants per les sales del museu, ara buides, durant el setge de Leningrad i explicant-los els quadres que ja no hi són. 'El silenci dels arbres', una novel·la 'd'amor en temps de guerra', ens parla de la intensitat de la memòria, del poder de la imaginació i de la força interior i per fer-ho ens descriu la història d'uns personatges que viatgen per camins sense retorn, que es fan preguntes i que necessiten recordar el seu passat, destruït per la guerra, per poder sobreviure en el present i assumir que no tenen futur. Es tracta de l'Andreas Hymer, que torna a la seva ciutat natal per donar un concert gratuït i animar així la gent que sobreviu entre l'horror de la destrucció i els franctiradors. En aquest viatge Hymer s'enfronta amb les ferides del passat a través de l'Amela Jensen, la seva examant i poc a poc descobreix la figura de la seva mare, la Sophie Kesner, a qui en realitat no coneixia. 'Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d'anys i amb prou feines n'arribes a conèixer la superfície i poc més' diu l'Amela. El luthier Ernest Bolsi, ara convertit en guia del museu de música que porta els visitants per les sales buides on hi havia exposats els instruments, és el personatge que guia Hymer pel viatge que l'ha de conduir a conèixer la seva mare, una dona inconformista que porta la seva passió per la música al límit cercant noves experiències interpretatives. Bolsi era l'amant de la Sophie Kesner. De rerefons, la figura del pare desdibuixada al començament i que es dimensiona a mesura que avança la novel·la.

I entremig les cartes intercalades. Gent anònima explicant històries individuals en primera persona que ens parlen del setge d'una ciutat qualsevol en una dimensió al·legòrica que dóna més força al text. La novel·la és doncs un trencaclosques que al final encaixa a la perfecció quan el personatge principal és l'encarregat de fer arribar les cartes als seus destinataris. I això Márquez ho fa amb una exhibició d'austeritat narrativa, utilitzant la paraula justa. 'Menys és més', diu. I escriu amb frases curtes, amb punts i seguits i amb una prosa dinàmica, precisa i lleugera que s'acosta a la poesia. Com l'alumne de Juan de Mairena. Sobreposant les escenes i passant del present al passat només amb un moviment de l'objectiu, amb un canvi de pla, amb una 'frontissa', com diu ell. El temps narratiu és sempre present, 'i és que els meus personatges no tenen passat, la guerra els l'ha robat', especifica l'autor.

Des de la gestació de la novel·la fins la seva arribada a les prestatgeries van passar tres anys i mig. En aquest temps Márquez es va documentar fins a l'infinit. Va viatjar a Sarajevo, es va entrevistar amb gent que havia après a conviure amb la tragèdia d'una guerra, va conèixer l'ofici de luthier i va experimentar amb la interpretació musical en escenaris insòlits. 'I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres'. Aquesta és la frase que dóna títol a la novel·la i que Sophie Kesner pronuncia per esperonar un Andreas de vuit anys a deixar-se portar pel so del violí. 'Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cos et sortirà', diu la Sophie.

Eduard Márquez ha assistit aquest vespre a la sessió del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena que s'ha fet a la Biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Gregori. I ens ha captivat. Márquez és un escriptor magnífic, apassionant quan explica el procés de construcció narrativa de la seva novel·la, quan mostra el material: fotografies, receptes de cuina, cartes, esborranys, correccions, apunts i quan parla dels seus records convertits en matèria literària. 'I és que una novel·la és un 50% música i un 50%, sentit', ha dit.

L'Eduard Márquez ahir en un moment de la sessió del Club de lectura. FOTO: Carme Callejon

'Mi planta de naranja lima'

