Que el 2012 ens faci a tots una mica millors

Que el 2012 ens faci a tots una mica millors. Que el nou any que ara comença ens permeti fer realitat els nostres somnis i els de les persones que estimem, que puguem viure i tirar endavant. Avui és 31 de desembre, el dia que surt l'home dels nassos, el dia en què a l'any ja només li queda el darrer sospir. I ens trobem amb els amics i la família per dir-li adéu i per celebrar l'arribada de l'any nou que ens ha de portar tot allò que l'any que ara se'n va ens ha negat. 'És cert però que el 31 de desembre mai celebrem l'any que hem viscut sinó el que encara hem de viure. Celebrem l'any que encara no hem tingut temps d'espatllar i que, de moment, es conserva tal i com ens l'imaginem. I de passada confirmem que, les coses, ens agrada més començar-les que no pas acabar-les', explicava el periodista Albert Om. Ben cert. Que tinguem tots un any nou carregat d'il·lusions i de força per tirar-les endavant i que 'la nostra vida estigui a l'alçada de les nombroses i a vegades, injustificades, expectatives que desperten els instants previs'.

Els deu èxits editorials del 2011

La darrera setmana de l'any és sempre hora de fer balanços i de mirar enrera per analitzar què hem fet bé i continuar fent-ho i què hem fet malament i corregir-ho. En el món editorial passa el mateix i així avui, tres dies abans d'acabar el 2011, tant el Diari Ara, Els deu fenòmens editorials del 2011 com el Periódico, Els 10 millors llibres de l'any de la literatura catalana, fan balanç de quins han estat els títols escollits majoritàriament pels catalans al llarg de l'any que toca a la seva fi. Tant l'un com l'altre coincideixen a destacar 'Primavera, estiu etc' de la Marta Rojals com un dels fenòmens literaris d'aquest 2011. Una altra de les coincidències és la presència de la tan esperada i celebrada novel·la de Jaume Cabré, 'Jo confesso'. També ens satisfà enormement veure que entre els escriptors més llegits d'enguany hi ha l'Eduard Màrquez, amb la seva novel·la 'L'últim dia abans de demà', que encara no fa un mes ens va visitar al nostre club de lectura. I continuant amb els balanços, gràcies a tots els que heu fet possible que aquest any haguem tingut gairebé dues mil visites al nostre bloc.

POTSER NADAL

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol

'Un escriptor es reconeix en l'estil'

'L'escriptor com a creador no pensa en el lector però el té en compte, perquè allà on es reconeix l'autor és en el seu estil', ha dit l'escriptor Jaume Cabré que aquest dimecres al migdia ha fet una conferència a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Cabré ha obert el bloc 'La llengua i la creació literària actuals' dins el cicle 'La llengua avui: reptes i propostes actuals'. L'autor de la tan celebrada 'Jo confesso' ha assegurat que escriu 'per necessitat vital' 'per crear móns, narrar, explicar' i ha recordat Rainer Maria Rilke, 'una obra d'art és bona s'hi ha nascut a l'impuls d'una íntima necessitat', i la seva defensa de la 'solitud creativa' a 'Cartes a un jove poeta'. Cabré ha parlat del procés creatiu i de l'escriptor com a poeta, com a artesà del llenguatge, i ha assegurat que ''l'esperit de la matèria és la literatura si tenim en compte que la matèria és la llengua'. Segons l'autor de 'Les veus del Pamano' 'una novel·la són paraules, una obvietat extraordinària per la seva complexitat' i ha afegit que un escriptor es reconeix per l'estil. 'Els escriptors sovint utilitzem material autobiogràfic però només el reconeix qui ens coneix molt íntimament', ha dit i ha afegit que en canvi el lector reconeix l'estil d'un escriptor, el to, la manera d'utilitzar la llengua. 'Allà on sóc jo és en la manera de tractar el llenguatge', ha dit i ha afegit que 'un escriptor ha de tenir consciència d'estil' i tenir molt present que 'res del que escrivim quedarà impune'.

Cabré ha recordat que 'és escriptor perquè és lector' i ha qualificat la lectura com 'l'art de l'apropiació de les obres dels altres. 'Som grans no pel que escrivim sinó pel que llegim', va dir Borges. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010 ha assegurat que va començar a escriure gràcies a haver llegit Andrei Platonov, un silenciat novel·lista rus autor de 'Chevengur' o 'L'excavació'. 'Un mestre pintant paisatges interiors', ha dit. Ha ressaltat de Platonov la seva capacitat per escriure sobre les emocions, per utilitzar les figures literàries com a part de l'argument per donar força al text i per crear personatges duals que es debaten entre el món real i l'imaginari, entre el bé i el mal. N'ha destacat el conte 'Fro' en què el personatge principal, Frosia, es converteix en metàfora quan sent tant de dolor que esdevé la carta que no li arriba mai del seu marit absent. 'Es tracta d'escriure les emocions dels personatges perquè el lector visqui la seva vida'. 'Quan escrius pretens que el lector vegi aquell món com l'únic possible amb uns personatges que ja tenien vida quan comença la novel·la. En alguns casos l'expliques, en altres s'intueix i en un altres s'obvia, però hi és i quan la novel·la s'acaba els personatges continuen vivint en la ment dels lectors, en el seu món'. I és que el lector accepta les convencions literàries igual que s'accepten en qualsevol manifestació artística, el tempo, la localització, les el·lipsis i el subtext: tot allò que fa referència a l'imaginari, a la simbologia i a la mirada de l'escriptor que és el que defineix el gènere. En definitiva, el to, que també inclou l'elecció del tipus de narrador, el temps narratiu o el punt de vista.

'El gran compromís d'un escriptor és la llengua' ha assegurat Cabré tot i que ha diferenciat la seva tasca de la dels comunicadors respecte la seva responsabilitat i inicidència quant a l'ús social de la llengua. Segons Cabré 'la llengua la crea i la modifica el parlant, però l'escriptor la il·lumina'. L'acte ha acabat amb la lectura d'una faula de l'escriptor Vitali Chentalinski, admirador de Platonov que explica la història d'un nen que juga a pilota en un pati interior a Moscú i molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Erich Maria Remarque. Es aquest mateix moment aquest escriptor alemany està al seu xalet suís reflexionant sobre la vida i arriba a la conclusió que no li ha anat pas malament però que Hemingway era molt millor escriptor que ell. Al seu torn, l'escriptor nordamericà, autor de 'El vell i el mar', està al Carib i fa un repàs a la seva vida. Hemingway pensa que li ha anat prou bé però està segur que Platonov era molt millor escriptor que ell. En aquell precís moment Platonov persegueix el nen que molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Eric Maria Remarque.

