'Avui el sol surt dues vegades'

'Aquest és un proverbi xinès que es fa servir quan et trobes un amic per sorpresa'. Així comença l'entrevista que té Mathew Ho amb el responsable vietnamita de la seva empresa i que justifica que acabi pactant amb en Wo, botxí de la seva àvia, i traint la seva família. El port de les aromes, (Fragant Harbour) escrit per John Lanchester el 2002 i guardonat amb el Premi Llibreter el 2005 és una història d'oportunitats, una novel·la coral i polifònica que parla de l'amor i de la seva pèrdua, de la guerra i els canvis socials, de les relacions humanes, les servituds, la traïció, el xoc cultural orient-occident i la submissió al diners. I enmig d'aquest batibull d'emocions, emergeix Hong-Kong amb el seu bullici i la seva singularitat, com a símbol, com a illa, com a protagonista, com un personatge més amb tota la seva força. La novel·la és un recorregut per Hong-Kong al llarg del temps i a través de la mirada de quatre personatges, plens de solitud, que precisament no han nascut a la colònia.

En primer lloc tenim Dawn Stone, una periodista sense escrúpols que als anys 90 emigra a Hong-Kong disposada a aprofitar l'oportunitat que li dóna la megalòpolis i a abandonar la seva vida i la seva gent per pujar en l'escala social i assolir poder. Stone té diversos cops de sort que li permeten ascendir en un món on prima la cultura del diner per sobre de tot i sense ambivalències. 'Els diners no diuen mentides. No en saben', diu la protagonista d'aquesta primera part. 'És la gent qui menteix sobre els diners. Es una mica diferent', afegeix. Al final de la novel·la Stone fa d'enllaç entre Matthew Ho i el fill de Wo i facilita que, sense saber-ho, Ho traeixi la memòria del passat pactant amb els botxins de la seva àvia. 'Es la traició entre generacions', diu l'autor. 'Els diners són capaços d'enterrar l'odi arrossegat durant dècades', afegeix, 'perquè l'important és el futur', acaba. La segona història que trobem és la de Tom Stewart, un jove anglès que a l'any 1935 abandona la tranquil·litat del negoci familiar i parteix rumb a la ciutat prodigiosa. En el viatge d'anada coneix la germana Maria, una monja xinesa, que li ensenyarà la llengua cantonesa i canviarà la seva vida. Aquest personatge porta el gruix principal de la història i estableix amb el paisatge una relació emocional que el distancia de la seva Anglaterra natal i el lliga per sempre a Orient. Quan Stewart visita el seu amic Masterson a Londres després de la II Guerra Mundial i aquest li diu que no tornarà a Hong-Kong, el propietari de l'Empire està llegint 'Retorn a Brideshead'. Joaquim Triadú, el prologuista de l'edició catalana d'aquesta novel·la d'Evelyn Waugh va escriure que 'pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança. Per elles vol restar provat l'assert immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat'. 'Masterson i Hong-Kong' eren una mateixa cosa', diu Stewart, com ell mateix, que restarà vinculat per sempre a una ciutat, un paisatge, un temps i un amor que mai trairà encara que tampoc mai aconseguirà posseir del tot.

El tercer personatge és la germana Maria que apareix al llarg de tota la novel·la però que fins al final no en coneixem l'autèntica transcendència. La carta que Mathew Ho li entrega a Tom Stewart és una revel·lació respecte el paper real de Zhang Sha-Mun, el nom xinès de Maria, en la vida d'Stewart i en el conjunt de la novel·la. Maria representa l'honestedat i la força de les conviccions igual que David, el germà de Tom, representa la generositat vetllant pel negoci familiar mentre el seu germà s'enriqueix a l'altra banda del món. El quart personatge és Mathew Ho, fill d'un antic represaliat de la revolució cultural de Mao, que als 8 anys fuig de Xina amb la seva mare i que més tard es converteix en empresari a Hong-Kong. Ho és nét d'Stewart i de Maria en ser fill del seu fill i tancarà el cercle en pactar amb aquells per qui la seva àvia va morir.

Lanchester fa una mirada ràpida però minuciosa i detallada a la història de la colònia al llarg de 60 anys, entre 1930 i finals de la dècada dels 90 quan Hong-Kong passa a mans xineses. Cada personatge explica les coses no com són sinó com les veu i sense implicar-s'hi massa, com si la història els passés per sobre. Tots intenten sobreviure. L'objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector, diu Vicenç Pagès i 'El port de les aromes' ho aconsegueix. El paper de John Lanchester al llarg de la novel·la és proporcionar-nos les claus necessàries perquè els lectors puguem descabdellar el text i entenguem que les quatre històries tenen un mateix protagonista que no és ni Dawn Stone, ni la germana Maria, ni Tom Stewart ni Mathew Ho sinó la mítica i torbadora Hong-Kong, que en cantonès significa 'port de les aromes'. Així diverses veus narratives configuren la història a partir de la superposició de diferents 'jo' que els personatges van assimilant. La resta la posa el lector que pot ser autor en la mesura que tots som autors quan parlem, escoltem, llegim o escribim.

Avui ens ha acompanyat a la nostra tertúlia la Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Girona i membre del jurat que va atorgar el Premi Llibreter a 'El port de les aromes'. El Premi Llibreter pretén donar visibilitat a aquelles obres de qualitat que poden passar desapercebudes per als lectors. Ferrer ens ha explicat quines varen ser les claus per les quals la novel·la de Lanchester va ser distingida amb aquest guardó. A la Maria Carme la podem trobar sempre a la Llibreria Empúries. És una molt bona llibretera, de les anomenades de capçalera, una llibretera prescriptora a la qual pots acudir a demanar-li consell amb la seguretat que l'encertarà.

'L'escriptor ha de projectar la seva mirada'

'Has de projectar la teva mirada', diu Ferran Torrent referint-se a la feina d'escriptor. 'Quan descrius un personatge, l'has de conèixer, hi has d'haver parlat, has de viure la seva pulsió. Quan crees un espai l'has d'haver viscut, no el pots imaginar', afegeix. Segons Torrent, 'per aquest motiu per escriure novel·la contemporània cal combinar carrer amb despatx en un 50%'. 'I ho has de fer amb el teu estil', diu. En el mateix sentit s'ha expressat Empar Moliner que ha assegurat que tot i que no hem de buscar autobiografies en les novel·les l'escriptor sempre repassa el seu entorn i es nodreix de la pròpia experiència per crear. 'No parlo de mi però el que hi ha a la novel·la ho trec del meu voltant', ha dit. Moliner ha ressaltat que l'escriptor ha de defugir de la impostura i ha de crear personatges i situacions reals, que no vol dir que siguin veritat i sobretot ha de tenir fe en l'argument. Aquest vespre Empar Moliner ha estat a la Llibreria 22 de Girona a presentar la seva nova novel·la 'La col·laboradora' editada per Columna al costat de Ferran Torrent que ha vingut a promocionar la seva darrera obra 'Ombres en la nit', una història trepidant que narra una trama d'espionatge a l'Europa dels anys 40. La novel·la de Torrent també està editada per Columna.