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la de l'escriptor brasiler José Mauro de Vasconcelos publicada inicialment l'any 1968 i que ara Libros del Asteroide ha reeditat (Barcelona, 2011). És la història de Zezé, un nen de cinc anys, que 'vol ser poeta i portar corbata de llaç' i a qui la vida farà gran de manera precoç. La novel·la té trets autobiogràfis ja que es basa en la pròpia història de Vasconcelos i la seva infantesa a Bangú. Els ulls innocents i ingenus de Zezé ens descriuen amb un fort lirisme la vida dels més desfavorits en aquest barri de Rio de Janeiro. I ho fa amb una imaginació desbordant i amb una intel·ligència commovedora. Zezé intenta comprendre el dolor dels adults, el dolor i la frustració del seu pare per no tenir feina, el de la seva mare que ha de treballar a tota hora per poder malviure, el del seu oncle i la seva àvia que veuen amb tristesa com la vida se'ls en va i no tenen res, el de la seva mestra a qui ningú regala flors. Zezé també pateix la càrrega de les seves germanes, Gloria, Jadira i Lalá, de Totoca, el seu germà més gran i del Rey Luís, el seu germanet més petit, de qui Zezé es fa càrrec. També dels seus germanets morts de petits Aracy i Jurandyr i d'una germana que va marxar amb uns parents al nord. I en aquest món de misèria i privacions Zezé, amb una tendresa torbadora i una sensibilitat extraordinària, inventa la seva realitat a partir dels seus 'amics' tan imaginaris com peculiars. Es tracta de Minguinho, el seu arbre de 'laranja lima' a qui Zezé tracta com el seu confident, el rat-penat Luciano, els 'animals del Parque Zoologico' que té instal·lat al pati, el cavall Rayo de Luna o els personatges amb qui Zezé somnia com Tom Mix, Ken Maynard o Fred Thompson. I ho fa per sobreviure en un món massa cruel per a un nen de cinc anys. 'Por eso, creo que el Niño Jesús sólo quiso nacer pobre para exhibirse. Después vió que sólo los ricos servían...', diu Zezé enfadat i trist quan comprova que no té cap regal de Nadal. I és que per a un nen intel·ligent i sensible com Zezé no és fàcil créixer en una família pobra.

La novel·la dibuixa amb cruesa no mancada de poesia la vida a les faveles en un ambient de pobresa extrema i ho fa des dels ulls d'un nen i a partir de la lògica infantil. En realitat 'és un retrat de la infantesa'. I enmig d'aquesta desesperació, Zezé, alter ego de l'autor, que busca únicament la tendresa, 'la vida sin ternura no es gran cosa precisamente', troba el Portugués, el 'Portuga, l'amo del cotxe més bonic del barri' i creu que finalment ha trobat el 'pare' que no té, un pare a qui estimar i admirar i sobretot 'un pare que l'estimi a ell'. Però novament la duresa de la realitat el fa créixer de cop i el 'Mangaratiba' irromp brutalment a la seva vida. 'Mi planta de naranja lima' té molt bona crítica i se la considera un 'document social i un estudi psicològic que sona com una cançó', diu Euclides Marqués Andrade. El llibre acaba amb la 'confesión final' on ficció i realitat es donen la mà i es fusionen quan l'autor escriu 'han pasado los años, mi querido Manuel Valadares. Hoy tengo cuarenta y ocho y a veces en mi soledad, tengo la impresión de que sigo siendo un niño, de que vas a aparecérteme y a traerme cromos de artistas de cine o más canicas. Tú fuiste quien me enseñó la ternura de la vida, mi Portuga querido'.

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la amb banda sonora, les cançons d'Ariovaldo que Zezé escolta i canta o els tangos que canta la mare de Zezé i que ell s'emociona en escoltar-la. L'obra va ser publicada inicialment l'any 1968. Des de llavors se n'han venut més de mig milió d'exemplars en portuguès. La novel·la ha estat traduïda a 32 llengües i és lectura obligatòria a totes les escoles de Brasil. En espanyol, fins ara només havia circulat en edicions llatinoamericanes amb traduccions poc acurades. Per aquesta nova edició de Libros del Asteroide s'ha comptat amb una nova i excel·lent traducció de Carlos Manzano com explica l'editor de Libros del Asteroide, Luís Solano en aquest vídeo:

Club de lectura infantil: 'Quan el pare Noel va caure del cel'

A la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter han presentat aquest divendres a la tarda el Club de lectura infantil: 'Exploradors de contes' dirigit als lectors més joves. La primera lectura proposada és 'Quan el pare Noel va caure del cel' de Cornelie Funke amb il·lustracions de Regina Kehn. Un grup de nens i nenes d'entre 7 i 11 anys han assistit a les explicacions de la Míriam que amb molt bon ofici els ha comentat com anirà el club i les activitats 'amenes i divertides' que hi ha previstes. Els ha entusiasmat! Les sessions es faran l'últim divendres de cada mes a les sis de la tarda a la mateixa biblioteca.