L'arbre dels desitjos

Riu. Perdona. Relaxa't. Demana ajut. Fes un favor. Digues el que penses. Vés a caminar. Trenca un hàbit. Vés a córrer. Pinta un quadre. Somriu al teu fill i fes-li un petó. Permete't brillar. Mira fotos velles. Plora. Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa. Escolta un amic. Accepta un compliment. Mostra la teva felicitat. Escriu en el teu diari. Acaba un projecte. Ajuda un ancià. Compleix les promeses. Regala un conte. Sigues un nen altra vegada. Escolta la natura. Avui no et preocupis. Deixa que algú t'ajudi. Tracta't com un amic. Permete't equivocar-te. Fes un àlbum familiar. Fes feliços els que t'envolten. Mira una flor amb atenció. Perd una mica de temps. Apaga la televisió i parla. Escolta la teva música preferida. Aprèn allò que sempre has desitjat. Fes una llista de les coses que et fan sentir. Vés a la biblioteca i escolta el silenci. Tanca els ulls i imagina les ones de la platja. Deixa que el vent et despentini. Fes que algú se senti important. Truca els teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida. Digues a la persona estimada que l'estimes molt. Posa nom a un estel. Sàpigues que no estàs sol. Pensa en el que tens. Fes-te un regal. Respira profundament. Cultiva l'amor. Finalment... somriu. 


Club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena
(Xmas tree made from books. By Cory Doctorow)

'La finalitat de l'escriptor és que el lector no abandoni'

'Aquest és l'objectiu del novel·lista', diu Eduard Márquez, 'mantenir la tensió narrativa, amagar la informació per despertar l'interès del lector i fer que aquest continuï llegint fins al final'. Márquez és un escriptor auster, metòdic, estricte i el·líptic que revisa la seva obra fins al límit abans de lliurar-la a l'editor, que la reescriu les vegades que calgui per donar-la per acabada. 'L'eina més important d'un escriptor és la paperera', diu Márquez recordant Ernest Hemingway. I és que l'autor de 'El silenci dels arbres' entén i viu l'escriptura com un ofici. Segons Márquez per escriure una novel·la cal una context narratiu poderós i una història humana potent. 'El silenci dels arbres' té ambdues coses'. 'La història, allò de què vols parlar, és el plom del saltamartí a l'hora d'escriure', diu Márquez.

L'origen de 'El silenci dels arbres' el trobem en un passatge de 'L'agulla daurada' de Montserrat Roig en què un antic guia de l'Hermitage continua passejant els visitants per les sales del museu, ara buides, durant el setge de Leningrad i explicant-los els quadres que ja no hi són. 'El silenci dels arbres', una novel·la 'd'amor en temps de guerra', ens parla de la intensitat de la memòria, del poder de la imaginació i de la força interior i per fer-ho ens descriu la història d'uns personatges que viatgen per camins sense retorn, que es fan preguntes i que necessiten recordar el seu passat, destruït per la guerra, per poder sobreviure en el present i assumir que no tenen futur. Es tracta de l'Andreas Hymer, que torna a la seva ciutat natal per donar un concert gratuït i animar així la gent que sobreviu entre l'horror de la destrucció i els franctiradors. En aquest viatge Hymer s'enfronta amb les ferides del passat a través de l'Amela Jensen, la seva examant i poc a poc descobreix la figura de la seva mare, la Sophie Kesner, a qui en realitat no coneixia. 'Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d'anys i amb prou feines n'arribes a conèixer la superfície i poc més' diu l'Amela. El luthier Ernest Bolsi, ara convertit en guia del museu de música que porta els visitants per les sales buides on hi havia exposats els instruments, és el personatge que guia Hymer pel viatge que l'ha de conduir a conèixer la seva mare, una dona inconformista que porta la seva passió per la música al límit cercant noves experiències interpretatives. Bolsi era l'amant de la Sophie Kesner. De rerefons, la figura del pare desdibuixada al començament i que es dimensiona a mesura que avança la novel·la.

I entremig les cartes intercalades. Gent anònima explicant històries individuals en primera persona que ens parlen del setge d'una ciutat qualsevol en una dimensió al·legòrica que dóna més força al text. La novel·la és doncs un trencaclosques que al final encaixa a la perfecció quan el personatge principal és l'encarregat de fer arribar les cartes als seus destinataris. I això Márquez ho fa amb una exhibició d'austeritat narrativa, utilitzant la paraula justa. 'Menys és més', diu. I escriu amb frases curtes, amb punts i seguits i amb una prosa dinàmica, precisa i lleugera que s'acosta a la poesia. Com l'alumne de Juan de Mairena. Sobreposant les escenes i passant del present al passat només amb un moviment de l'objectiu, amb un canvi de pla, amb una 'frontissa', com diu ell. El temps narratiu és sempre present, 'i és que els meus personatges no tenen passat, la guerra els l'ha robat', especifica l'autor.

Des de la gestació de la novel·la fins la seva arribada a les prestatgeries van passar tres anys i mig. En aquest temps Márquez es va documentar fins a l'infinit. Va viatjar a Sarajevo, es va entrevistar amb gent que havia après a conviure amb la tragèdia d'una guerra, va conèixer l'ofici de luthier i va experimentar amb la interpretació musical en escenaris insòlits. 'I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres'. Aquesta és la frase que dóna títol a la novel·la i que Sophie Kesner pronuncia per esperonar un Andreas de vuit anys a deixar-se portar pel so del violí. 'Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cos et sortirà', diu la Sophie.

Eduard Márquez ha assistit aquest vespre a la sessió del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena que s'ha fet a la Biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Gregori. I ens ha captivat. Márquez és un escriptor magnífic, apassionant quan explica el procés de construcció narrativa de la seva novel·la, quan mostra el material: fotografies, receptes de cuina, cartes, esborranys, correccions, apunts i quan parla dels seus records convertits en matèria literària. 'I és que una novel·la és un 50% música i un 50%, sentit', ha dit.

L'Eduard Márquez ahir en un moment de la sessió del Club de lectura. FOTO: Carme Callejon

L'Ulisses de Joyce a Llibresperllegir.cat

Si teniu ganes de llegir Ulisses de Joyce ara és el moment. Llibresperllegir.cat ha programat una 'primera lectura conjunta' on-line amb la col·laboració d'en Ferran Genís per al mes de gener. En plena ressaca nadalenca potser ens anirà bé llegir el clàssic de Joyce, basat en l'Odissea d'Homer. Personalment és una assignatura pendent que tinc des de la Universitat. Tal i com explica Genís, Ulisses, de lectura especialment complexa, narra la vida de tres persones al llarg d'un sol dia a Dublín, Leopold Bloom, la seva dona Molly i Stephen Dedalus. Ferran Genís ens recomana que Ulisses s'ha de llegir en el menor temps possible 'per seguir el ritme voraç de la novel·la' i 'sobretot s'ha de rellegir', diu. L'obra la podem trobar en català editada per Proa i en castellà per Lumen. Gràcies a Llibresperllegir.cat per la iniciativa.

Pla de lectura 2011-2015 amb un objectiu ambiciós: cada nen ha de llegir 25 llibres l'any i cada jove, 30.