'La col·laboradora' és la història d'una escriptora que escriu per un altre, 'una negra'. 'Quan dic de què faig (quan ho dic fora del secor editorial) és com si digués 'detectiu privat' o 'forense'. Tothom exclama 'Ah si?', amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui en la multinacional on treballo en règim d'autònoma) em miren amb menyspreu', diu la protagonista en començar el segon capítol. Torrent ha destacat l'estil 'inconfusible' de Moliner. La novel·la està escrita en primera persona 'cosa que facilita encara més que els lectors es pensin que la protagonista sóc jo', ha dit Moliner.

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger

Ferran Torrent i Empar Moliner. FOTO: Enric Llauger 

'I les estones que no puc dormir, escric'

Bel Olid assegura que és una escriptora voraç, que quan no pot dormir, escriu. I que va escriure 'Una terra solitària' a raig, com si li dictés 'una veu'. Però, tot i que no li portarem la contrària, 'Una terra solitària' mostra el bon ofici de la seva autora més enllà d'aquesta mena d'escriptura 'automàtica' que ens explica la Bel. La novel·la guanyadora del premi Documenta 2010 és un mosaic on tres veus narratives diferents ens mostren de manera polièdrica la mateixa realitat. La Maria, sense accent, ens explica en primera persona la seva experiència vital, la seva visió d'un món eixelebrat, injust i contradictori. I ho fa amb un lèxic precís exempt de dramatisme. I és que la protagonista no es considera víctima de res: 'el que m'havia passat era la vida i la vida ens passa a tots', diu la Maria quan la pulsió interna la porta a trencar del tot amb la seva mare, a desemmascarar el seu botxí i a començar la seva 'vida normal'. Al mateix temps, un narrador omniscient ens explica en tercera persona la vida de la María, amb accent, el seu amor per en Nando, la seva vida de misèria i precarietat en una Andalusia morta de gana, que l'obliga a emprendre el camí sense retorn cap a la terra promesa 'amb els nens dins la maleta'. I ho fa de manera extremadament poètica, amb les paraules justes i amb un llenguatge ple de lirisme i carregat de versos. 'Alguns pesonatges parlen amb heptasíl·labs', ha dit la Bel que ens explica la vida de la seva família a través d'una mirada extremadament crítica i gens indulgent cap a la immigració andalusa. I en tercer lloc trobem el testimoni de la Maria, en segona persona, que suposadament li parla a la Mónika., la seva amant Una veu tendra, afectuosa que explica al lector el que li voldria dir a ella, que intenta expressar els seus sentiments, compartir els seus plans de futur mentre fa una mirada crítica al seu voltant. Que parla de l'amistat, de les relacions homosexuals, de la infidelitat, que exemplifica el trencament entre els néts dels immigrants andalusos i els seus pares i avis. De la mà de la Mónika, el lector fa un recorregut per alguns grups de música en català que configuren la banda sonora de la novel·la.

La Bel es permet un seguit de llicències poètiques que demostren la seva destresa narrativa. Reprodueix el lèxic dels immigrants andalusos, amb una forta càrrega emocional, ja que connecta la protagonista amb els seus origens i estableix una correlació entre l'autora i la seva novel·la. Combina les tres veus sense variar el punt de vista ja que sempre és la Maria que ens explica la realitat i utilitza material autobiogràfic, de manera que el que ens explica és real sense que sigui veritat. L'autora descriu els abusos sexuals que pateix la protagonista sense parlar-ne i només a través de la recreació d'un espai angoixant, sufocant i opressor que es repeteix cada diumenge al migdia i que crea un estat emocional que es relaciona directament amb la intimitat del personatge. El lector percep la ràbia i la impotència de la Maria a través d'una atmosfera torbadora i s'hi queda atrapat. D'aquesta manera la Bel desmitifica i rebaixa la càrrega traumàtica dels abusos en un intent de supervivència de la Maria i alhora es una metàfora del silenci que envolten aquesta mena de maltractaments. La Bel ha explicat que la literatura es construeix al voltant de buits. 'Hi ha d'haver prou espais perquè el lector pugui fer la seva aportació però sense que se senti tractat amb condescendència', ha afegit.

Si haguéssim d'explicar de què va la novel·la diríem que va de la vida. I és que la història de la Maria batega, Amb 'Una terra solitària' que inicialment l'autora havia batejat com 'Taxonomia de les arrels', la Bel ens transmet l'emoció que revela que hi ha una part reconeguda per l'experiència i el coneixement comú d'un conjunt de lectors i ens explica el viatge que porta la protagonista a trencar amb els seus origens i a construir-se una nova identitat allunyada de les seves arrels tot i que al final necessita retrobar-s'hi. En definitiva, la Maria és una 'persona mal estimada' que necessita trobar el seu espai al món i que com diu ella mateixa en el primer capítol 'de petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava' i que interpreta l'arribada de la seva germana Amaranta 'com el primer indici clar 'que, si volia un lloc al món' hauria d'inventar-se'l. Una veu narrativa potent i moltes històries per explicar. És la Bel Olid i avui hem compartit la nostra tertúlia amb ella.

Bel Olid
FOTO: Enric Llauger

Serena, una heroïna (post)moderna a la Barcelona del segle XV

'Amb la Cecília a coll i l'infant que duia a la panxa a punt de néixer, la Brígida va pregar com mai. (...) Per la Serena, que ens fa de pare i de mare i de tot, amb aquest temperament tan arriat i tan valent que li heu donat, però allunyeu-me-la de les temptacions, perquè és massa curiosa i tot ho vol saber'. Poc després de fer aquesta pregària durant l'ofici de la Candelera a Santa Maria del Mar, la mare de la Serena mor en caure la rosassa de l'església pels efectes del terratrèmol que va patir Barcelona l'any 1428. Serena és una novel·la de dones creïbles escrita per una dona on el personatge clau masculí, el pare, és absent. La darrera novel·la de Dolors Garcia Cornellà  està ambientada a la Barcelona del segle XV i és sobretot 'la història de les dones, que quan els homes marxen aguanten el pilar i treballen arran de terra per tirar endavant', ha dit l'escriptor Josep M. Fonalleras en la presentació del llibre que s'ha fet aquest divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona.  L'obra té dos eixos sobre els quals pivota tota l'estructura. Un és la història, els fets reals, que Dolors Garcia ha dosificat per no cansar el lector amb dades excessives i l'altre és la llengua, clara i entenedora amb una sintaxi acurada i un lèxic precís. A partir d'aquests dos elements, Garcia ha construït un relat de ficció en què descriu un paisatge humà on destaca la figura de Serena que un cop morta la mare i amb el pare segrestat pels pirates 'no vol abandonar les seves germanes a l'hospici i es proposa tirar endavant la família'. Una autèntica heroïna (post)moderna, com diria Bel Olid. És un homenatge a la tenacitat, al treball i al coratge i amb un missatge d'esperança que 'hi ha un futur possible' gràcies a la transmissió del coneixement, ha dit Fonalleras. L'autora ha explicat que ella ha escrit el llibre però que són els lectors que creen i recreen l'obra amb les seves interpretacions. Garcia alterna el relat en tercera persona amb diàlegs potents que donen molta vitalitat al text. La novel·la, classificada com a literatura juvenil tot i que també és adequada per al públic adult, té il·lustracions de Jordi Vila i ha estat editada per Cruïlla.