'Quan el pare Noel va caure del cel' explica com Ben coneix Nicolau Bonjan, Pare Noel de professió, després que una tempesta faci estavellar el seu carro contra la terra. Nicolau li explica a Ben la seva lluita contra el Gran Consell del Nadal, dirigit per un Pare Noel dolent i 'modern' que fa temps que intenta destruir els Pares Noel tradicionals, i la manera com, amb l'ajuda del seu ren Espurnadestel, fa anys satisfà els desitjos d'alguns infants, proporcionant-los regals que no es poden comprar.

La sessió d'avui ha acabat amb un berenar per als nens i nenes que han marxat ben contents amb el llibre sota el braç. Aquest club de lectura és gratuït per als assistents i és un servei més de la biblioteca dins les activitats de foment de la lectura. La biblioteca Emília Xargay forma part del CLER (Club de lectures recomanables) que té com a objectiu fomentar la lectura infantil i juvenil per estimular la imaginació i la creativitat dels nens i nenes i dels joves. Es tracta d'una manera dinàmica i atractiva d'animar els lectors més menuts a llegir i participar en activitats diverses al voltant de la lectura, fomentant-ne l'hàbit, afavorint el diàleg, formant-los un esperit crític i oferint-los una nova opció per al temps de lleure. 'La Míriam ens ha dit que és molt important llegir de petits, perquè si no llegim quan toca, després quan siguem grans no entendrem el que llegim', m'ha explicat la Maria. Un bon resum.

'No podia fer altra cosa'

Interior de la Maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger

Visitar Elna amb el guiatge magistral de l'Assumpta Montellà, autora de 'La maternitat d'Elna' és una experiència inoblidable que guardarem per sempre en la carpeta dels arxius perdurables. Després de trepitjar Argelers i imaginar l'horror de viure i morir sobre aquella sorra humida i amb la tramuntana bufant a tota hora, la maternitat és un miratge, 'un oasi de pau enmig d'un oceà de destrucció', com deia la mateixa Elisabeth Eidenbenz. El temps ens va acompanyar, certament. El paisatge que ens oferia la platja va ser un escenari natural per a l'explicació magistral de l'Assumpta que ens va posar a tots la pell de gallina i ens va fer plorar. Les restes de la tempesta que fa uns dies va assotar aquella zona ens van donar una petita idea del que podia ser un dia de pluja i vent en aquella platja sense cap més esguard que el propi coratge. Després del relat dessolador a Argelers, arribar a Elna és tan reconfortant que per un moment vaig imaginar que quan aquelles pobres noies embarassades entraven a la maternitat es devien pensar que s'havien mort i havien anat directament al cel. Era un túnel que ens portava de la mort a la vida. Mercè Domènech, una de les dones entrevistades en el llibre d'Assumpta Montellà diu 'vaig poder infantar a la Maternitat d'Elna. El dia que va néixer el meu fill jo no podia reprimir les llàgrimes. Tothom pensava que plorava d’emoció. Només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers'. Per tants i tants nens enterrats en aquella sorra freda i humida, en aquella trampa mortal. Mercè Doménech parlava del fill d'una seva amiga que va morir pocs dies abans que Elisabet Eidenbenz arribés a Elna.

Argelers perpetua la vergonya de l'ésser humà, capaç de torturar, encara pitjor que matar, altres persones en nom de no se sap ben bé què. Però alhora Elna ens recorda que hi ha esperança. 'La mare em va donar la vida a la Maternitat d'Elna i l'Elisabeth Eidenbenz la confiança en el gènere humà', diu Sergi Barba, un dels 597 nens nascuts a la maternitat i que Montellà va entrevistar per al seu llibre. 'No podia fer altra cosa', deia l'Elisabeth. Impressionant. Com quan l'Assumpta ens va dir que, segons l'Elizabeth, la solidaritat és necessària per combatre l'egoisme que neix de l'esperit de supervivència. Tota una lliçó.