El nou Pla de lectura 2011-2015 ha nascut amb un objectiu ambiciós: cada nen ha de llegir 25 llibres l'any i cada jove, 30. El Pla 'pretén millorar els índex de lectura dels catalans i apropar-nos a la mitjana europea i estableix com a prioritat reduir el fracàs escolar potenciant la lectura sistemàtica al llarg de tota l'escolaritat'. Queda clar que per tenir adults lectors s'ha d'educar els nens en el convenciment que 'llegir ens fa més grans'. Però això com s'aconsegueix? Així perquè sí? Un nen no hi entén de conveniències. Si a un escolar li dius que ha de fer una cosa perquè quan sigui gran ho agrairà no veurà pas la necessitat de fer-ho ara i pensarà que té tot el temps del món per arribar-hi. El que hem d'aconseguir entre tots: pares, mestres, bibliotecaris, escriptors, il·lustradors, editors, llibreters i tots els agents implicats en l'ofici d'escriure i el plaer de llegir és convertir la lectura en una necessitat col·lectiva. La competència lectora és bàsica per assolir el coneixement. Llegint aprenem, per tant llegir és una necessitat. Però hem d'anar més enllà i fomentar, amb tots els instruments al nostre abast, el plaer de la lectura com una forma de lleure, d'adquisició d'esperit crític i de desenvolupament de la imaginació i la creativitat. Començant pel graó més inicial de l'aprenentatge que és el mimetisme: un nen fa el que veu a fer. De pares lectors, fills lectors. I acabant per les noves tecnologies i les xarxes socials que tenim al nostre abast creant eines com el portal Què llegeixes, des del 2009 un espai de trobada de la comunitat lectora, o bé potenciant el paper del municipi i les entitats culturals que l'integren per fer difusió de la lectura com a activitat lúdica que ens ajuda a créixer i amb el convenciment que 'llegir ens fa més lliures'.

Enmig el ventall és molt ampli i és necessària una mica d'imaginació per suplir, en alguns casos, la falta de recursos. Un dels pilars del foment de la lectura són les biblioteques, i el Mapa de la lectura pública, però també les llibreries amb l'organització d'activitats, jocs i estratègies: clubs de lectura, itineraris literaris, lectures en veu alta, xerrades amb els autors, anades al teatre o al cinema, presentacions de llibres, doc-sessions, cicles temàtics, cursos... Des d'aquí una menció especial al paper dels bibliotecaris i llibreters pel seu paper fonamental a l'hora de guiar i assessorar els lectors. També les AMPES a l'hora d'organitzar activitats extraescolars hauran de tenir en compte aquest objectiu així com les diferents entitats culturals, ateneus i associacions.

El nou pla de lectura, hereu del Pla 2008-2011, i nascut dins la societat del coneixement dóna un paper fonamental a l'escola però també té altres eixos d'actuació com incrementar la lectura a les biblioteques, enfortir el sector editorial i llibreter, augmentar la presència del llibre a la societat, donar més visibilitat a la figura de l'autor i utilitzar els mitjans de comunicació i la xarxa per fer-ne difusió i fomentar la participació. L'any 2009 només un 3,6% de la població escolar catalana al final de l'ESO tenia una competència lectora de nivell superior i un 13,5% la tenia de nivell baix. Segons els experts amb 30 minuts diaris de lectura a l'escola i 20 més a casa aquests percentatges podrien millorar. Per passar de la teoria a la pràctica tots hi hem d'estar d'acord i ens hi hem d'implicar ja que per molts plans que es redactin si no actuem quedaran en res.

'Mi planta de naranja lima'

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la de l'escriptor brasiler José Mauro de Vasconcelos publicada inicialment l'any 1968 i que ara Libros del Asteroide ha reeditat (Barcelona, 2011). És la història de Zezé, un nen de cinc anys, que 'vol ser poeta i portar corbata de llaç' i a qui la vida farà gran de manera precoç. La novel·la té trets autobiogràfis ja que es basa en la pròpia història de Vasconcelos i la seva infantesa a Bangú. Els ulls innocents i ingenus de Zezé ens descriuen amb un fort lirisme la vida dels més desfavorits en aquest barri de Rio de Janeiro. I ho fa amb una imaginació desbordant i amb una intel·ligència commovedora. Zezé intenta comprendre el dolor dels adults, el dolor i la frustració del seu pare per no tenir feina, el de la seva mare que ha de treballar a tota hora per poder malviure, el del seu oncle i la seva àvia que veuen amb tristesa com la vida se'ls en va i no tenen res, el de la seva mestra a qui ningú regala flors. Zezé també pateix la càrrega de les seves germanes, Gloria, Jadira i Lalá, de Totoca, el seu germà més gran i del Rey Luís, el seu germanet més petit, de qui Zezé es fa càrrec. També dels seus germanets morts de petits Aracy i Jurandyr i d'una germana que va marxar amb uns parents al nord. I en aquest món de misèria i privacions Zezé, amb una tendresa torbadora i una sensibilitat extraordinària, inventa la seva realitat a partir dels seus 'amics' tan imaginaris com peculiars. Es tracta de Minguinho, el seu arbre de 'laranja lima' a qui Zezé tracta com el seu confident, el rat-penat Luciano, els 'animals del Parque Zoologico' que té instal·lat al pati, el cavall Rayo de Luna o els personatges amb qui Zezé somnia com Tom Mix, Ken Maynard o Fred Thompson. I ho fa per sobreviure en un món massa cruel per a un nen de cinc anys. 'Por eso, creo que el Niño Jesús sólo quiso nacer pobre para exhibirse. Después vió que sólo los ricos servían...', diu Zezé enfadat i trist quan comprova que no té cap regal de Nadal. I és que per a un nen intel·ligent i sensible com Zezé no és fàcil créixer en una família pobra.

La novel·la dibuixa amb cruesa no mancada de poesia la vida a les faveles en un ambient de pobresa extrema i ho fa des dels ulls d'un nen i a partir de la lògica infantil. En realitat 'és un retrat de la infantesa'. I enmig d'aquesta desesperació, Zezé, alter ego de l'autor, que busca únicament la tendresa, 'la vida sin ternura no es gran cosa precisamente', troba el Portugués, el 'Portuga, l'amo del cotxe més bonic del barri' i creu que finalment ha trobat el 'pare' que no té, un pare a qui estimar i admirar i sobretot 'un pare que l'estimi a ell'. Però novament la duresa de la realitat el fa créixer de cop i el 'Mangaratiba' irromp brutalment a la seva vida. 'Mi planta de naranja lima' té molt bona crítica i se la considera un 'document social i un estudi psicològic que sona com una cançó', diu Euclides Marqués Andrade. El llibre acaba amb la 'confesión final' on ficció i realitat es donen la mà i es fusionen quan l'autor escriu 'han pasado los años, mi querido Manuel Valadares. Hoy tengo cuarenta y ocho y a veces en mi soledad, tengo la impresión de que sigo siendo un niño, de que vas a aparecérteme y a traerme cromos de artistas de cine o más canicas. Tú fuiste quien me enseñó la ternura de la vida, mi Portuga querido'.