'Els personatges caminen, parlen, respiren'

Jetta Carleton

Els personatges de 'Quatre germanes' caminen, parlen, respiren. En definitiva, són vius. I ho són com tots nosaltres, de manera imprevisible, amb clarobscurs, amb contradiccions, amb dubtes, amb conflictes i tensions, amb il·lusió, amb decepcions i a vegades a contracor. Però sobretot viuen, tiren endavant, evolucionen i creixen. Quan tanquem la darrera pàgina de la novel·la, en Mathew, la Callie, la Jessica, la Leonie, l'Ed, la Mary Jo i el record de la Mathy continuen vivint en la nostra imaginació per un temps llarg. D'alguna manera les seves vides són la nostra vida. I és que els lectors no necessitem les novel·les per viure altres vides, sinó per viure la nostra. Per comprendre-la i per entendre-la. I en alguns casos, per suportar-la. Som lectors creatius i en llegir una novel·la la interpretem i en aquest sentit la reescribim. D'aquesta manera ahir al vespre entre tots els assistents al club de lectura vàrem rellegir la novel·la de Jetta Carleton. Ens havia d'acompanyar Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, però un problema personal li va impedir poder assistir a la nostra tertúlia. Tothom va fer alguna aportació, alguna lectura singular, alguna interpretació diferent. Totes valuosíssimes. De fet els escriptors busquen això. El seu lector ideal és el lector crític, aquell que reinventa el text i superant el sentit literal de les paraules en capta el sentit metafòric, interrogant l'obra fins a l'infinit. I és que no podem oblidar que la novel·la, el text literari, és art i com a tal no és realitat sinó representació de la realitat, i per tant, recreable. 'Quatre germanes' considerat per un dels tertulians 'd'una modernitat extraordinària pels temes que tracta' ens va servir per parlar de literatura i de tècniques narratives però també del sentit de la vida. Com deia el seu editor, el mític director literari de Knopf, Robert Gottlieb, 'Dels centenars de novel·les que he editat, 'Quatre germanes' és realment l’única que he rellegit diverses vegades des de la seva publicació i, cada cop que la torno a llegir, m’emociona tant com la primera vegada'.

'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel'

'Quatre germanes', publicada el 1962, és l'única novel·la que va escriure Jetta Carleton. En ella l’autora ens fa el retrat d’una època i a partir d’uns personatges basats en la seva pròpia família introdueix temes diversos, alguns de molt punyents com el fanatisme religiós, la infidelitat, la hipocresia d’una societat molt conservadora, l'ascens socials, la frustració de la pròpia vida o les relacions sexuals del mestre amb les alumnes i per damunt de tot l'amor que es tenen els membres de la família. Al principi de la novel·la Carleton ja adverteix que ‘les semblances entre els personatges del llibre i la meva família es limiten a la feina que tenien i al seu entorn, a l’amor a Déu i a l’estimació que es tenien. Només això és veritat. La resta és ficció’. 'Con el objeto de explicar la verdad debemos darle al texto carácter de ficción' que diu Paul Auster a 'Invisible'.

La novel·la comença amb un paràgraf que defineix la vida a Missouri a finals del segle XIX, principis del XX 'una terra tan generosa com modestament pot’, diu. Els personatges es van creant a mesura que els anem llegint. Al llarg de la novel·la els coneixem i anem canviant l'opinió que en teníem en començar la història. Es tracta d'un mestre rural, en Mathew Soames, home de conviccions rectes i moral austera que viu en una granja als afores de Renfro, Missouri, amb la seva dona, Callie i les seves filles Jessica, Leonie, Mathy i Mary Jo. Cadascuna d'elles destaca per un tret de la seva personalitat que la fa singular. Mentre la Jessica és obstinada, la Leonie és recte com el pare i té unes fortes creences religioses, la Mathy és indòmita, irreverent i lliure i la Mary Jo és la més independent. La relació que s’estableix entre les filles i el pare sembla d’obediència absoluta, tot i que a mida que la novel·la avança la figura paterna, omnipotent al principi, es va enfonsant al mateix temps que el lector va descobrint les seves febleses amagades i silenciades durant anys sota un fanatisme religiós ferri, igual que l'abnegació de la mare que es veu qüestionada amb una confessió inesperada en el darrer capítol.

També ens sorprèn la persona narrativa. En el primer capítol és la Mary Jo, un narrador personatge, la filla més petita de la família que a causa de la diferència d'edat amb les seves germanes sembla que estableix una distància objectiva amb els fets narrats. A partir del segon capítol apareix un narrador omniscient que ho sap tot dels personatges. Explica fets i pensaments que només sap ell i el protagonista del capítol però no la resta de personatges.Tenim d'aquesta manera sis retrats que també són sis punts de vista. El primer, el de la família, té el punt de vista de la Mary Jo. Després vénen els capítols dedicats a la Jèssica, en Matheew, la Mathy, la Leonie i la Callie. Els mateixos fets són narrats des de diferents òptiques. Quan ens pensem que ja ho sabem tot sobre la família Soames, Carleton ens sorprèn amb un nou gir en el decurs dels fets que ho canvia tot i que dóna un sentit diferent a tot el que ja sabíem. Així, en enfrontar-nos per primer cop a l'Ed Inwood, l'alumne díscol i irreverent que qüestiona l'autoritat del mestre Soames no ens podem imaginar tot el que vindrà després. I és que l'Ed Inwood personifica els dubtes que té Mathew Soames i el coratge que no té i que fa que l'envegi. L'Ed qüestiona l'existència de Déu davant un Mathew que es queda sense respostes. Serà a través de la redempció de l'Ed Inwood que en Mathew trobarà el perdó a les seves febleses, a la por a viure, a l'adoració que sent per les alumnes de qui en realitat desitja la intel·ligència, les oportunitats, el futur i la joventut i trobarà respostes als seus dubtes. 'Les persones dòcils heretaran la terra, però ningú els havia promès el cel', diu en Mathew.

Es una novel·la que parla de relacions humanes i sentiments, de frustracions, ambicions i objectius, on no passa res i passa tot, on s'explica la vida d'un estiu a l'altre. Amb canvis sorprenents en el ritme narratiu i en el fluir de la trama. La calma que regna en tota la novel·la és una calma aparent. Hi ha moments en què sembla que el temps s'aturi però un fet inesperat ens fa notar que la vida s'obre pas i els personatges més vitals com la Mathy o l'Ed arrosseguen la resta amb la seva passió. I encara que sembli que hi ha càstig, no n'hi ha. La Callie ho entén al final. 'La mort de la Mathy no va ser un càstig per ningú, igual que no ho havia estat la seva vida. Els havia fet feliços. Encara que la seva mort els havia fet mal, no se n'havia anat com a càstig'. La novel·la és tancada. El primer capítol comença el darrer dia de les vacances quan les tres filles ja deixen la granja familiar on tornen cada any a passar tres setmanes amb els pares. El darrer capítol acaba el dia que 'les nenes han d'arribar a la granja per passar-hi tres setmanes'. Entremig tota una vida, els records que constitueixen la novel·la. El pròxim 22 de febrer tenim la sessió del club de lectura on comentarem la novel·la acompanyats de l'editor Luís Solano.

