L'ampolla de Klein

Com l’ampolla de Klein, a 'Jo confesso' Cabré replega el seu personatge sobre ell mateix en una mena de metàfora de la història de la humanitat que oblida el mal que ha fet per fer-lo de nou. En aquesta magnífica novel·la Cabré fa un repàs a la història d'Occident centrant-se en la presència del mal. Recrea episodis separats per mig segle però mimètics pel que fa al triomf de la maldat. 'El fet que entre Eimeric i Höss hi hagi 500 anys no té cap importància', diu Cabré. D'aquesta manera hi ha un joc de miralls en què l'inquisidor fra Nicolau Eimeric i el nazi Rudolph Höss estan a banda i banda i un reflecteix l'altre com si fossin la mateixa persona 'quant a manca d'empatia cap a les seves víctimes i menyspreu per la vida humana'. El capítol 24 on l'inquisidor i el comandant d'Auschwitz es fonen en un mateix botxí és la primera narració que va escriure Cabré de la nova novel·la i és on veiem de manera més diàfana com alguns crims es repeteixen de manera cíclica. L'autor, per aconseguir una atmosfera harmònica, una cadència musical, un vaivé que embolcalli, passa de la primera a la tercera persona narrativa. Allunyant i acostant el personatge i és que l'Adrià Ardèvol, el protagonista, és 'alter ego' de l'autor, afirma Cabré. 'Quan descrius el teu món et sents més segur', afegeix.

Ampolla de Klein

'Jo confesso' és una reflexió, l'expiació d'una culpa, un viatge cap a la veritat de l’Adrià que creix en una família plena de secrets inconfessables i misteris i on ell és dipositari de tot el llegat cultural, religiós, social, polític, criminal i humà que el precedeix. Dins d'aquest univers destaca la botiga d'antiguitats de la família, un espai on conviuen els objectes que el pare cobeja i pels quals mata i mor i especialment el Vial, l'esplèndid violí Storioni del segle XVIII que l'Adrià conserva com el seu tresor més preuat però que està tacat de sang des de l'inici del seu recorregut. 'Jo confesso' és també una història d'amor incondicional, d'amistat, de recuperació, de descoberta, d'assumpció de la culpa del pare, de redempció i de perdó. Però el mal plana sobre els personatges i la traïció hi és present fins la darrera pàgina. L'ampolla de Klein en un moviment impossible ens retorna a l'inici i fa que la vida de l'Adrià, com la història d'Occident, es retroalimenti.

Jaume Cabre va ser a Girona dijous passat on va fer una xerrada al club de lectura de Sant Narcís. Des de l'Ateneu de Cartellà ens hi vàrem afegir, convidats pel bon amic Lluís Gil, i durant una hora i mitja vàrem poder gaudir de la saviesa de l'escriptor. Cabré ens va explicar el procés creatiu que el va portar a escriure aquesta esperada obra. 'Faig una novel·la, fent-la, sense esquemes previs, seguint un procés evolutiu', va assegurar 'i a vegades demano ajuda als personatges', va dir. 'El primer capítol va ser el darrer que vaig escriure', va assegurar 'i conté tota la novel·la en tres ratlles', va afegir: 'Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable', diu l'Adrià Ardèvol en l'inici del contracte amb el lector. Cabré va finalitzar la xerrada dient que 'quan la novel·la s'acaba et sents atordit, buit i sense saber què fer amb la teva vida'.

'La química representa un núvol indefinit de possibilitats futures'

Al club de lectura hem llegit aquest mes de gener  'El sistema periòdic' de Primo Levi. A partir dels elements de la taula periòdica, que donen nom als diferents capítols de l'obra, l'autor italià d'origen jueu, tancat a Auschwitz durant la II Guerra Mundial, ens explica episodis de la seva vida de químic, des de la seva infantesa fins la maduresa, amb nombroses anècdotes i reflexions. 'El sistema periòdic' és l'autobiografia d'un químic (Primo Levi era químic) que en analitzar el que ha estat la seva trajectòria professional s'adona que la resta de la seva vida no se'n pot deslligar. Són 21 capítols dedicats cadascun d'ells a un element químic convertit en metàfora de l'home i les relacions humanes.