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la amb banda sonora, les cançons d'Ariovaldo que Zezé escolta i canta o els tangos que canta la mare de Zezé i que ell s'emociona en escoltar-la. L'obra va ser publicada inicialment l'any 1968. Des de llavors se n'han venut més de mig milió d'exemplars en portuguès. La novel·la ha estat traduïda a 32 llengües i és lectura obligatòria a totes les escoles de Brasil. En espanyol, fins ara només havia circulat en edicions llatinoamericanes amb traduccions poc acurades. Per aquesta nova edició de Libros del Asteroide s'ha comptat amb una nova i excel·lent traducció de Carlos Manzano com explica l'editor de Libros del Asteroide, Luís Solano en aquest vídeo:

Club de lectura infantil: 'Quan el pare Noel va caure del cel'

A la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter han presentat aquest divendres a la tarda el Club de lectura infantil: 'Exploradors de contes' dirigit als lectors més joves. La primera lectura proposada és 'Quan el pare Noel va caure del cel' de Cornelie Funke amb il·lustracions de Regina Kehn. Un grup de nens i nenes d'entre 7 i 11 anys han assistit a les explicacions de la Míriam que amb molt bon ofici els ha comentat com anirà el club i les activitats 'amenes i divertides' que hi ha previstes. Els ha entusiasmat! Les sessions es faran l'últim divendres de cada mes a les sis de la tarda a la mateixa biblioteca.

'Quan el pare Noel va caure del cel' explica com Ben coneix Nicolau Bonjan, Pare Noel de professió, després que una tempesta faci estavellar el seu carro contra la terra. Nicolau li explica a Ben la seva lluita contra el Gran Consell del Nadal, dirigit per un Pare Noel dolent i 'modern' que fa temps que intenta destruir els Pares Noel tradicionals, i la manera com, amb l'ajuda del seu ren Espurnadestel, fa anys satisfà els desitjos d'alguns infants, proporcionant-los regals que no es poden comprar.

La sessió d'avui ha acabat amb un berenar per als nens i nenes que han marxat ben contents amb el llibre sota el braç. Aquest club de lectura és gratuït per als assistents i és un servei més de la biblioteca dins les activitats de foment de la lectura. La biblioteca Emília Xargay forma part del CLER (Club de lectures recomanables) que té com a objectiu fomentar la lectura infantil i juvenil per estimular la imaginació i la creativitat dels nens i nenes i dels joves. Es tracta d'una manera dinàmica i atractiva d'animar els lectors més menuts a llegir i participar en activitats diverses al voltant de la lectura, fomentant-ne l'hàbit, afavorint el diàleg, formant-los un esperit crític i oferint-los una nova opció per al temps de lleure. 'La Míriam ens ha dit que és molt important llegir de petits, perquè si no llegim quan toca, després quan siguem grans no entendrem el que llegim', m'ha explicat la Maria. Un bon resum.

'No podia fer altra cosa'

Interior de la Maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger

Visitar Elna amb el guiatge magistral de l'Assumpta Montellà, autora de 'La maternitat d'Elna' és una experiència inoblidable que guardarem per sempre en la carpeta dels arxius perdurables. Després de trepitjar Argelers i imaginar l'horror de viure i morir sobre aquella sorra humida i amb la tramuntana bufant a tota hora, la maternitat és un miratge, 'un oasi de pau enmig d'un oceà de destrucció', com deia la mateixa Elisabeth Eidenbenz. El temps ens va acompanyar, certament. El paisatge que ens oferia la platja va ser un escenari natural per a l'explicació magistral de l'Assumpta que ens va posar a tots la pell de gallina i ens va fer plorar. Les restes de la tempesta que fa uns dies va assotar aquella zona ens van donar una petita idea del que podia ser un dia de pluja i vent en aquella platja sense cap més esguard que el propi coratge. Després del relat dessolador a Argelers, arribar a Elna és tan reconfortant que per un moment vaig imaginar que quan aquelles pobres noies embarassades entraven a la maternitat es devien pensar que s'havien mort i havien anat directament al cel. Era un túnel que ens portava de la mort a la vida. Mercè Domènech, una de les dones entrevistades en el llibre d'Assumpta Montellà diu 'vaig poder infantar a la Maternitat d'Elna. El dia que va néixer el meu fill jo no podia reprimir les llàgrimes. Tothom pensava que plorava d’emoció. Només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers'. Per tants i tants nens enterrats en aquella sorra freda i humida, en aquella trampa mortal. Mercè Doménech parlava del fill d'una seva amiga que va morir pocs dies abans que Elisabet Eidenbenz arribés a Elna.

Argelers perpetua la vergonya de l'ésser humà, capaç de torturar, encara pitjor que matar, altres persones en nom de no se sap ben bé què. Però alhora Elna ens recorda que hi ha esperança. 'La mare em va donar la vida a la Maternitat d'Elna i l'Elisabeth Eidenbenz la confiança en el gènere humà', diu Sergi Barba, un dels 597 nens nascuts a la maternitat i que Montellà va entrevistar per al seu llibre. 'No podia fer altra cosa', deia l'Elisabeth. Impressionant. Com quan l'Assumpta ens va dir que, segons l'Elizabeth, la solidaritat és necessària per combatre l'egoisme que neix de l'esperit de supervivència. Tota una lliçó.

Ahir va ser la darrera vegada que l'Assumpta Montellà va guiar un grup en la visita a la maternitat d'Elna abans que la tanquin per reformar-la. L'Assumpta és una historiadora extraordinària i incansable que lluita per combatre l'oblit, que busca veus anònimes i que posa l'objectiu 'arran de terra', com diu ella, per escriure història en majúscules.

Entre Argelers i Elna, vàrem visitar la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure. Machado, 'el poeta del poble' va morir durant la retirada i la seva tomba s'ha convertit en un lloc de peregrinatge on mai hi falten les flors. 'Estos días azules y ese sol de la infancia' va ser el darrer vers que va escriure el poeta andalús abans de morir. Com al poema 'Retrato', Machado parla de la seva infantesa: 'Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla...' Els darrers versos d'aquest poema de maduresa acompanyen Machado al cementiri de Cotlliure: 'y cuando llegue el día del último viaje y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontrareis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar'. Ahir tots ens vàrem fer una mica més grans.

L'edifici de la maternitat d'Elna
FOTO: Enric Llauger

Tota la colla a la platja d'Argelers. FOTO: Cesc Comte

La felicitat té el límit exacte dels nostres cossos

Iolanda Batallé, autora de 'La memòria de les formigues' (Ara Llibres), ha estat aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona per presentar el seu nou llibre 'El límit exacte dels nostres cossos' (Amsterdam). Batallé ha explicat que la seva obra és un recull de contes dividits en dues parts, la primera més 'frívola i directa' i la segona 'més dura i cruel, però alhora més poètica i intimista'. Segons l'autora el llibre parla del desig, 'el desig sexual i el desig de viure i de sobreviure a la guerra i a la vida', ha explicat.