200 anys del naixement de Charles Dickens

Charles Dickens

Aquest dimarts fa 200 anys del naixement, el 7 de febrer de 1812, al sud d'Anglaterra, de Charles Dickens, un dels novel·listes més populars de tota la història de la literatura. L'aniversari de l'autor de 'La petita Dorrit', 'Oliver Twist' o 'David Copperfield', per citar alguns dels seus personatges més coneguts s'ha convertit en un esdeveniment literari molt celebrat. Biblioteques, llibreries, clubs de lectura, diaris o blocs han elaborat notícies, biografies, reportatges, guies de lectura, bibliografies, exposicions i itineraris pel Londres victorià, han recordat cites i han acordat llegir fragments el mateix dia que ara fa 200 anys va néixer a Landport l'autor més celebrat de les lletres angleses. Escriptor realista, gairebé cronista d'una època, va descriure la societat baixa i marginal del Londres més victorià exercint una funció de denúncia i crítica social. Les seves obres tenen protagonistes molt bons i antagonistes molt dolents, tot i que amb possibilitat de redempció com és el cas d'un dels seus personatges més memorables, Ebenezer Scrooge, l'avar protagonista de Cançó de Nadal, a qui la visita dels fantasmes del Nadal passat, present i futur li fan veure el seu error i espantat per les visions decideix canviar i 'fer el bé esperonat per l'esperit de Nadal'. Un dels temes preferits de Dickens és la infantesa, principal víctima de les desigualtats socials de l'època victoriana i de les injustícies nascudes a l'empara de la revolució industrial. Dickens va exercir una notable influència en escriptors posteriors com Tom Wolfe o John Irving. I encara avui les seves obres són molt llegides. Des de Dickens 2012 s'ha posat en marxa 'una celebració de caire internacional de la vida i obra de Charles Dickens en què hi participen institucions i organitzacions de tot el món per tal d'organitzar un programa d'actes i activitats per commemorar aquest aniversari tan especial', com ens expliquen a Llibres per llegir.

'Un escriptor es reconeix en l'estil'

'L'escriptor com a creador no pensa en el lector però el té en compte, perquè allà on es reconeix l'autor és en el seu estil', ha dit l'escriptor Jaume Cabré que aquest dimecres al migdia ha fet una conferència a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Cabré ha obert el bloc 'La llengua i la creació literària actuals' dins el cicle 'La llengua avui: reptes i propostes actuals'. L'autor de la tan celebrada 'Jo confesso' ha assegurat que escriu 'per necessitat vital' 'per crear móns, narrar, explicar' i ha recordat Rainer Maria Rilke, 'una obra d'art és bona s'hi ha nascut a l'impuls d'una íntima necessitat', i la seva defensa de la 'solitud creativa' a 'Cartes a un jove poeta'. Cabré ha parlat del procés creatiu i de l'escriptor com a poeta, com a artesà del llenguatge, i ha assegurat que ''l'esperit de la matèria és la literatura si tenim en compte que la matèria és la llengua'. Segons l'autor de 'Les veus del Pamano' 'una novel·la són paraules, una obvietat extraordinària per la seva complexitat' i ha afegit que un escriptor es reconeix per l'estil. 'Els escriptors sovint utilitzem material autobiogràfic però només el reconeix qui ens coneix molt íntimament', ha dit i ha afegit que en canvi el lector reconeix l'estil d'un escriptor, el to, la manera d'utilitzar la llengua. 'Allà on sóc jo és en la manera de tractar el llenguatge', ha dit i ha afegit que 'un escriptor ha de tenir consciència d'estil' i tenir molt present que 'res del que escrivim quedarà impune'.

Cabré ha recordat que 'és escriptor perquè és lector' i ha qualificat la lectura com 'l'art de l'apropiació de les obres dels altres. 'Som grans no pel que escrivim sinó pel que llegim', va dir Borges. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010 ha assegurat que va començar a escriure gràcies a haver llegit Andrei Platonov, un silenciat novel·lista rus autor de 'Chevengur' o 'L'excavació'. 'Un mestre pintant paisatges interiors', ha dit. Ha ressaltat de Platonov la seva capacitat per escriure sobre les emocions, per utilitzar les figures literàries com a part de l'argument per donar força al text i per crear personatges duals que es debaten entre el món real i l'imaginari, entre el bé i el mal. N'ha destacat el conte 'Fro' en què el personatge principal, Frosia, es converteix en metàfora quan sent tant de dolor que esdevé la carta que no li arriba mai del seu marit absent. 'Es tracta d'escriure les emocions dels personatges perquè el lector visqui la seva vida'. 'Quan escrius pretens que el lector vegi aquell món com l'únic possible amb uns personatges que ja tenien vida quan comença la novel·la. En alguns casos l'expliques, en altres s'intueix i en un altres s'obvia, però hi és i quan la novel·la s'acaba els personatges continuen vivint en la ment dels lectors, en el seu món'. I és que el lector accepta les convencions literàries igual que s'accepten en qualsevol manifestació artística, el tempo, la localització, les el·lipsis i el subtext: tot allò que fa referència a l'imaginari, a la simbologia i a la mirada de l'escriptor que és el que defineix el gènere. En definitiva, el to, que també inclou l'elecció del tipus de narrador, el temps narratiu o el punt de vista.

'El gran compromís d'un escriptor és la llengua' ha assegurat Cabré tot i que ha diferenciat la seva tasca de la dels comunicadors respecte la seva responsabilitat i inicidència quant a l'ús social de la llengua. Segons Cabré 'la llengua la crea i la modifica el parlant, però l'escriptor la il·lumina'. L'acte ha acabat amb la lectura d'una faula de l'escriptor Vitali Chentalinski, admirador de Platonov que explica la història d'un nen que juga a pilota en un pati interior a Moscú i molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Erich Maria Remarque. Es aquest mateix moment aquest escriptor alemany està al seu xalet suís reflexionant sobre la vida i arriba a la conclusió que no li ha anat pas malament però que Hemingway era molt millor escriptor que ell. Al seu torn, l'escriptor nordamericà, autor de 'El vell i el mar', està al Carib i fa un repàs a la seva vida. Hemingway pensa que li ha anat prou bé però està segur que Platonov era molt millor escriptor que ell. En aquell precís moment Platonov persegueix el nen que molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Eric Maria Remarque.

'La finalitat de l'escriptor és que el lector no abandoni'

'Aquest és l'objectiu del novel·lista', diu Eduard Márquez, 'mantenir la tensió narrativa, amagar la informació per despertar l'interès del lector i fer que aquest continuï llegint fins al final'. Márquez és un escriptor auster, metòdic, estricte i el·líptic que revisa la seva obra fins al límit abans de lliurar-la a l'editor, que la reescriu les vegades que calgui per donar-la per acabada. 'L'eina més important d'un escriptor és la paperera', diu Márquez recordant Ernest Hemingway. I és que l'autor de 'El silenci dels arbres' entén i viu l'escriptura com un ofici. Segons Márquez per escriure una novel·la cal una context narratiu poderós i una història humana potent. 'El silenci dels arbres' té ambdues coses'. 'La història, allò de què vols parlar, és el plom del saltamartí a l'hora d'escriure', diu Márquez.