Ahir va ser la darrera vegada que l'Assumpta Montellà va guiar un grup en la visita a la maternitat d'Elna abans que la tanquin per reformar-la. L'Assumpta és una historiadora extraordinària i incansable que lluita per combatre l'oblit, que busca veus anònimes i que posa l'objectiu 'arran de terra', com diu ella, per escriure història en majúscules.

Entre Argelers i Elna, vàrem visitar la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure. Machado, 'el poeta del poble' va morir durant la retirada i la seva tomba s'ha convertit en un lloc de peregrinatge on mai hi falten les flors. 'Estos días azules y ese sol de la infancia' va ser el darrer vers que va escriure el poeta andalús abans de morir. Com al poema 'Retrato', Machado parla de la seva infantesa: 'Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla...' Els darrers versos d'aquest poema de maduresa acompanyen Machado al cementiri de Cotlliure: 'y cuando llegue el día del último viaje y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontrareis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar'. Ahir tots ens vàrem fer una mica més grans.

L'edifici de la maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger

Tota la colla a la platja d'Argelers. FOTO: Cesc Comte

‘Qui trenca el silenci, un dia recull un premi’

Amb aquestes paraules Blanca Busquets va cloure la seva intervenció quan va recollir el premi Llibreter 2011 per la seva novel·la ‘La nevada del cucut’. I és que tant les protagonistes de l’obra, la Tònia i la Lali, dues resilients, com ella mateixa, la Blanca, trenquen silencis escrivint. Aquest dilluns a la nit la Blanca Busquets va assistir al nostre club de lectura i ens va explicar com va gestar l’obra, com la va escriure, què hi ha d’autobiogràfic i què de ficció. Però sobretot ens va assegurar que tota la seva novel·la és fruit de l’observació de la vida. Els seus personatges són creïbles, perquè són versemblants, perquè han existit i existeixen, si bé amb altres noms i en altres llocs. ‘Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita de Gaudí i Maragall però ningú pensa que al costat hi havia la Catalunya rural, de muntanya on s'hi feien barbaritats’, diu Busquets.

Blanca Busquets és una escriptora increïble, perquè fa fàcil allò que sembla impossible. I és que a ‘La nevada del cucut’ hi ha molts elements que casen de manera natural en un exercici de literatura magnífic. Busquets lliga amb maestria, en una novel·la basada en la seva pròpia experiència, elements autobiogràfics amb un homenatge a la literatura catalana concretada en Solitud i els Drames Rurals de Víctor Català, però també en Terra baixa d’Àngel Guimerà quan identifica la muntanya amb els sentiments més purs i la plana amb les passions més baixes. Alhora però ho fa amb una estructura sorprenent i torbadora en què intercala, com un trencaclosques, els episodis del passat amb els episodis actuals i canviant la persona narrativa de primera persona, la Tònia, a tercera, la Lali. D’aquesta manera lliga encara més la combinació entre el passat, el narrador personatge, el de la novel·la autobiogràfica, amb el present, el narrador omniscient, l’espectador que tot ho sap i l’escriptora professional que acaba esdevenint la Lali, alter-ego de la mateixa Blanca Busquets.

La sessió d’ahir va anar molt bé, més que bé. A la tertúlia van sortir tots els temes presents a la novel·la: el silenci anorreador, el paisatge com a personatge, els maltractaments dins el matrimoni, el sotmetiment de les dones, l'analfabetisme, la duresa de la vida ancestral a la Catalunya rural de principis del segle XX, les perversions humanes, l’assetjament escolar, el patiment psicològic, la por, la xocolata, present a totes les novel·les de la Blanca Busquets, l’homenatge a Solitud, a la literatura catalana i a l’ofici d’escriure en general.

Busquets va dir que en aquesta novel·la explica per primera vegada com ella va patir assetjament escolar i com va començar a escriure per alliberar-se i per trencar el silenci. Com la Tònia, com la Lali. D’una manera o altra l’escriptura les salva a totes tres. I és que Busquets és una escriptora incansable. Ja està immersa en un nou projecte que veurà la llum d'aquí un any i que té com a protagonista un violí. Igual que la pròxima novel·la que llegirem al club de lectura: El silenci dels arbres de l'Eduard Màrquez.