Acompanyada de Guillem Terribas i del músic i escriptor Francesc Miralles, la presentació ha constat d'una lectura musicada de fragments de 'La Capel family', el conte que inicia la segona part. 'Utilitzar massa hores del teu temps en coses que no t'agraden hauria d'estar prohibit', diu Batallé en aquest conte i afegeix 'els vius som uns privilegiats que ens compliquem la vida de mala manera'. El conte acaba sent un recull de reflexions, algunes àcides, sobre la vida i assegura que 'amb una ració d'aquesta vida ja n'hi havia prou, i si no, que ho preguntessin als nens de les guerres'. Batallé conclou que la 'felicitat té el límit exacte dels nostres cossos' i acaba dient que 'la feina hauria de ser estimar'.

Es tracta d'un recull de setze contes, d'històries 'humanes', de situacions absurdes, protagonitzades per 'personatges inusuals que diuen molt de nosaltres mateixos, de les nostres relacions i comportament, de la vida que vivim i la que no vivim i sobretot de la vida que ens agradaria viure, dels nostres desitjos, anhels, somnis i frustracions. 'Avui he vist la terra de les flors. No és aquí ni allà, és per tot arreu. Només cal mirar', diu l'autora. Batallé és escriptora, periodista i editora. Actualment és directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. 

La presentació ha acabat amb la lectura musicada del conte 'El consolador, la Mari i el coix', 'potser en un altre lloc, en un altre poble, un coix espera un altre coix en una sabateria. Potser és el coix del meu coix i com que tots dos esperen asseguts mai es trobaran'. En algun racó de la nostra ànima tots esperem alguna cosa durant tota la nostra vida que mai no passarà.

Iolanda Batallé llegint un fragment de 'El límit exacte dels nostres cossos' 

FOTO: Enric Llauger

'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci'

Michela Murgia, escriptora sarda i autora de 'L'acabadora' ha estat aquest matí a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter per parlar de la seva novel·la. 'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci', ha assegurat Murgia i és que 'L'acabadora' és una novel·la on tanta importància té el que es diu com el que no es diu. Les mirades, els gestos, els silencis i les absències configuren un univers carregat de simbolisme on, segons ha explicat Murgia, 'no tot el que s'explica és real però sí que és veritat'. 'Si es coneix bé una realitat se'n pot captar l'essència', ha dit.

'L'acabadora' ens relata la història de Bonaria Urrai, una dona encarregada d'ajudar a ben morir els veïns de la seva comunitat. 'És un ofici que només té sentit en el si d'una col·lectivitat on tot es fa de manera coral: néixer, viure i morir', ha dit Murgia. La novel·la també relata el fenòmen dels fillus de anima, 'nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra', diu la mateixa autora en les primeres frases de la seva obra. 'Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai era filla d'aquest segon part', diu Murgia. Maria va amb Bonaria Urrai i amb ella estableix una relació maternoflial només possible en una cultura com la de Sardenya que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Murgia ha explicat que ella mateixa és una filla d'ànima. 'La Maria mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar però no va aconseguir que li vingués al cap'. Aquesta escena té a veure amb la fatalitat i amb els silencis tan presents a la novel·la. 'A Sardenya un ha d'entendre les coses abans que es diguin i fins i tot abans que passin', ha dit l'escriptora. 'L'acabadora', al final és 'una novel·la coral on l'autèntic protagonista és un poble, una època i la seva manera d'entendre la vida i la mort'. 'Aquesta trama de relacions és el que fa possible l'existència de l'acabadora', ha explicat la novel·lista.

Murgia ha assegurat que tot i la pràctica tan estesa dels fillus de ànima no hi havia hagut mai cap novel·la que en parlés i que ella en va voler deixar un testimoni. 'Mai cap escriptor havia parlat d'aquest ús tan comú a Sardenya', ha dit. 'Cada paraula té la potència d'un món' ha explicat i 'si no és així, val més no dir-la', ha afegit. En la seva manera d'entendre l'ofici d'escriure, Murgia creu que dir les coses d'una manera massa explícita és tractar el lector de poc intel·ligent.

Michela Murgia ha dit que 'L'acabadora'  és una novel·la matrilineal on les dones tenen un paper fonamental en el desenvolupament dels fets i els homes adquireixen un paper secundari. A l'obra hi ha dues parts diferenciades per un canvi de ritme i de registre lingüístic en la seva versió original, però que no es capta en la seva traducció. Intentar reduir la funció d'ajudar a ben morir de l'acabadora a l'eutanàsia seria com passar de la col·lectivitat a la individualitat.

Michela Murgia ha estat acompanyada d'Stefano Puddu, autor de l'epíleg de la traducció catalana de la novel·la. Puddu ha dit que el nucli profund de la novel·la és 'una indagació sobre les diverses formes de la maternitat que justament és el revers de la filiació'. De lectura aparentment fàcil a causa d'un llenguatge directe i planer, 'L'acabadora' té la complexitat que les paraules no dites tenen tanta importància com les que es diuen.

Michela Murgia llegint un fragment de 'L'acabadora' a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. FOTO: Carme Callejon

‘Qui trenca el silenci, un dia recull un premi’

Amb aquestes paraules Blanca Busquets va cloure la seva intervenció quan va recollir el premi Llibreter 2011 per la seva novel·la ‘La nevada del cucut’. I és que tant les protagonistes de l’obra, la Tònia i la Lali, dues resilients, com ella mateixa, la Blanca, trenquen silencis escrivint. Aquest dilluns a la nit la Blanca Busquets va assistir al nostre club de lectura i ens va explicar com va gestar l’obra, com la va escriure, què hi ha d’autobiogràfic i què de ficció. Però sobretot ens va assegurar que tota la seva novel·la és fruit de l’observació de la vida. Els seus personatges són creïbles, perquè són versemblants, perquè han existit i existeixen, si bé amb altres noms i en altres llocs. ‘Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita de Gaudí i Maragall però ningú pensa que al costat hi havia la Catalunya rural, de muntanya on s'hi feien barbaritats’, diu Busquets.

Blanca Busquets és una escriptora increïble, perquè fa fàcil allò que sembla impossible. I és que a ‘La nevada del cucut’ hi ha molts elements que casen de manera natural en un exercici de literatura magnífic. Busquets lliga amb maestria, en una novel·la basada en la seva pròpia experiència, elements autobiogràfics amb un homenatge a la literatura catalana concretada en Solitud i els Drames Rurals de Víctor Català, però també en Terra baixa d’Àngel Guimerà quan identifica la muntanya amb els sentiments més purs i la plana amb les passions més baixes. Alhora però ho fa amb una estructura sorprenent i torbadora en què intercala, com un trencaclosques, els episodis del passat amb els episodis actuals i canviant la persona narrativa de primera persona, la Tònia, a tercera, la Lali. D’aquesta manera lliga encara més la combinació entre el passat, el narrador personatge, el de la novel·la autobiogràfica, amb el present, el narrador omniscient, l’espectador que tot ho sap i l’escriptora professional que acaba esdevenint la Lali, alter-ego de la mateixa Blanca Busquets.

