'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

Moisès Broggi a Girona

Aquest dissabte a la tarda vaig assistir a la llibreria Empúries de Girona a la presentació que va fer el doctor Moisès Broggi del seu darrer llibre 'Reflexions d'un vell centenari'. Acompanyat per l'escultor Domènec Fita i l'escriptor David Pagès, els quals van fer una elogi merescut de la tasca de Broggi i de qui van ressaltar-ne les qualitats més humanes, el reconegut humanista i metge va reunir un centenar de persones a la prestigiosa llibreria gironina. 'És un humanista de la talla de Trueta o Casals', va dir Pagès. La figura de Broggi va brillar encara més quan en el seu, breu però intens, parlament va dir que Catalunya té un lloc en el mosaic d'estats d'Europa 'sempre que trobi un camí pacífic' per ser-hi. Broggi va captivar l'auditori amb les seves paraules mesurades però plenes de determinació. 'Catalunya i Espanya és un dels problemes que li queda per resoldre a Europa', va dir. Per la seva banda David Pagès va indicar, referint-se a Fita i Broggi, 'estem davant de dos homenots de Pla'. Subscric el que va ressaltar Pagès quan va dir que té el bon costum de subratllar amb llapis els paràgrafs que li mereixen una atenció especial i que en el cas de les reflexions de Broggi va haver-hi de renunciar perquè hagués subratllat tot el llibre.

Broggi afirma que 'la categoria d'un poble no depèn del seu exèrcit ni dels seus comandaments militars, sinó de les seves entitats culturals i docents'. 'Sense cultura no hi pot haver democràcia', continua i acaba ressaltant una frase escrita a l'entrada de la biblioteca de Boston: 'En el nostre món, l'ordre i la llibertat només poden coexistir en presència de la cultura. 'El jove viu angoixat per les inseguretats de demà, i el vell, en canvi, en saber que no té futur, reconeix que el seu món és el de la memòria i que al final no és res més ni menys que tot el que ha pensat, estimat i realitzat en el curs de la vida. Ets tot el que recordes', diu Broggi en la primera pàgina. Un bon preludi del que ens reserva el llibre.

Agraeixo a la M. Carme Ferrer, de la llibreria Empúries, que em va fer arribar la invitació. A l'Enric, per ser-hi sempre, i en Jordi i la Mireia amb qui vàrem passar una vetllada molt agradable.

Domènec Fita, Moisès Broggi i David Pagès. FOTO: Enric Llauger