Ara ja podem dir que el nostre club ha començat a caminar. I ho ha fet amb pas segur. Tenim una llista de llibres, uns lectors interessats i interessants i de moment el record d'una vetllada entranyable. Gràcies a tots.

Blanca Busquets en un moment de la seva intervenció. 

FOTO: Carme Callejon

Les humanitats seran digitals, o no seran

'Les humanitats seran digitals o no seran'. Aquest és el títol d'una entrevista feta a la professora de la UB Laura Borràs i publicada a la Vanguardia. Borràs és doctora en filologia romànica, directora del Màster de literatura en l'era digital i directora del grup de recerca internacional Hermeneia. Compara els llibres digitals amb el manuscrits miniats medievals en el sentit que cap de les dues manifestacions literàries són enteses en tota la seva complexitat. La diferència és que els manuscrits miniats són considerats alta literatura i en canvi el libre digital encara està 'en procés de configuració i recorrent el seu camí de legitimació', diu. Per Borràs l'error més comú és confondre 'literatura digital amb literatura digitalitzada'.

Segons la professora de la UB 'la literatura impresa que es portada a la pantalla és literatura digitalitzada, mentres que la literatura digital neix i es crea a través de procediments electrònics per ser llegida i consumida també en aquest mitjà, de manera que la condiciona tant en la seva creació com en la seva recepció'. Borràs insisteix i diu que 'la principal diferencia és que la digitalització de la literatura suposa la traslació del model conegut, el paper i la impremta, al format digital. És una simple transposició de suport sense que canvïi l'essència del text en si mateixi, mentres que la literatura digital, per definició, no pot ser impresa perquè aprofita i explota les possibilitats intrínseques del mitjà'. En la literatura digital, el lector estableix el seu propi itinerari a partir de la intertextualitat. En aquest sentit, Borràs recorda la teoria de la recepció segons la qual el fenòmen literari se centra en el lector com a protagonista quant a la construcció de sentits i significats del text. Tal com diu Borràs en analitzar l'obra de Joan Margarit a 'Perquè llegir els clàssics', 'els poemes tenen significats que també responen a les sensibilitats dels diferents lectors'. 'El lector de poesia té més a veure amb l'intèrpret que amb el que s'ha de limitar a escoltar un concert', diu Margarit. Així, la literatura digital permet i cerca la interacció entre lector i autor. Per acabar Borràs destaca que allò veritablement important és llegir 'sigui en el format que sigui'. En aquest punt cal mencionar el seu darrer llibre 'Perquè llegir els clàssics' on apart de reivindicar la vigència dels clàssics fa un elogi de la lectura. 

Helder Farrés parla de 'Novotsky' a Girona

Helder Farrés, autor de Novotsky, la novel·la guanyadora de la darrera edició del premi Just M. Casero de novel·la curta va ser aquest dilluns al vespre a la biblioteca Just Casero de Girona per participar a la tertúlia del club de lectura d'aquest equipament. Amb aquesta trobada comencen els actes de la convocatòria d'enguany del tradicional premi que des de fa més de 30 anys convoca la Llibreria 22. A la tertúlia hi havia també Guillem Terribas, impulsor d'aquest certamen literari, que va explicar que enguany s'hi han presentat 40 originals. Davant d'una vintena de lectors, Farrés va parlar del procés creatiu i va confessar que va escriure la novel·la fins a quatre vegades abans no la va donar per acabada. L'autor de Novotsky va explicar que el seu personatge està basat en els 'hikikomoris', els adolescents japonesos que s'aillen del món i es tanquen a les seves habitacions, però també en la generació ni-ni, joves apàtics que no tenen il·lusió per res ni massa perspectives de futur. Amb tot va assegurar que la síndrome de Novotsky és una malaltia inventada. "Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos l'autor. Segons Farrés, per a ell és afalagador que els lectors li diguin que la seva obra és de lectura fàcil tot i que va destacar que no sempre es correspon la facilitat de lectura amb la facilitat d'escriptura i que a vegades per escriure tres línies li calen tres dies.