La sessió d’ahir va anar molt bé, més que bé. A la tertúlia van sortir tots els temes presents a la novel·la: el silenci anorreador, el paisatge com a personatge, els maltractaments dins el matrimoni, el sotmetiment de les dones, l'analfabetisme, la duresa de la vida ancestral a la Catalunya rural de principis del segle XX, les perversions humanes, l’assetjament escolar, el patiment psicològic, la por, la xocolata, present a totes les novel·les de la Blanca Busquets, l’homenatge a Solitud, a la literatura catalana i a l’ofici d’escriure en general.

Busquets va dir que en aquesta novel·la explica per primera vegada com ella va patir assetjament escolar i com va començar a escriure per alliberar-se i per trencar el silenci. Com la Tònia, com la Lali. D’una manera o altra l’escriptura les salva a totes tres. I és que Busquets és una escriptora incansable. Ja està immersa en un nou projecte que veurà la llum d'aquí un any i que té com a protagonista un violí. Igual que la pròxima novel·la que llegirem al club de lectura: El silenci dels arbres de l'Eduard Màrquez.

Ara ja podem dir que el nostre club ha començat a caminar. I ho ha fet amb pas segur. Tenim una llista de llibres, uns lectors interessats i interessants i de moment el record d'una vetllada entranyable. Gràcies a tots.

Blanca Busquets en un moment de la seva intervenció. 

FOTO: Carme Callejon

Les humanitats seran digitals, o no seran

'Les humanitats seran digitals o no seran'. Aquest és el títol d'una entrevista feta a la professora de la UB Laura Borràs i publicada a la Vanguardia. Borràs és doctora en filologia romànica, directora del Màster de literatura en l'era digital i directora del grup de recerca internacional Hermeneia. Compara els llibres digitals amb el manuscrits miniats medievals en el sentit que cap de les dues manifestacions literàries són enteses en tota la seva complexitat. La diferència és que els manuscrits miniats són considerats alta literatura i en canvi el libre digital encara està 'en procés de configuració i recorrent el seu camí de legitimació', diu. Per Borràs l'error més comú és confondre 'literatura digital amb literatura digitalitzada'.

Segons la professora de la UB 'la literatura impresa que es portada a la pantalla és literatura digitalitzada, mentres que la literatura digital neix i es crea a través de procediments electrònics per ser llegida i consumida també en aquest mitjà, de manera que la condiciona tant en la seva creació com en la seva recepció'. Borràs insisteix i diu que 'la principal diferencia és que la digitalització de la literatura suposa la traslació del model conegut, el paper i la impremta, al format digital. És una simple transposició de suport sense que canvïi l'essència del text en si mateixi, mentres que la literatura digital, per definició, no pot ser impresa perquè aprofita i explota les possibilitats intrínseques del mitjà'. En la literatura digital, el lector estableix el seu propi itinerari a partir de la intertextualitat. En aquest sentit, Borràs recorda la teoria de la recepció segons la qual el fenòmen literari se centra en el lector com a protagonista quant a la construcció de sentits i significats del text. Tal com diu Borràs en analitzar l'obra de Joan Margarit a 'Perquè llegir els clàssics', 'els poemes tenen significats que també responen a les sensibilitats dels diferents lectors'. 'El lector de poesia té més a veure amb l'intèrpret que amb el que s'ha de limitar a escoltar un concert', diu Margarit. Així, la literatura digital permet i cerca la interacció entre lector i autor. Per acabar Borràs destaca que allò veritablement important és llegir 'sigui en el format que sigui'. En aquest punt cal mencionar el seu darrer llibre 'Perquè llegir els clàssics' on apart de reivindicar la vigència dels clàssics fa un elogi de la lectura. 

Muriel Villanueva guanya el Premi Just Manuel Casero amb ‘La gatera’

Guillem Terribas i la guanyadora del Casero 2011, Muriel Villanueva. 

FOTO: Bernat Casero

L’escriptora valenciana Muriel Villanueva ha guanyat la XXXI edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb l’obra ‘La gatera’. Nascuda el 1976, Villanueva no és nova en l’ofici d’escriure. Té tres novel·les publicades, entre les quals destaca 'Jo toco i tu balles', premi Editorial Montflorit de Novel·la Curta 2009, i un recull de poesia, 'Poemes sense punts de goma' que enguany ha rebut el Premi de poesia Les Talúries. A 'La gatera' Villanueva narra la història d'una noia que hereta dos pisos en un immoble ben situat en una gran ciutat. Els dos pisos estan units per una gatera, aquella porteta que serveix perquè els gats puguin passar d'un costat a l'atre'. Villanueva va explicar que la novel·la tracta de portes que uneixen parts diferents d'una unitat. Mestra d'educació musical en excedència, des de 2006 és professora de narrativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. 

El premi té una dotació de 2.200 euros, la publicació de l'obra en el segell Amsterdam Llibres i des de l'any passat una escultura que enguany ha estat obra de Quim Corominas. En aquesta edició ha resultat finalista la manresana Alba Sabaté, amb 'El somni de les balenes'. La finalista té una dotació de 600 euros. Sabaté va destacar la vinculació sentimental que la uneix a Girona on va passar una bona part de la seva infància i joventut. En el seu parlament Guillem Terribas, de la Llibreria 22 i impulsor del guardó va reclamar a l'editorial la publicació de l'obra finalista. També ho fa ver Mita Casacuberta, que va parlar en nom del jurat i que va explicar que enguany hi ha hagut 40 originals, 'tots ells de molta qualitat', va dir. Terribas també va destacar que en aquesta XXXI edició tant guanyadora com finalista siguin dones i va explicar que en el club de lectura de la Biblioteca Just M. Casero, celebrat la setmana passada i que és el primer acte de tots els que acompanyen la celebració del premi, les lectores de 'Novotsky' li van fer notar el fet que hi hagi poques dones entre els guanyadors d'aquest guardó.

El lliurament del premi es va fer aquest diumenge al migdia en un acte a la sala la Planeta de Girona que estava plena de gom a gom. En el decurs de l'acte hi va haver un recital poètic de Mercè Sampietro amb acompanyament musical d'Eduard Iniesta. 'La gatera' sortirà publicada el gener de 2012.