L'origen de 'El silenci dels arbres' el trobem en un passatge de 'L'agulla daurada' de Montserrat Roig en què un antic guia de l'Hermitage continua passejant els visitants per les sales del museu, ara buides, durant el setge de Leningrad i explicant-los els quadres que ja no hi són. 'El silenci dels arbres', una novel·la 'd'amor en temps de guerra', ens parla de la intensitat de la memòria, del poder de la imaginació i de la força interior i per fer-ho ens descriu la història d'uns personatges que viatgen per camins sense retorn, que es fan preguntes i que necessiten recordar el seu passat, destruït per la guerra, per poder sobreviure en el present i assumir que no tenen futur. Es tracta de l'Andreas Hymer, que torna a la seva ciutat natal per donar un concert gratuït i animar així la gent que sobreviu entre l'horror de la destrucció i els franctiradors. En aquest viatge Hymer s'enfronta amb les ferides del passat a través de l'Amela Jensen, la seva examant i poc a poc descobreix la figura de la seva mare, la Sophie Kesner, a qui en realitat no coneixia. 'Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d'anys i amb prou feines n'arribes a conèixer la superfície i poc més' diu l'Amela. El luthier Ernest Bolsi, ara convertit en guia del museu de música que porta els visitants per les sales buides on hi havia exposats els instruments, és el personatge que guia Hymer pel viatge que l'ha de conduir a conèixer la seva mare, una dona inconformista que porta la seva passió per la música al límit cercant noves experiències interpretatives. Bolsi era l'amant de la Sophie Kesner. De rerefons, la figura del pare desdibuixada al començament i que es dimensiona a mesura que avança la novel·la.

I entremig les cartes intercalades. Gent anònima explicant històries individuals en primera persona que ens parlen del setge d'una ciutat qualsevol en una dimensió al·legòrica que dóna més força al text. La novel·la és doncs un trencaclosques que al final encaixa a la perfecció quan el personatge principal és l'encarregat de fer arribar les cartes als seus destinataris. I això Márquez ho fa amb una exhibició d'austeritat narrativa, utilitzant la paraula justa. 'Menys és més', diu. I escriu amb frases curtes, amb punts i seguits i amb una prosa dinàmica, precisa i lleugera que s'acosta a la poesia. Com l'alumne de Juan de Mairena. Sobreposant les escenes i passant del present al passat només amb un moviment de l'objectiu, amb un canvi de pla, amb una 'frontissa', com diu ell. El temps narratiu és sempre present, 'i és que els meus personatges no tenen passat, la guerra els l'ha robat', especifica l'autor.

Des de la gestació de la novel·la fins la seva arribada a les prestatgeries van passar tres anys i mig. En aquest temps Márquez es va documentar fins a l'infinit. Va viatjar a Sarajevo, es va entrevistar amb gent que havia après a conviure amb la tragèdia d'una guerra, va conèixer l'ofici de luthier i va experimentar amb la interpretació musical en escenaris insòlits. 'I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres'. Aquesta és la frase que dóna títol a la novel·la i que Sophie Kesner pronuncia per esperonar un Andreas de vuit anys a deixar-se portar pel so del violí. 'Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cos et sortirà', diu la Sophie.

Eduard Márquez ha assistit aquest vespre a la sessió del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena que s'ha fet a la Biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Gregori. I ens ha captivat. Márquez és un escriptor magnífic, apassionant quan explica el procés de construcció narrativa de la seva novel·la, quan mostra el material: fotografies, receptes de cuina, cartes, esborranys, correccions, apunts i quan parla dels seus records convertits en matèria literària. 'I és que una novel·la és un 50% música i un 50%, sentit', ha dit.

L'Eduard Márquez ahir en un moment de la sessió del Club de lectura. FOTO: Carme Callejon

'Mi planta de naranja lima'

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la de l'escriptor brasiler José Mauro de Vasconcelos publicada inicialment l'any 1968 i que ara Libros del Asteroide ha reeditat (Barcelona, 2011). És la història de Zezé, un nen de cinc anys, que 'vol ser poeta i portar corbata de llaç' i a qui la vida farà gran de manera precoç. La novel·la té trets autobiogràfis ja que es basa en la pròpia història de Vasconcelos i la seva infantesa a Bangú. Els ulls innocents i ingenus de Zezé ens descriuen amb un fort lirisme la vida dels més desfavorits en aquest barri de Rio de Janeiro. I ho fa amb una imaginació desbordant i amb una intel·ligència commovedora. Zezé intenta comprendre el dolor dels adults, el dolor i la frustració del seu pare per no tenir feina, el de la seva mare que ha de treballar a tota hora per poder malviure, el del seu oncle i la seva àvia que veuen amb tristesa com la vida se'ls en va i no tenen res, el de la seva mestra a qui ningú regala flors. Zezé també pateix la càrrega de les seves germanes, Gloria, Jadira i Lalá, de Totoca, el seu germà més gran i del Rey Luís, el seu germanet més petit, de qui Zezé es fa càrrec. També dels seus germanets morts de petits Aracy i Jurandyr i d'una germana que va marxar amb uns parents al nord. I en aquest món de misèria i privacions Zezé, amb una tendresa torbadora i una sensibilitat extraordinària, inventa la seva realitat a partir dels seus 'amics' tan imaginaris com peculiars. Es tracta de Minguinho, el seu arbre de 'laranja lima' a qui Zezé tracta com el seu confident, el rat-penat Luciano, els 'animals del Parque Zoologico' que té instal·lat al pati, el cavall Rayo de Luna o els personatges amb qui Zezé somnia com Tom Mix, Ken Maynard o Fred Thompson. I ho fa per sobreviure en un món massa cruel per a un nen de cinc anys. 'Por eso, creo que el Niño Jesús sólo quiso nacer pobre para exhibirse. Después vió que sólo los ricos servían...', diu Zezé enfadat i trist quan comprova que no té cap regal de Nadal. I és que per a un nen intel·ligent i sensible com Zezé no és fàcil créixer en una família pobra.

La novel·la dibuixa amb cruesa no mancada de poesia la vida a les faveles en un ambient de pobresa extrema i ho fa des dels ulls d'un nen i a partir de la lògica infantil. En realitat 'és un retrat de la infantesa'. I enmig d'aquesta desesperació, Zezé, alter ego de l'autor, que busca únicament la tendresa, 'la vida sin ternura no es gran cosa precisamente', troba el Portugués, el 'Portuga, l'amo del cotxe més bonic del barri' i creu que finalment ha trobat el 'pare' que no té, un pare a qui estimar i admirar i sobretot 'un pare que l'estimi a ell'. Però novament la duresa de la realitat el fa créixer de cop i el 'Mangaratiba' irromp brutalment a la seva vida. 'Mi planta de naranja lima' té molt bona crítica i se la considera un 'document social i un estudi psicològic que sona com una cançó', diu Euclides Marqués Andrade. El llibre acaba amb la 'confesión final' on ficció i realitat es donen la mà i es fusionen quan l'autor escriu 'han pasado los años, mi querido Manuel Valadares. Hoy tengo cuarenta y ocho y a veces en mi soledad, tengo la impresión de que sigo siendo un niño, de que vas a aparecérteme y a traerme cromos de artistas de cine o más canicas. Tú fuiste quien me enseñó la ternura de la vida, mi Portuga querido'.