L'acte de lliurament de la XXXI edició del premi Casero es farà diumenge dia 30 d'octubre a dos quarts d'una del migdia. En el decurs de l'esdeveniment hi haurà un espectacle poètic a càrrec de Mercè Sampietro i Eduard Iniesta. L'endemà es farà un homenatge a Miquel Pairolí, recentenment desaparegut, en un acte a les vuit del vespre en què hi intervindran Raimon, Enric Soria, Xavier Pla, Lluís Muntada i Carles Puigdemont. Els actes de la convocatòria del Casero d'enguany es completen amb 'Sagarra sensual' a càrrec del Grup Proscènium, el 27 d'octubre a les vuit del vespre, un recital de poemes de Maria Cabrera a càrrec de la mateixa autora, el dia de sant Narcís a les sis de la tarda, lectura poètica de Nadir de Quim Espanyol amb Marta Angelat i Lisa Bause el dia 1 de novembre a les sis de la tarda i un recital de poemes de Manuel Forcano a càrrec del mateix autor el dia 5 de novembre a les sis de la tarda. Tots els actes es fan a la sala la Planeta.

Guillem Terribas, Helder Farrés i Carles Cassú en un moment de la tertúlia.
FOTO: Carme Callejon

Primera trobada del Club de lectura

El passat dijous 6 d'octubre al vespre vàrem fer la primera trobada del Club de lectura. Va ser molt satisfactori veure que comencem un itinerari que ens pot portar moltes coses bones, sensacions, nous coneixements i noves maneres d'interpretar un text a partir de la posada en comú d'allò que el text ens suggereix a cadascú de nosaltres. La idea de crear aquest club de lectura va sorgir ja fa un temps després de reiterades converses respecte la conveniència de muntar un grup a Sant Gregori. La intenció més bàsica és crear un punt de trobada i de debat i alhora establir un fòrum prou interessant per a què escriptors, editors i experts en literatura valorin la possibilitat d'acompanyar-nos en les nostres tertúlies. Aquest és l'esquelet: un grup de gent, uns llibres per llegir i un lloc per trobar-nos i debatre sobre les nostres lectures.


Llegir és un 'plaer acumulatiu' diu la professora de literatura de la UB Laura Borràs a 'Perquè llegir els clàssics avui'. Quan més llegeixes, més vols llegir i més gaudeixes perquè 'una lectura et porta a una altra, i aquesta a una tercera...' i així vas ampliant els teus horitzons literaris i de coneixement i les teves expectatives. Alhora però quan més gran és la llista de lectures més evident és la manca de temps que tenim per llegir-les totes. Henry David Thoreau ens recomana que 'és millor llegir primer els bons llibres atès que el més segur és que no puguem llegir-los tots'. Per això hem de fer una tria acurada. La tria de lectures per aquesta primera edició del Club de Lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena, és la meva selecció. I amb això vull dir que tot i que he intentat seguir un criteri 'objectiu', a l'hora de valorar la qualitat de les obres incloses, la meva subjectivitat hi és present. Es tracta doncs d'una (s)elecció totalment personal. Modificable, per tant, o ampliable, segons la voracitat lectora de cadascú.


Ahir van dedicar la primera sessió del Club a presentar el propi club. A valorar les qüestions més tècniques com horaris, dia de trobada, organització de la tertúlia i altres consideracions alienes al contingut pròpiament literari però no per això menys importants ja que es tracta de l'embolcall que farà que el Club passi de ser interessant a molt interessant. 


Segons Borràs la literatura neix, en certa manera, de la passió. 'Una passió viatjera i explotadora que està directament relacionada amb la necessitat de comprendre, d'entendre, d'explicar-nos el món'. I afegeix que 'té el poder màgic de commoure, de fascinar, d'encantar i d'instruir' i 'permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d'ànim, viure vides en préstec...' La literatura és tot això i més encara. Per això ens fascina. Perquè ens permet viure altres vides tal i com nosaltres les imaginem a partir del que llegim i en el nostre cas a partir del que compartim. Els motius que ens porten a llegir són diversos i variats. Alguns lectors ho fan per adquirir nous coneixements, altres per divertiment, altres per evadir-se en móns desconeguts, altres per pur plaer... Com diu Michel Houllebecq, '`viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida'. 