Muriel Villanueva i Alba Sabaté

FOTO: Bernat Casero

Guillem Terribas mostrant l'escultura de Quim Corominas

FOTO: Bernat Casero

Helder Farrés parla de 'Novotsky' a Girona

Helder Farrés, autor de Novotsky, la novel·la guanyadora de la darrera edició del premi Just M. Casero de novel·la curta va ser aquest dilluns al vespre a la biblioteca Just Casero de Girona per participar a la tertúlia del club de lectura d'aquest equipament. Amb aquesta trobada comencen els actes de la convocatòria d'enguany del tradicional premi que des de fa més de 30 anys convoca la Llibreria 22. A la tertúlia hi havia també Guillem Terribas, impulsor d'aquest certamen literari, que va explicar que enguany s'hi han presentat 40 originals. Davant d'una vintena de lectors, Farrés va parlar del procés creatiu i va confessar que va escriure la novel·la fins a quatre vegades abans no la va donar per acabada. L'autor de Novotsky va explicar que el seu personatge està basat en els 'hikikomoris', els adolescents japonesos que s'aillen del món i es tanquen a les seves habitacions, però també en la generació ni-ni, joves apàtics que no tenen il·lusió per res ni massa perspectives de futur. Amb tot va assegurar que la síndrome de Novotsky és una malaltia inventada. "Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos l'autor. Segons Farrés, per a ell és afalagador que els lectors li diguin que la seva obra és de lectura fàcil tot i que va destacar que no sempre es correspon la facilitat de lectura amb la facilitat d'escriptura i que a vegades per escriure tres línies li calen tres dies.

L'acte de lliurament de la XXXI edició del premi Casero es farà diumenge dia 30 d'octubre a dos quarts d'una del migdia. En el decurs de l'esdeveniment hi haurà un espectacle poètic a càrrec de Mercè Sampietro i Eduard Iniesta. L'endemà es farà un homenatge a Miquel Pairolí, recentenment desaparegut, en un acte a les vuit del vespre en què hi intervindran Raimon, Enric Soria, Xavier Pla, Lluís Muntada i Carles Puigdemont. Els actes de la convocatòria del Casero d'enguany es completen amb 'Sagarra sensual' a càrrec del Grup Proscènium, el 27 d'octubre a les vuit del vespre, un recital de poemes de Maria Cabrera a càrrec de la mateixa autora, el dia de sant Narcís a les sis de la tarda, lectura poètica de Nadir de Quim Espanyol amb Marta Angelat i Lisa Bause el dia 1 de novembre a les sis de la tarda i un recital de poemes de Manuel Forcano a càrrec del mateix autor el dia 5 de novembre a les sis de la tarda. Tots els actes es fan a la sala la Planeta.

Guillem Terribas, Helder Farrés i Carles Cassú en un moment de la tertúlia.
FOTO: Carme Callejon

Moisès Broggi a Girona

Aquest dissabte a la tarda vaig assistir a la llibreria Empúries de Girona a la presentació que va fer el doctor Moisès Broggi del seu darrer llibre 'Reflexions d'un vell centenari'. Acompanyat per l'escultor Domènec Fita i l'escriptor David Pagès, els quals van fer una elogi merescut de la tasca de Broggi i de qui van ressaltar-ne les qualitats més humanes, el reconegut humanista i metge va reunir un centenar de persones a la prestigiosa llibreria gironina. 'És un humanista de la talla de Trueta o Casals', va dir Pagès. La figura de Broggi va brillar encara més quan en el seu, breu però intens, parlament va dir que Catalunya té un lloc en el mosaic d'estats d'Europa 'sempre que trobi un camí pacífic' per ser-hi. Broggi va captivar l'auditori amb les seves paraules mesurades però plenes de determinació. 'Catalunya i Espanya és un dels problemes que li queda per resoldre a Europa', va dir. Per la seva banda David Pagès va indicar, referint-se a Fita i Broggi, 'estem davant de dos homenots de Pla'. Subscric el que va ressaltar Pagès quan va dir que té el bon costum de subratllar amb llapis els paràgrafs que li mereixen una atenció especial i que en el cas de les reflexions de Broggi va haver-hi de renunciar perquè hagués subratllat tot el llibre.

Broggi afirma que 'la categoria d'un poble no depèn del seu exèrcit ni dels seus comandaments militars, sinó de les seves entitats culturals i docents'. 'Sense cultura no hi pot haver democràcia', continua i acaba ressaltant una frase escrita a l'entrada de la biblioteca de Boston: 'En el nostre món, l'ordre i la llibertat només poden coexistir en presència de la cultura. 'El jove viu angoixat per les inseguretats de demà, i el vell, en canvi, en saber que no té futur, reconeix que el seu món és el de la memòria i que al final no és res més ni menys que tot el que ha pensat, estimat i realitzat en el curs de la vida. Ets tot el que recordes', diu Broggi en la primera pàgina. Un bon preludi del que ens reserva el llibre.

Agraeixo a la M. Carme Ferrer, de la llibreria Empúries, que em va fer arribar la invitació. A l'Enric, per ser-hi sempre, i en Jordi i la Mireia amb qui vàrem passar una vetllada molt agradable.

Domènec Fita, Moisès Broggi i David Pagès. FOTO: Enric Llauger

Jaume Cabré ens parla de la seva novel·la 'Jo confesso'

Des del taller de David Bagué, uns dels millors lutiers d'Europa, Jaume Cabré parla de la seva última novel·la, "Jo confesso", el fenomen de la temporada. L'emplaçament no és casual, ja que el violí Storioni té molt de pes en la història. El procés creatiu, així com la importància dels personatges secundaris (el xèrif Carson i l'Àguila Negra) també es desgranen al reportatge. (Via llibre, TV3)

Primera trobada del Club de lectura

El passat dijous 6 d'octubre al vespre vàrem fer la primera trobada del Club de lectura. Va ser molt satisfactori veure que comencem un itinerari que ens pot portar moltes coses bones, sensacions, nous coneixements i noves maneres d'interpretar un text a partir de la posada en comú d'allò que el text ens suggereix a cadascú de nosaltres. La idea de crear aquest club de lectura va sorgir ja fa un temps després de reiterades converses respecte la conveniència de muntar un grup a Sant Gregori. La intenció més bàsica és crear un punt de trobada i de debat i alhora establir un fòrum prou interessant per a què escriptors, editors i experts en literatura valorin la possibilitat d'acompanyar-nos en les nostres tertúlies. Aquest és l'esquelet: un grup de gent, uns llibres per llegir i un lloc per trobar-nos i debatre sobre les nostres lectures.


Llegir és un 'plaer acumulatiu' diu la professora de literatura de la UB Laura Borràs a 'Perquè llegir els clàssics avui'. Quan més llegeixes, més vols llegir i més gaudeixes perquè 'una lectura et porta a una altra, i aquesta a una tercera...' i així vas ampliant els teus horitzons literaris i de coneixement i les teves expectatives. Alhora però quan més gran és la llista de lectures més evident és la manca de temps que tenim per llegir-les totes. Henry David Thoreau ens recomana que 'és millor llegir primer els bons llibres atès que el més segur és que no puguem llegir-los tots'. Per això hem de fer una tria acurada. La tria de lectures per aquesta primera edició del Club de Lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena, és la meva selecció. I amb això vull dir que tot i que he intentat seguir un criteri 'objectiu', a l'hora de valorar la qualitat de les obres incloses, la meva subjectivitat hi és present. Es tracta doncs d'una (s)elecció totalment personal. Modificable, per tant, o ampliable, segons la voracitat lectora de cadascú.