'Mi planta de naranja lima' és una novel·la amb banda sonora, les cançons d'Ariovaldo que Zezé escolta i canta o els tangos que canta la mare de Zezé i que ell s'emociona en escoltar-la. L'obra va ser publicada inicialment l'any 1968. Des de llavors se n'han venut més de mig milió d'exemplars en portuguès. La novel·la ha estat traduïda a 32 llengües i és lectura obligatòria a totes les escoles de Brasil. En espanyol, fins ara només havia circulat en edicions llatinoamericanes amb traduccions poc acurades. Per aquesta nova edició de Libros del Asteroide s'ha comptat amb una nova i excel·lent traducció de Carlos Manzano com explica l'editor de Libros del Asteroide, Luís Solano en aquest vídeo:

Club de lectura infantil: 'Quan el pare Noel va caure del cel'

A la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter han presentat aquest divendres a la tarda el Club de lectura infantil: 'Exploradors de contes' dirigit als lectors més joves. La primera lectura proposada és 'Quan el pare Noel va caure del cel' de Cornelie Funke amb il·lustracions de Regina Kehn. Un grup de nens i nenes d'entre 7 i 11 anys han assistit a les explicacions de la Míriam que amb molt bon ofici els ha comentat com anirà el club i les activitats 'amenes i divertides' que hi ha previstes. Els ha entusiasmat! Les sessions es faran l'últim divendres de cada mes a les sis de la tarda a la mateixa biblioteca.

'Quan el pare Noel va caure del cel' explica com Ben coneix Nicolau Bonjan, Pare Noel de professió, després que una tempesta faci estavellar el seu carro contra la terra. Nicolau li explica a Ben la seva lluita contra el Gran Consell del Nadal, dirigit per un Pare Noel dolent i 'modern' que fa temps que intenta destruir els Pares Noel tradicionals, i la manera com, amb l'ajuda del seu ren Espurnadestel, fa anys satisfà els desitjos d'alguns infants, proporcionant-los regals que no es poden comprar.

La sessió d'avui ha acabat amb un berenar per als nens i nenes que han marxat ben contents amb el llibre sota el braç. Aquest club de lectura és gratuït per als assistents i és un servei més de la biblioteca dins les activitats de foment de la lectura. La biblioteca Emília Xargay forma part del CLER (Club de lectures recomanables) que té com a objectiu fomentar la lectura infantil i juvenil per estimular la imaginació i la creativitat dels nens i nenes i dels joves. Es tracta d'una manera dinàmica i atractiva d'animar els lectors més menuts a llegir i participar en activitats diverses al voltant de la lectura, fomentant-ne l'hàbit, afavorint el diàleg, formant-los un esperit crític i oferint-los una nova opció per al temps de lleure. 'La Míriam ens ha dit que és molt important llegir de petits, perquè si no llegim quan toca, després quan siguem grans no entendrem el que llegim', m'ha explicat la Maria. Un bon resum.

'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci'

Michela Murgia, escriptora sarda i autora de 'L'acabadora' ha estat aquest matí a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter per parlar de la seva novel·la. 'El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci', ha assegurat Murgia i és que 'L'acabadora' és una novel·la on tanta importància té el que es diu com el que no es diu. Les mirades, els gestos, els silencis i les absències configuren un univers carregat de simbolisme on, segons ha explicat Murgia, 'no tot el que s'explica és real però sí que és veritat'. 'Si es coneix bé una realitat se'n pot captar l'essència', ha dit.

'L'acabadora' ens relata la història de Bonaria Urrai, una dona encarregada d'ajudar a ben morir els veïns de la seva comunitat. 'És un ofici que només té sentit en el si d'una col·lectivitat on tot es fa de manera coral: néixer, viure i morir', ha dit Murgia. La novel·la també relata el fenòmen dels fillus de anima, 'nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra', diu la mateixa autora en les primeres frases de la seva obra. 'Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai era filla d'aquest segon part', diu Murgia. Maria va amb Bonaria Urrai i amb ella estableix una relació maternoflial només possible en una cultura com la de Sardenya que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Murgia ha explicat que ella mateixa és una filla d'ànima. 'La Maria mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar però no va aconseguir que li vingués al cap'. Aquesta escena té a veure amb la fatalitat i amb els silencis tan presents a la novel·la. 'A Sardenya un ha d'entendre les coses abans que es diguin i fins i tot abans que passin', ha dit l'escriptora. 'L'acabadora', al final és 'una novel·la coral on l'autèntic protagonista és un poble, una època i la seva manera d'entendre la vida i la mort'. 'Aquesta trama de relacions és el que fa possible l'existència de l'acabadora', ha explicat la novel·lista.

Murgia ha assegurat que tot i la pràctica tan estesa dels fillus de ànima no hi havia hagut mai cap novel·la que en parlés i que ella en va voler deixar un testimoni. 'Mai cap escriptor havia parlat d'aquest ús tan comú a Sardenya', ha dit. 'Cada paraula té la potència d'un món' ha explicat i 'si no és així, val més no dir-la', ha afegit. En la seva manera d'entendre l'ofici d'escriure, Murgia creu que dir les coses d'una manera massa explícita és tractar el lector de poc intel·ligent.

Michela Murgia ha dit que 'L'acabadora'  és una novel·la matrilineal on les dones tenen un paper fonamental en el desenvolupament dels fets i els homes adquireixen un paper secundari. A l'obra hi ha dues parts diferenciades per un canvi de ritme i de registre lingüístic en la seva versió original, però que no es capta en la seva traducció. Intentar reduir la funció d'ajudar a ben morir de l'acabadora a l'eutanàsia seria com passar de la col·lectivitat a la individualitat.

Michela Murgia ha estat acompanyada d'Stefano Puddu, autor de l'epíleg de la traducció catalana de la novel·la. Puddu ha dit que el nucli profund de la novel·la és 'una indagació sobre les diverses formes de la maternitat que justament és el revers de la filiació'. De lectura aparentment fàcil a causa d'un llenguatge directe i planer, 'L'acabadora' té la complexitat que les paraules no dites tenen tanta importància com les que es diuen.

Michela Murgia llegint un fragment de 'L'acabadora' a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. FOTO: Carme Callejon

‘Qui trenca el silenci, un dia recull un premi’

Amb aquestes paraules Blanca Busquets va cloure la seva intervenció quan va recollir el premi Llibreter 2011 per la seva novel·la ‘La nevada del cucut’. I és que tant les protagonistes de l’obra, la Tònia i la Lali, dues resilients, com ella mateixa, la Blanca, trenquen silencis escrivint. Aquest dilluns a la nit la Blanca Busquets va assistir al nostre club de lectura i ens va explicar com va gestar l’obra, com la va escriure, què hi ha d’autobiogràfic i què de ficció. Però sobretot ens va assegurar que tota la seva novel·la és fruit de l’observació de la vida. Els seus personatges són creïbles, perquè són versemblants, perquè han existit i existeixen, si bé amb altres noms i en altres llocs. ‘Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita de Gaudí i Maragall però ningú pensa que al costat hi havia la Catalunya rural, de muntanya on s'hi feien barbaritats’, diu Busquets.