En fi tot el que us he exposat fins aquí és el marc teòric, però ni aquest club ni cap altre seria res sense l'entusiasme dels lectors. Per acabar dir-vos que la idea de posar-lo en marxa ha estat meva però l'èxit serà de tots.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Novel·la epistolar que ens mostra la vida durant i després de la II Guerra Mundial en una illa del canal de la Mànega, a Anglaterra. L'autora ho fa a través dels ulls encuriosits de la protagonista, la Juliet Ashton, una escriptora que cerca un tema per la seva nova novel·la i que aterra a l'illa després d'intercanviar un seguit de cartes amb alguns dels seus habitants. A l'illa la Juliet troba el seu lloc al món i descobreix una societat literària, de nom ben curiós, nascuda durant l'ocupació alemanya per amagar unes trobades. Té passatges deliciosos.

Hi ha quatre passatges que em van encantar. 'La veritat és que estic trista – més trista del que vaig estar durant la guerra. Tot està tan fet malbé, Sophie: els carrers, els edificis, la gent. Especialment la gent'. (pag. 15). El trobo tan trist i alhora tan preciós aquest paràgraf. L'altra que m'encanta és '...mentia perquè era massa 'gandul per assabentar-se dels fets i massa estúpid per entendre el mal que les mentides infligien a les nobles tradicions del periodisme' (pag. 32.). Aplicable a la vida en general. La tercera frase que destacaria es 'Llegir bons llibres no et deixa gaudir dels mals llibres' (pag. 55). Una gran veritat.

La novel·la transcorre entre el 8 de gener i el 17 de setembre de 1946 i en destacaria la descripció de la l'illa de Guernsey i la seva gent, una història molt humana. Els passatges de la guerra, descrits amb un humor molt britànic, però no per això exents de duresa, i alhora l'elogi de la lectura que hi ha al llarg de tota la novel·la i l'homenatge a Jane Austen i Oscar Wilde. Molt recomanable.

El darrer paràgraf que m'encanta: 'Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer'.

Benvinguts al club de lectura

Benvinguts al club de lectura de l'Ateneu de la Vall del Llémena. La voluntat d'aquest club és atreure l'atenció de gent amb una afició comuna, llegir. Pretenem compartir les lectures i organitzar trobades, tertúlies, i activitats al voltant dels temes que vagin sorgint. Ens reunirem un cop al mes per parlar i debatre sobre les obres que anem llegint. El club és obert a tothom i gratuït. Començarà el mes d'octubre i hem programat 9 sessions.


De fet prefereixo pensar més en una tertúlia, més evocadora que un club, que ens inspira un lloc tancat, selecte i restrictictiu. En aquest cas el que m'agradaria és que fóssim un grup de lectors amb ganes de trobar-nos i que la mateixa lectura ens portés a altres lectures. Quan tenim una experiència, i llegir un llibre ho és, a tots ens agrada compartir-la. Si és bona per fer-ne partíceps els nostres amics i si és dolenta, per buscar el consol dels que ens envolten o bé, per advertir-los que no caiguin en el mateix error. En el cas de les nostres lectures, ens trobem amb el mateix. Si la novel·la ens agrada o la considerem bona, volem que els nostres amics la gaudeixin i si no, els volem estalviar la pèrdua de temps o la mala estona.


Hi ha molts matisos en una obra que a vegades se'ns escapen i la funció de la tertúlia és posar en comú les vivències, les experiències i les percepcions de tots els lectors de manera que en compartir-les les fem nostres i se'n obri un ventall amplíssim de noves interpretacions.


Contactarem amb els escriptors i escriptores i els convidarem a venir a les nostres trobades per compartir delicioses vetllades literàries.


Farem un recorregut per diferents obres, majoritàriament narrativa, d'autors diversos i temàtiques variades i combinarem novel·la clàssica amb novetats editorials tant en català com en castellà.

David Serrano ens parla de 'La nevada del cucut'

El professor David Serrano ens parla en el seu blog de 'La nevada del cucut' i ens fa una anàlisi molt acurada de l'obra, els seus personatges i el context en què es desenvolupa. També ens parla de les reminiscències de Solitud i de la presència esfereïdora del silenci com a personatge de l'obra així com de l'experiència personal com a punt de partida de la novel·la. De lectura obligatòria per entendre una mica més la novel·la de Blanca Busquets.