Ahir van dedicar la primera sessió del Club a presentar el propi club. A valorar les qüestions més tècniques com horaris, dia de trobada, organització de la tertúlia i altres consideracions alienes al contingut pròpiament literari però no per això menys importants ja que es tracta de l'embolcall que farà que el Club passi de ser interessant a molt interessant. 


Segons Borràs la literatura neix, en certa manera, de la passió. 'Una passió viatjera i explotadora que està directament relacionada amb la necessitat de comprendre, d'entendre, d'explicar-nos el món'. I afegeix que 'té el poder màgic de commoure, de fascinar, d'encantar i d'instruir' i 'permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d'ànim, viure vides en préstec...' La literatura és tot això i més encara. Per això ens fascina. Perquè ens permet viure altres vides tal i com nosaltres les imaginem a partir del que llegim i en el nostre cas a partir del que compartim. Els motius que ens porten a llegir són diversos i variats. Alguns lectors ho fan per adquirir nous coneixements, altres per divertiment, altres per evadir-se en móns desconeguts, altres per pur plaer... Com diu Michel Houllebecq, '`viure sense llegir és perillós perquè ens obliga a conformar-nos amb la vida'. 


En fi tot el que us he exposat fins aquí és el marc teòric, però ni aquest club ni cap altre seria res sense l'entusiasme dels lectors. Per acabar dir-vos que la idea de posar-lo en marxa ha estat meva però l'èxit serà de tots.

Una ressenya imprescindible d'Anna Villalonga: 'La nevada del cucut' de Blanca Busquets'

La professora de literatura i crítica literària Anna M. Villalonga ha publicat en el seu bloc El fil d'Ariadna una ressenya de 'La nevada del cucut'. Imprescindible per a una millor comprensió de la novel·la de la Blanca Busquets. No us la perdeu.

Marta Rojals: 'Primavera, estiu, etc...'

'Primavera, estiu, etc' ´és una novel·la de revisió del passat i de reconstrucció del present. De replantejament de tota una generació que va créixer amb la convicció que les oportunitats tenien a veure amb la formació i que al llindar dels 30 es troben a l'atur. En un moment de crisi i trencament, l'Èlia està a punt de perdre de la feina i l'acaba de deixar el marit, ens trobem amb la protagonista revivint la seva infantesa, la seva adolescència i la seva joventut i revisant tot allò que la va influir i que la va convertir en l'adulta que és ara. Alhora ens explica com progressivament el personatge se n'adona que el seu lloc al món és justament el petit poble de la Ribera d'Ebre que la va veure néixer i d'on ella en va maxar buscant noves oportunitats.


Magnífica en la forma, la primera i fins ara única novel·la de Marta Rojals, 'Primavera, estiu, etc...' revela la qualitat literària de l'autora, de la qual sense cap mena de dubte en sentirem a parlar. El seu català és viu, amb registres diferents segons qui parla i reflecteix una realitat lingüística molt allunyada del català estàndard, plena de matisos i molt rica. És un llenguatge ràpid, elèctric i amb diàlegs que tenen la força de la parla més que la del llenguatge escrit. A la novel·la s'hi barregen elements molt literaris com l'amor i el desamor, l'enyorament, l'evocació del passat, amb d'altres més prosaics com l'enfrontament món rural-mon urbà i tenyit tot amb un element autobiogràfic que pren força a mesura que l'obra avança. Comença amb la visita anual que fa la protagonista al seu poble natal en ocasió de Tot Sants per visitar el cementiri on hi ha la seva mare. Aprofita per visitar el pare i els familiars que resten a la Ribera d'Ebre i aquest retorn cíclic revifa els records que prenen una nova dimensió i que van desgranant tota aquesta revisió de què hem parlat.


Té passatges memorables com quan descriu la mort de la mare: 'L'enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es morien d'aquesta manera. Al poble, fora d'hores, només es morien els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s'estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat la Joana, la d'aguantar tots els anys que calguin per poder-se cuidar dels seus vells. (...) Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s'encarreguen d'aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d'un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.'


Ha estat una de les meves lectures d'aquest estiu. Me la va recomanar la meva germana i la veritat és que la vaig llegir d'una tirada. Allò que en diem 'devorar-la', 'empassar-te-la'. Està editat per la Magrana i té 363 pàgines.

Laura Borràs: Antígona o el principi de la insubmissió

La professora de literatura de la UB Laura Borràs ens recomana avui en un article al diari ARA la relectura dels clàssics: Antígona o el principi de la insubmissió. '...immersos en una crisi econòmica, que és també de valors, cal reivindicar de manera especialment vehement la lectura dels clàssics', diu Borràs. Referint-se a l'Antígona de Sófocles afegeix 'és, la seva, una història terrible i exemplar que continua vigent, com demostren les múltiples adaptacions que se n'han fet al llarg de la història i que George Steiner ha analitzat a Antígones'. Borràs acaba el seu article amb una recomanació molt necessària: 'Escriptura i lectura són una forma de vida. També són una forma de conversa amb els textos. Houellebecq afirma que viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida. En els temps que corren potser és quan més ens cal refugiar-nos en la lectura dels clàssics, un acte de resistència davant la glopada de present que sembla que tot ho aboleix'.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Novel·la epistolar que ens mostra la vida durant i després de la II Guerra Mundial en una illa del canal de la Mànega, a Anglaterra. L'autora ho fa a través dels ulls encuriosits de la protagonista, la Juliet Ashton, una escriptora que cerca un tema per la seva nova novel·la i que aterra a l'illa després d'intercanviar un seguit de cartes amb alguns dels seus habitants. A l'illa la Juliet troba el seu lloc al món i descobreix una societat literària, de nom ben curiós, nascuda durant l'ocupació alemanya per amagar unes trobades. Té passatges deliciosos.

Hi ha quatre passatges que em van encantar. 'La veritat és que estic trista – més trista del que vaig estar durant la guerra. Tot està tan fet malbé, Sophie: els carrers, els edificis, la gent. Especialment la gent'. (pag. 15). El trobo tan trist i alhora tan preciós aquest paràgraf. L'altra que m'encanta és '...mentia perquè era massa 'gandul per assabentar-se dels fets i massa estúpid per entendre el mal que les mentides infligien a les nobles tradicions del periodisme' (pag. 32.). Aplicable a la vida en general. La tercera frase que destacaria es 'Llegir bons llibres no et deixa gaudir dels mals llibres' (pag. 55). Una gran veritat.

La novel·la transcorre entre el 8 de gener i el 17 de setembre de 1946 i en destacaria la descripció de la l'illa de Guernsey i la seva gent, una història molt humana. Els passatges de la guerra, descrits amb un humor molt britànic, però no per això exents de duresa, i alhora l'elogi de la lectura que hi ha al llarg de tota la novel·la i l'homenatge a Jane Austen i Oscar Wilde. Molt recomanable.

El darrer paràgraf que m'encanta: 'Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer'.