Des de l'argó, un gas noble que Levi compara amb la raresa de la seva família, una estranya comunitat jueva assentada a Torí, al Piemont i el comportament del qual és comú als seus familiars. 'Rars, inerts i nobles', diu Levi, 'tan pagats d'ells mateixos que no es relacionen amb ningú', afegeix. Levi continua amb l'hidrògen,, inici de la vida, i el fa coincidir amb la descoberta de la química, de l'amistat, de l'amor. Apareix el seu amic Enrico,  a qui Levi troba fascinant. 'No era massa actiu i el seu rendiment escolar era escàs però tenia dots que el feien diferent de tothom', diu l'escriptor. Per Levi, l'hidrògen és una metàfora de la força de la naturalesa, de l'origen de la vida. El mateix element que 'crema al sol i a les estrelles i a causa de la condensació del qual es formen en silenci etern els universos', escriu. A la resta de capítols s'estableixen paral·lelismes entre característiques de la condició humana i episodis remarcables de la vida de Levi, que va fer servir la química per intentar entendre el comportament humà en la seva dimensió més àmplia. Així compara el ferro amb el seu amic Sandro Delmastro, el zinc i les seves impureses necessàries amb el moment tràgic i dolorós que vivia Europa immersa en l'onada de feixismes que la van assolar, el potassi amb la necessitat de no refiar-nos de les aparences,  l'or, que exemplifica el que sentia Levi tancat a Auschwitz mentre a fora la vida fluïa amb naturalitat com l'or flueix suspès en l'aigua, el ceri que representa el foc i els va donar esperança de sobreviure,... i així fins a 21 elements entre els quals destaca ja al final el vanadi, un element que permet que un vernís defectuós que no s'asseca ho acabi fent, com el passat que no acaba de desaparèixer s'acabi atenuant, i que porta a l'autor a retrobar-se amb un antic carceller del camp de concrentració i amb qui Levi estableix una relació perquè necessita respostes. És un llibre que parla de microhistòria, que a través de les reflexions de l'autor ens mostra el retrat d'una Europa convulsa i d'un món en destrucció del qual Levi en va ser una víctima com la resta. 'La química representava un núvol indefinit de possibilitats futures', diu el mateix autor quan s'enfronta per primera vegada a un experiment químic en el laboratori del germà d'Enrico. Per ell ho va ser tot, la feina, la passió i una eina poderosa per intentar comprendre la desraó humana.

A la tertúlia d'aquest mes vàrem convidar la Coral i l'Elmar i vàrem fer alguns dels experiments químics que surten al llibre. Ens ho vàrem passar molt bé i es aportacions de a Coral ens van ajudar a entendre una mica millor aquesta noval·la de la qual Italo Calvino va dir que era 'extraordinària i fascinant' i que deixava 'una empremta profunda en el lector'. Així és.

#anyEspriu

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

Quan el 2012 esgota les darreres hores, se'ns barreja el record de l'any que s'acaba i la por de l'any que comença. Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix, deia Albert Einstein. Per tant, perquè l'any que avui estrenem, i que encara es manté intacte en el nostre ideal, sigui millor que el malmès 2012 haurem de canviar molt i fer les coses d'una altra manera, amb una altra mirada. Com els personatges rodons de Forster, haurem d'evolucionar davant el nostre entorn per esdevenir Pereira i rebelar-nos. Que el 2013 ens porti a tots el coratge necessari per començar de nou!

NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

Els drets del lector, segons Daniel Pennac

Dret a no llegir.

Dret a saltar pàgines. 

Dret a no acabar al llibre. 

Dret a rellegir. 

Dret a llegir qualsevol cosa.

Dret a llegir el que m'agrada.

Dret al bovarisme (malaltia textualment contagiosa) 

Dret a llegir en qualsevol lloc. 

Dret a fullejar. 

Dret a llegir en veu alta. 

Dret a callar.

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit i immers en una espiral de silenci sense ser-ne conscient però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, li havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i guanya el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciosa i silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant. A la sessió d'avui ens ha acompanyat l'escriptor barceloní Jaume Benavente, autor de 'Llums a la costa', també ambientada a Lisboa, i bon coneixedor de l'obra de l'autor italià. Com Tabucchi, Benavente és un creador d'atmosferes, amb personatges que reflexionen sobre la vida i l'existència humana i amb un marcat interès pel viatge literari. Benavente, que conserva una imatge idealitzada del seu pas per Lisboa en el periple que l'havia de portar de petit a Brasil, ens ha apropat la mirada estrangera sobre una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, ens ha parlat de la Lisboa inventada però real, de com l'escriptor construeix el seu imaginari no sempre proper i de com el lector el modifica a través de la seva pròpia experiència. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos perquè als comentaris d'en Jaume Benavente hi hem afegit la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.