Blanca Busquets és una escriptora increïble, perquè fa fàcil allò que sembla impossible. I és que a ‘La nevada del cucut’ hi ha molts elements que casen de manera natural en un exercici de literatura magnífic. Busquets lliga amb maestria, en una novel·la basada en la seva pròpia experiència, elements autobiogràfics amb un homenatge a la literatura catalana concretada en Solitud i els Drames Rurals de Víctor Català, però també en Terra baixa d’Àngel Guimerà quan identifica la muntanya amb els sentiments més purs i la plana amb les passions més baixes. Alhora però ho fa amb una estructura sorprenent i torbadora en què intercala, com un trencaclosques, els episodis del passat amb els episodis actuals i canviant la persona narrativa de primera persona, la Tònia, a tercera, la Lali. D’aquesta manera lliga encara més la combinació entre el passat, el narrador personatge, el de la novel·la autobiogràfica, amb el present, el narrador omniscient, l’espectador que tot ho sap i l’escriptora professional que acaba esdevenint la Lali, alter-ego de la mateixa Blanca Busquets.

La sessió d’ahir va anar molt bé, més que bé. A la tertúlia van sortir tots els temes presents a la novel·la: el silenci anorreador, el paisatge com a personatge, els maltractaments dins el matrimoni, el sotmetiment de les dones, l'analfabetisme, la duresa de la vida ancestral a la Catalunya rural de principis del segle XX, les perversions humanes, l’assetjament escolar, el patiment psicològic, la por, la xocolata, present a totes les novel·les de la Blanca Busquets, l’homenatge a Solitud, a la literatura catalana i a l’ofici d’escriure en general.

Busquets va dir que en aquesta novel·la explica per primera vegada com ella va patir assetjament escolar i com va començar a escriure per alliberar-se i per trencar el silenci. Com la Tònia, com la Lali. D’una manera o altra l’escriptura les salva a totes tres. I és que Busquets és una escriptora incansable. Ja està immersa en un nou projecte que veurà la llum d'aquí un any i que té com a protagonista un violí. Igual que la pròxima novel·la que llegirem al club de lectura: El silenci dels arbres de l'Eduard Màrquez.

Ara ja podem dir que el nostre club ha començat a caminar. I ho ha fet amb pas segur. Tenim una llista de llibres, uns lectors interessats i interessants i de moment el record d'una vetllada entranyable. Gràcies a tots.

Blanca Busquets en un moment de la seva intervenció. 

FOTO: Carme Callejon

Muriel Villanueva guanya el Premi Just Manuel Casero amb ‘La gatera’

Guillem Terribas i la guanyadora del Casero 2011, Muriel Villanueva. 

FOTO: Bernat Casero

L’escriptora valenciana Muriel Villanueva ha guanyat la XXXI edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb l’obra ‘La gatera’. Nascuda el 1976, Villanueva no és nova en l’ofici d’escriure. Té tres novel·les publicades, entre les quals destaca 'Jo toco i tu balles', premi Editorial Montflorit de Novel·la Curta 2009, i un recull de poesia, 'Poemes sense punts de goma' que enguany ha rebut el Premi de poesia Les Talúries. A 'La gatera' Villanueva narra la història d'una noia que hereta dos pisos en un immoble ben situat en una gran ciutat. Els dos pisos estan units per una gatera, aquella porteta que serveix perquè els gats puguin passar d'un costat a l'atre'. Villanueva va explicar que la novel·la tracta de portes que uneixen parts diferents d'una unitat. Mestra d'educació musical en excedència, des de 2006 és professora de narrativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. 

El premi té una dotació de 2.200 euros, la publicació de l'obra en el segell Amsterdam Llibres i des de l'any passat una escultura que enguany ha estat obra de Quim Corominas. En aquesta edició ha resultat finalista la manresana Alba Sabaté, amb 'El somni de les balenes'. La finalista té una dotació de 600 euros. Sabaté va destacar la vinculació sentimental que la uneix a Girona on va passar una bona part de la seva infància i joventut. En el seu parlament Guillem Terribas, de la Llibreria 22 i impulsor del guardó va reclamar a l'editorial la publicació de l'obra finalista. També ho fa ver Mita Casacuberta, que va parlar en nom del jurat i que va explicar que enguany hi ha hagut 40 originals, 'tots ells de molta qualitat', va dir. Terribas també va destacar que en aquesta XXXI edició tant guanyadora com finalista siguin dones i va explicar que en el club de lectura de la Biblioteca Just M. Casero, celebrat la setmana passada i que és el primer acte de tots els que acompanyen la celebració del premi, les lectores de 'Novotsky' li van fer notar el fet que hi hagi poques dones entre els guanyadors d'aquest guardó.

El lliurament del premi es va fer aquest diumenge al migdia en un acte a la sala la Planeta de Girona que estava plena de gom a gom. En el decurs de l'acte hi va haver un recital poètic de Mercè Sampietro amb acompanyament musical d'Eduard Iniesta. 'La gatera' sortirà publicada el gener de 2012.

Muriel Villanueva i Alba Sabaté

FOTO: Bernat Casero

Guillem Terribas mostrant l'escultura de Quim Corominas

FOTO: Bernat Casero

Helder Farrés parla de 'Novotsky' a Girona

Helder Farrés, autor de Novotsky, la novel·la guanyadora de la darrera edició del premi Just M. Casero de novel·la curta va ser aquest dilluns al vespre a la biblioteca Just Casero de Girona per participar a la tertúlia del club de lectura d'aquest equipament. Amb aquesta trobada comencen els actes de la convocatòria d'enguany del tradicional premi que des de fa més de 30 anys convoca la Llibreria 22. A la tertúlia hi havia també Guillem Terribas, impulsor d'aquest certamen literari, que va explicar que enguany s'hi han presentat 40 originals. Davant d'una vintena de lectors, Farrés va parlar del procés creatiu i va confessar que va escriure la novel·la fins a quatre vegades abans no la va donar per acabada. L'autor de Novotsky va explicar que el seu personatge està basat en els 'hikikomoris', els adolescents japonesos que s'aillen del món i es tanquen a les seves habitacions, però també en la generació ni-ni, joves apàtics que no tenen il·lusió per res ni massa perspectives de futur. Amb tot va assegurar que la síndrome de Novotsky és una malaltia inventada. "Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos l'autor. Segons Farrés, per a ell és afalagador que els lectors li diguin que la seva obra és de lectura fàcil tot i que va destacar que no sempre es correspon la facilitat de lectura amb la facilitat d'escriptura i que a vegades per escriure tres línies li calen tres dies.

L'acte de lliurament de la XXXI edició del premi Casero es farà diumenge dia 30 d'octubre a dos quarts d'una del migdia. En el decurs de l'esdeveniment hi haurà un espectacle poètic a càrrec de Mercè Sampietro i Eduard Iniesta. L'endemà es farà un homenatge a Miquel Pairolí, recentenment desaparegut, en un acte a les vuit del vespre en què hi intervindran Raimon, Enric Soria, Xavier Pla, Lluís Muntada i Carles Puigdemont. Els actes de la convocatòria del Casero d'enguany es completen amb 'Sagarra sensual' a càrrec del Grup Proscènium, el 27 d'octubre a les vuit del vespre, un recital de poemes de Maria Cabrera a càrrec de la mateixa autora, el dia de sant Narcís a les sis de la tarda, lectura poètica de Nadir de Quim Espanyol amb Marta Angelat i Lisa Bause el dia 1 de novembre a les sis de la tarda i un recital de poemes de Manuel Forcano a càrrec del mateix autor el dia 5 de novembre a les sis de la tarda. Tots els actes es fan a la sala la Planeta.

Guillem Terribas, Helder Farrés i Carles Cassú en un moment de la tertúlia.
FOTO: Carme Callejon

Una ressenya imprescindible d'Anna Villalonga: 'La nevada del cucut' de Blanca Busquets'

La professora de literatura i crítica literària Anna M. Villalonga ha publicat en el seu bloc El fil d'Ariadna una ressenya de 'La nevada del cucut'. Imprescindible per a una millor comprensió de la novel·la de la Blanca Busquets. No us la perdeu.

Marta Rojals: 'Primavera, estiu, etc...'

'Primavera, estiu, etc' ´és una novel·la de revisió del passat i de reconstrucció del present. De replantejament de tota una generació que va créixer amb la convicció que les oportunitats tenien a veure amb la formació i que al llindar dels 30 es troben a l'atur. En un moment de crisi i trencament, l'Èlia està a punt de perdre de la feina i l'acaba de deixar el marit, ens trobem amb la protagonista revivint la seva infantesa, la seva adolescència i la seva joventut i revisant tot allò que la va influir i que la va convertir en l'adulta que és ara. Alhora ens explica com progressivament el personatge se n'adona que el seu lloc al món és justament el petit poble de la Ribera d'Ebre que la va veure néixer i d'on ella en va maxar buscant noves oportunitats.


Magnífica en la forma, la primera i fins ara única novel·la de Marta Rojals, 'Primavera, estiu, etc...' revela la qualitat literària de l'autora, de la qual sense cap mena de dubte en sentirem a parlar. El seu català és viu, amb registres diferents segons qui parla i reflecteix una realitat lingüística molt allunyada del català estàndard, plena de matisos i molt rica. És un llenguatge ràpid, elèctric i amb diàlegs que tenen la força de la parla més que la del llenguatge escrit. A la novel·la s'hi barregen elements molt literaris com l'amor i el desamor, l'enyorament, l'evocació del passat, amb d'altres més prosaics com l'enfrontament món rural-mon urbà i tenyit tot amb un element autobiogràfic que pren força a mesura que l'obra avança. Comença amb la visita anual que fa la protagonista al seu poble natal en ocasió de Tot Sants per visitar el cementiri on hi ha la seva mare. Aprofita per visitar el pare i els familiars que resten a la Ribera d'Ebre i aquest retorn cíclic revifa els records que prenen una nova dimensió i que van desgranant tota aquesta revisió de què hem parlat.


Té passatges memorables com quan descriu la mort de la mare: 'L'enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es morien d'aquesta manera. Al poble, fora d'hores, només es morien els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s'estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat la Joana, la d'aguantar tots els anys que calguin per poder-se cuidar dels seus vells. (...) Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s'encarreguen d'aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d'un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.'


Ha estat una de les meves lectures d'aquest estiu. Me la va recomanar la meva germana i la veritat és que la vaig llegir d'una tirada. Allò que en diem 'devorar-la', 'empassar-te-la'. Està editat per la Magrana i té 363 pàgines.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Novel·la epistolar que ens mostra la vida durant i després de la II Guerra Mundial en una illa del canal de la Mànega, a Anglaterra. L'autora ho fa a través dels ulls encuriosits de la protagonista, la Juliet Ashton, una escriptora que cerca un tema per la seva nova novel·la i que aterra a l'illa després d'intercanviar un seguit de cartes amb alguns dels seus habitants. A l'illa la Juliet troba el seu lloc al món i descobreix una societat literària, de nom ben curiós, nascuda durant l'ocupació alemanya per amagar unes trobades. Té passatges deliciosos.

Hi ha quatre passatges que em van encantar. 'La veritat és que estic trista – més trista del que vaig estar durant la guerra. Tot està tan fet malbé, Sophie: els carrers, els edificis, la gent. Especialment la gent'. (pag. 15). El trobo tan trist i alhora tan preciós aquest paràgraf. L'altra que m'encanta és '...mentia perquè era massa 'gandul per assabentar-se dels fets i massa estúpid per entendre el mal que les mentides infligien a les nobles tradicions del periodisme' (pag. 32.). Aplicable a la vida en general. La tercera frase que destacaria es 'Llegir bons llibres no et deixa gaudir dels mals llibres' (pag. 55). Una gran veritat.

La novel·la transcorre entre el 8 de gener i el 17 de setembre de 1946 i en destacaria la descripció de la l'illa de Guernsey i la seva gent, una història molt humana. Els passatges de la guerra, descrits amb un humor molt britànic, però no per això exents de duresa, i alhora l'elogi de la lectura que hi ha al llarg de tota la novel·la i l'homenatge a Jane Austen i Oscar Wilde. Molt recomanable.

El darrer paràgraf que m'encanta: 'Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer'.

Benvinguts al club de lectura

Benvinguts al club de lectura de l'Ateneu de la Vall del Llémena. La voluntat d'aquest club és atreure l'atenció de gent amb una afició comuna, llegir. Pretenem compartir les lectures i organitzar trobades, tertúlies, i activitats al voltant dels temes que vagin sorgint. Ens reunirem un cop al mes per parlar i debatre sobre les obres que anem llegint. El club és obert a tothom i gratuït. Començarà el mes d'octubre i hem programat 9 sessions.


De fet prefereixo pensar més en una tertúlia, més evocadora que un club, que ens inspira un lloc tancat, selecte i restrictictiu. En aquest cas el que m'agradaria és que fóssim un grup de lectors amb ganes de trobar-nos i que la mateixa lectura ens portés a altres lectures. Quan tenim una experiència, i llegir un llibre ho és, a tots ens agrada compartir-la. Si és bona per fer-ne partíceps els nostres amics i si és dolenta, per buscar el consol dels que ens envolten o bé, per advertir-los que no caiguin en el mateix error. En el cas de les nostres lectures, ens trobem amb el mateix. Si la novel·la ens agrada o la considerem bona, volem que els nostres amics la gaudeixin i si no, els volem estalviar la pèrdua de temps o la mala estona.


Hi ha molts matisos en una obra que a vegades se'ns escapen i la funció de la tertúlia és posar en comú les vivències, les experiències i les percepcions de tots els lectors de manera que en compartir-les les fem nostres i se'n obri un ventall amplíssim de noves interpretacions.


Contactarem amb els escriptors i escriptores i els convidarem a venir a les nostres trobades per compartir delicioses vetllades literàries.


Farem un recorregut per diferents obres, majoritàriament narrativa, d'autors diversos i temàtiques variades i combinarem novel·la clàssica amb novetats editorials tant en català com en castellà.

Blanca Busquets al programa 'El secret' de Catalunya Ràdio